El Blog de la Sefa

  Intervenció en el

FÒRUM SOCIAL CATALÀ, Barcelona, 30-31 de gener de 2010

En una democràcia laica, ¿es pot acceptar que les confessions religioses, en la seva vida interna, facin discriminació per raó del sexe i siguin l’excepció sigui permesa dins la societat, practicant un sexisme religiós?

1.    Aquesta és una pregunta que apareguda a Les réseaux des Parvís,[1] revista editada a París, en una edició monogràfica que porta el títol: la laicité.

2.    Si mirem al nostre voltant trobarem exemples ben palesos de discriminació de les dones en totes les confessions religioses, excepció feta d’algunes esglésies protestants que es regeixen per un sistema democràtic.

3.    Perquè sembla que la qüestió del sexisme dins les religions sigui un tema menor, que no afecta l’integrés general.

4.    Ens podem preguntar també quines són les raons d’un silenci que està instal·lat còmodament al si de les tres religions monoteistes, i senyalo aquestes perquè són les més properes i coneixem millor i a més són les que congreguen una gran majoria de la població mundial.

5.    Es tracta, al meu entendre, d’una posició interessada que no pretén canviar ni els fonaments patriarcals, ni la seva influència actual en el món, a desgrat del clam, ofegat, de moltes dones practicants d’aquestes religions, on saben que no tenen cap possibilitat d’influir en la doctrina religiosa de la mateixa religió que estant sostenint amb el seu esforç i treball. En general la societat es manté al marge de les actuacions dins les religions, potser en nom de la laïcitat, i tanquen els ulls per no veure discriminacions flagrants que les mateixes religions mantenen respecte de les seves dones fidels.

6.    El que es fa amb les religions sobrevingudes és anatemitzar les seves dones que vesteixen diferent del que és habitual en el país d’arribada, amb la qual cosa aquestes dones doblen el seu problema de marginació: a casa i fora de casa. Un temps prudencial d’espera per a l’adaptació és necessari, sempre i quan no s’instrumentalitzi la vestimenta com a arma identitària, que és el que passa de vegades.

7.    Patriarcat, androcentrisme i poder sagrat. No és cap secret que la formació del pensament monoteista de les tres religions esmentades es va estructurar en contextos patriarcals al voltant de la centralitat del masculí pres com a model i norma de l’humà. Aquesta estructura androcèntrica s’ha perpetuat durant segles i continua vigent.

8.    La crítica moderna, sobretot la feminista, reclama una revisió a fons d’aquesta situació injusta que es sustenta en hipòtesis i conceptes de primacia masculina, de vegades pretesament científiques que en alguns moments de la història han apel·lat a la biologia, l’ètica o la filosofia quan no als textos sagrats.

9.    Aquests textos que considerem fundacionals, ja van ser escrits sota dels prejudicis patriarcals, però avui són, en part, superats per les constatacions aportades per la ciència i els estudis acurats de biblistes i sovint per l’arqueologia.

10. Parlem de textos majoritàriament simbòlics. El simbolisme sempre conté una part de realitat que roman present en el relat, però que agafats al peu de la lletra poden esdevenir tergiversacions del mateix text.

Llegir el text complet

Hem celebrat Nadal una vegada més, d’acord amb les nostres tradicions familiars més entranyables. Ara encarem un nou any. Cada any en aquests dies se m’obre un gran interrogant: què passarà aquest any? Aquest que encetem no ve precedit per cap notícia engrescadora: l’atur augmenta, les empreses tanquen, el fred és viu, la pobresa s’estén, els reunits a Copenaguen no es van posar d’acord en gairebé res i ho van deixar per a una propera trobada, els anuncis de sabotatges possibles creixen i provoquen desmesurats controls preventius, hi continua havent dones maltractades i criatures avortades, el nostre govern no dóna la talla i Catalunya no té clar el seu futur, etc.

Què ens queda, doncs,  per recolzar-nos i poder confiar-hi?

