El Blog d´en P. G.

Un signe de contrició, com el del tot el poble que escoltava Joan, encara que Jesús no ho necessités. Però més tard ell mateix ho faria, i molt més tard encara, manaria als apòstols de fer-ho.

Però quina contrició tenen uns infants, i de què n’han de tenir?.És acceptat formalment que el pecat original, en cas d’haver existit, no és ni pot ser transmès als descendents,

El bateig, com a símbol de renovació de la fe, com a símbol d’acceptació d’una fe que no es tenia, és plenament vàlid avui i sempre, però és cosa d’adults, de persones que saben què volen i perquè ho volen.

Hem transformat els sagraments en amulets, en valors per les paraules dites i per qui les diu. Anul·lant l’acte de persona humana que sap què fa, perquè ho fa i lliurement ho fa..

Per a mi és un valor autèntic el ritual la renovació del baptisme fet en cerimònies comunitàries i preparades amb convicció. El credo no serveix i sense prèvia reflexió tampoc. Si no hi ha acte plenament humà no hi ha res…

Pregària

Pot ser, Senyor, que el baptisme sigui “una perla que es llença al porcs” segons expressió teva?

Té sentit, avui, batejar infants que no sentiran parlar de Déu fins que facin la comunió, si és que la fan? Què guia realment, Senyor, l’Església, tenir molta gent en nòmina, apuntada als seus arxius, o la por de quedar-se sense gent que la sostingui?

Si la fe no hi està present és suficient, Pare, una cerimònia i una aigua beneïda per fer un sagrament efectiu? No dóna, Senyor, l’Església un valor supersticiós al bateig? Si Jesús ha salvat la humanitat, sigui batejada o no, si la salvació és per tota persona que fa el bé, si el teu Esperit, Pare, ajuda tota persona de bona voluntat, de veritat t’importa si estem batejats o no?

Pare, Fill i Esperit, crec en la virtut i el valor del baptisme, que he rebut, però no perquè ell m’hagi conformat cristià, sinó perquè he acceptat ser-ho i m’esforço amb bona voluntat