Em sembla que he de començar per mi mateixa a veure com enfoco aquest any. Com va fer Etty Hillesum gairebé sense proposar-s’ho, hauré de treure forces de dins meu mateix, com pugui, com sàpiga, amb la millor de les voluntats, per donar resposta a tot el que vingui. No podré dir que estic cansada, que ja no em toca fer la feina, que no tinc temps o que sóc vella i tinc mandra. En cada moment hi tindré un petit espai, un breu segon, una mirada, una sola paraula o un sospir. Només voldria que fos intel·ligent i oportú

Moltes vegades recularia, em faria enrere, ho deixaria estar i, per dir la veritat, ja tinc moltes més excuses preparades per si de cas. Però em sentiria bé amb mi mateixa? Segurament que no. Bé doncs, dilluns que ve, quedem?

Acabo de rebre dos correus. El primer fa referència a les execucions de gent molt jove que van cometre algun delicte quan encara eren menors en països com l’Iran, l’Afganistan, la Xina, Sudan, Iemen, Arabia Saudí o els EEUU. La denúncia arriba d’Amnistia Internacional. Acostumen a morir abandonats de tothom. Us imagineu la seva soledat?

El segon fa una mena d’acudit. És sabut que les dones d’alguns països com els citats, caminen sempre al darrera dels seus amos i marits. Algú es va adonar que ara ja no era així i que les dones acostumaven a anar al davant obrint la marxa. Caram, es va dir, això ha canviat i el progrés es nota en els costums perquè les dones ja tenen un lloc millor. Més tard va entendre que en aquell país, sembrat de mines, era més segur caminar en últim terme.

Hi ha un altre estat, la Santa Seu, que proclama obertament que treballa per la vida des dels seus inicis fins a la mort, tot molt natural, i ho vol imposar a creients i no creients. Jo no he escoltat mai que es preocupi pels adolescents condemnats a mort ni per les dones obligades a caminar al davant amb perill de mort o amputació. Us imagineu la seva por? Segurament són tots musulmans però el seu Déu i el nostre és un de sol, perquè no hi ha dos Déus. Per què doncs la veu de la Santa Seu no es preocupa també de la vida d’aquestes persones, tan valuosa com qualsevol altra, que pateixen d’aquesta manera tan extrema, i conscientment?

25 de novembre, dia en què posem de manifest la violència de gènere.

Una vegada més hem de fer referència a la lacra que tenim al damunt i que no ens podem treure: La violència de gènere. Aquesta violència té sempre una direcció de l’home envers la dona. Els escenaris poden ser diversos, normalment es dóna en les relacions de parella, però pot donar-se a la feina, al prostíbul, al carrer, a l’interior de les confessions religioses, etc. L’home sempre té a mà una  excusa per justificar-se i ho fa amb la tranquil·litat de qui té tota la raó. Des de temps immemorials l’home té la raó del seu costat perquè té el poder. Els agents violents es reprodueixen en qualsevol cultura o classe social. La proliferació és transversal i pot ser exercida des de qualsevol punt de poder on hi hagi un baró al capdamunt d’una dona.

Les institucions religioses són les capdavanteres de la violència de gènere que justifiquen de mil maneres, de vegades subtilment i de vegades no tant, amb una autoritat que s’atribueixen que els dóna més força. Sovint parlen en nom de D* i amb aquest argument s’ha sotmès les dones a posicions de submissió, per no dir d’esclavatge. Se les priva de la paraula pública en les litúrgies catòliques amb l’argument que no poden representar Crist perquè són dones. Se les continua culpabilitzant darrera l’argument que, com Eva – la dona del mite de la creació – és portadora de pecat i per això cal mantenir-la allunyada.Les dones hem de denunciar aquesta violència que s’amaga moltes vegades amb paraules bondadoses i paternals que no fan més que rebaixar a nivells infantils les justes demandes de les dones. 

La unificació de l’Església és impossible.La visita de l’arquebisbe de Canterbury al Papa, que s’ha celebrat aquest final de novembre, té diverses motivacions. D’una banda aclarir la intromissió del Vaticà en l’església anglicana on intenta recollir els clergues més retrògrads que són els que no admeten l’ordenació de dones perquè no volen acceptar que aquestes adquireixen la seva mateixa categoria. No poden acceptar la paritat entre homes i dones. Aprofitant aquest descontentament el Vaticà els ofereix canviar d’església i fer-se catòlics. Aquest oferiment ha estat acollit amb estupor dins dels rengles anglicans. Avui mateix he sentit per ràdio que no hi ha prou capellans per a cobrir les necessitats de la meitat de les parròquies catòliques i potser aquest podria ser un dels remeis ràpids que solucionarien el problema pel sistema de tapar forats, quan el problema és molt més profund però no es vol encarar seriosament.Una altra motivació de la visita és la de dir-li clarament al Papa que mentre l’església catòlica no accepti les dones, no només com a esposes dels capellans sinó directament al presbiterat, no hi podrà haver entesa amb els anglicans ja que entenen i defensen que no es poden fer distincions entre homes i dones batejats dins del cristianisme.A més a més hi ha sempre pendent el tema de la por dels protestants a la primacia de Roma. Saben que si entren en el cercle del Vaticà la seva llibertat democràtica perdrà tota la seva força i quedaran dependents de Roma. Ara mateix Ratzinguer prepara una visita al regne Unit i els anglicans es pregunten si ho farà com a pastor o com a cap d’estat, cosa aquesta que sembla que seria la primera vegada que passés a Anglaterra on la reina és, a més, la cap de l’església anglicana.En aquests moments Roma s’està acostant als lefebvrians i també als seguidors de la germandat de sant Pius X, que neguen l’holocaust jueu. Grups aquests que no acceptaran mai les dones com a iguals i als que qualsevol canvi els apareix com a rebutjable.Aquestes notícies ens han d’alertar sobre els moviments del Papa que no semblen gaire evangèlics i, des de la situació de les dones, denunciar que en el nostre nom es ventilen problemes que tenen el seu origen en qüestions de poder aliens totalment a nosaltres, sense la més mínima delicadesa per destriar-los a fi de no continuar fent interpretacions que ens fan mal. 

20 anys de la carta de Joan Pau II sobre la dignitat de les dones.

Amb motiu d’aquest aniversari el Vaticà va organitzar un congrés internacional a Roma del 7 al 9 de febrer de 2008, aviat farà 2 anys, i ara s’anuncia la publicació d’un llibre de 405 pàgines amb el mateix títol que va tenir aquell congrés: “Dona i home, la totalitat de l’”humanum”.

L’anunci de Zenit, l’agència vaticana de notícies, diu que amb aquest llibre es busca evidenciar que una autèntica promoció de la dona passa per una comprensió del femení com una característica antropològica i no com una imposició cultural. Aquí, amagada, hi ha la lluita que manté el Vaticà contra el que anomena ideologia de gènere.

La definició de gènere és un avenç consolidat en la Conferència de Pequín del 1995, que ajuda a comprendre les desigualtats que es donen en totes les societats entre els homes i les dones. Les dones ho considerem com un avenç en la comprensió de les situacions de desavantatge en què ens trobem respecte dels nostres companys. Quan el Vaticà parla de reciprocitat entre l’home i la dona entén que la dona ha de ser recíproca però que l’home no cal que ho sigui tant. Tradicionalment i antropològicament és així.

El text d’aquest llibre que s’anuncia, - que conté també el discurs de Cañizares en aquell congrés -, senyala que les dones han de posar els seus dons al servei de l’apostolat i de la família. S’oblida escandalosament, pel que sembla en aquest breu, de parlar del necessari progrés de les dones envers l’assoliment de la seva autonomia. 

Monseñor Pilarczyk sanciona a Louis Akers por negarse a retractarse públicamente

El arzobispo de Cincinnati separa de la docencia a una religiosa por defender el sacerdocio femenino

El arzobispo de Cincinnati, monseñor Daniel Pilarczyk, ha apartado de la docencia en todas las parroquias e instituciones de su archidióceis a Sor Louis Arkers, de las Hermanas de
la Caridad, por su apoyo reiterado y público a la ordenación sacerdotal de las mujeres. Fuentes diocesanas explicaron este miércoles que monseñor Pilarczyk tomó la decisión después de que
la Hna Akers, que ha llevado a cabo labores de docencia durante 40 años en la archidiócesis de Cincinnati, se negara a retractarse públicamente de una posición que
la Iglesia Católica considera como una violación de sus enseñanzas. «El principio a defender en este caso es que alguien que está enseñando en nombre de
la Iglesia debe de estar de acuerdo con las enseñanzas de la misma», explicó el padre Dan Andriacco, portavoz de la archidiócesis.Publicado el 2009-09-03 07:26:00(InfoCatólica) Los defensores de Akers aseguran que la monja ha servido bien a
la Iglesia durante décadas y sus puntos de vista sobre la ordenación de las mujeres no deberían empañar su trabajo. Sancionar a Akers, dicen, es un intento de ahogar el debate y es injusto tanto para ella como para los fieles a los que sirve. “Esto es exactamente una intimidación” declaró Erin Saiz Hanna, directora ejecutiva de
la Conferencia para
la Ordenación de Mujeres.La decisión del arzobispo se ha tomado en el contexto de la visita apostólica y la investigación doctrinal que el Vaticano está llevando a cabo sobre las órdenes religiosas femeninas de Estados Unidos, aunque monseñor Pilarczyk explicó a Akers que su medida no tiene nada que ver con esa investigación.Akers, de 66 años de edad, asegura que fue ella misma quien pidió una reunión con su arzobispo el mes pasado después se enterarse que él estaba disgustado con sus últimos comentarios acerca de la ordenación de mujeres mientras estaba dando a un grupo de educadores católicos. Según la monja, quería saber qué se esperaba de ella.Entonces monseñor Pilarczyk le dio un ultimatum: mandar retirar su nombre de la web de
la Conferencia para
la Ordenación de Mujeres y renunciar públicamente a seguir apoyando dichas ordenaciones. Akers accedió a retirar su nombre de la web pero se negó a renunciar a su firme creencia sobre la ordenación de mujeres y a abrazar la doctrina de que el sacramento del orden sacerdotal está reservado sólo para hombres. “Para mí es una cuestión de justicia dentrod de
la Iglesia”, declaró Akers este miércoles. “Hacer una declaración pública apoyando esta doctrina tal y como la enseña
la Iglesia iría en contra de mi conciencia y no puedo hacer tal cosa”. “Es my doloroso. Estoy sorprendida de que esto esté pasando en mi vida”, declaró Akers. Llegir el text complet

L’últim reducte de l’androcentrisme en el món occidental tristament hem de dir que és troba en l’església catòlica. És precisament en aquest espai on es veta les dones en determinades tasques que són precisament les que marquen criteris i el que encara és pitjor és fa en nom de D*. (Escric D* per fer adonar que Déu no té sexe).

Sense rubor ni empatx els dignataris eclesiàstics es treuen de la màniga que les dones no som imatge del Crist i no el podem representar. Això diu el magisteri des que Pau VI va dir que “Només un baró, per indigne que sigui, pot representar Crist”. Té cap sentit, avui dia, aquesta frase lapidària?

En el Gènesi trobem que D* va fer l’home i la dona i els va fer a la seva imatge. Així doncs la imatge de D* la trobem tant en la dona com en l’home, però la jerarquia no ho veu així des de temps immemorials, influenciada per costums culturals, no pas evangèlics. Com a dones som imatge de D* però per a l’església catòlica no poder ser imatge del Crist. No és un contrasentit que s’ha de revisar? On està la dignitat de les dones catòliques que accepten “religiosament i piadosament” directrius que no emanen de l’evangeli, que sempre és respectuós amb les dones, sinó de despatxos dirigits per monsenyors cèlibes.

No és possible que de la lliçó de l’evangeli se’n pugui derivar cap discriminació i molt menys que la meitat de la humanitat hagi de quedar al marge de la marxa de l’església, sense paraula pròpia que pugui ser escoltada. No podem callar davant del manteniment d’una posició apartada de la possibilitat de direcció i de servei que ens afecta només perquè el nostre sexe és femení. I haurem de plantejar-nos seriosament si hem de continuar sostenint  aquesta estructura que ens resulta paralitzant. Ens cal que tant dones com homes es manifestin en contra d’aquest capteniment dels eclesiàstics que actualment ha perdut tot sentit. 

L’alegria que s’encomana no se sap ben bé per quin motiu, simplement perquè és Festa Major, és el millor de la festa. Perquè és una alegria fonda i compartida. La gent es felicita i somriu pel carrer. La canalla està bocabadada mirant els gegants, els focs i els balls i la gent gran recorda amb nostàlgia als ulls, quan eren joves i sobretot la gent que ja no hi és. S’han celebrat la majoria de les festes majors de les nostres viles i pobles. Ja sé que falten les de les ciutats principals, la Mercè de Barcelona, la de Santa Tecla de Tarragona i Sant Miquel de Lleida, però s’han viscut les més properes a la gent, les dels pobles més petits que conserven vives antigues tradicions cristianes, potser sense saber-ho ben bé. Molta de la joventut que forma part dels balls, dels dimonis i les moixigangues no saben ni un borrall de què va la cosa. Per a molta gent que participa directament, que assaja els moviments dels balls de manera sacrificada durant una sèrie de dies, que sua de valent durant quaranta-vuit hores i que fa feliç, amb la seva presència al carrer perquè és la festa Major, per a molts d’ells no representa res més que tot això, però la seva aportació és imprescindible. De fet els sants patrons van tenir molta importància en un determinat moment molt pietós de la història, i els pobles, les confraries, els gremis, les associacions de tot tipus es posaven sota el patronatge d’un sant o d’una santa que, en contrapartida, se suposava que els havia de protegir. Un costum esdevingut popular, podríem dir que sense intervenció directa de la jerarquia, o sigui laic amb totes les de la llei. Això continua així, barreja de popular i religiós, i no oblidem que també implica la competència amb els pobles veïns a veure qui s’hi llueix més i millor, cosa que en si no és pas dolenta. Aquest costum de base cristiana, honorar un sant amb un bon ofici i molts capellans al presbiteri, ha esdevingut una bona excusa perquè el jovent que hi participa directament i el que s’ho mira, passin una nit boja i dos dies extenuants. Les cerveses i altres begudes més alcohòliques són les veritables reines de la festa. L’endemà la brutícia omple els carrers de manera vergonyosa. 

Totes aquestes les festes venen de molt antic i tenen origen religiós. Abans de celebrar sants es celebraven els deus i les deesses de la fertilitat, de la pluja, de la terra, que donaven bones collites i menjar per a tothom. Ara es tornen paganes de veritat perquè només compta la disbauxa mentre van perdent el sentit religiós. De vegades t’adones que hi ha coses a les que et sents lligada pels sentiments que han perdut això: el sentit. Com trobar un sentit nou a la Festa Major del segle XXI?  

No ens atabalem. Mai han estat altra cosa que festa de carrer amb reminiscències religioses. Val la pena mantenir-les perquè mai se sap fins on arriben els missatges: la festa, l’ofici, els goigs, la processó, la moixiganga. L’esforç, i el fet de compartir la mateixa alegria durant unes hores, són elements que no s’han de perdre.

Al bell mig de l’estiu tenim dues festes senyalades que no hem de deixar passar sense fer-hi referència: les commemoracions de Maria de Magdala i Marta de Betània. 

Magdalena és la dona a qui Jesús, el Crist ressuscitat, anomena pel seu nom, Maria! Ella es gira perquè ha reconegut la seva veu i un calfred recorre el seu cos. Sí, és vivent i és amb mi, ara i aquí. Ella havia anat al sepulcre a complir un ritual de mort i se’n tornarà a casa amb un missatge per al món, de manera que la seva funció haurà canviat totalment i des d’aleshores és apòstol. L’apòstol dels apòstols. No hi fa res que els companys no la creguessin – era dona – la seva veritat era autèntica. Jesús va dipositar, precisament en una dona a qui no creurien, la seva bona nova. La seva festa és el dia 22 de juliol. 

Marta tenia una casa a Betània on sovint anava Jesús de camí a Jerusalem. Aquella vegada Llatzer acabava de morir. En trobar-se Marta i Jesús, s’esdevingué un diàleg sobre la vida i la mort. Jesús li diu: el teu germà ressuscitarà i Marta respon, ja sé que ressuscitarà el darrer dia. Jesús va més enllà i rebla i acaba la idea: Jo sóc la resurrecció i la vida… Ho creus això? I ella li respon: Sí Senyor, jo crec que tu ets el Messies, el fill de Déu el qui havia de venir al món. Una completa declaració de fe. La seva festa és el dia 29 de juliol. 

Les dues referències es troben, només, en l’evangeli de Joan, capítols 20 i 11 respectivament.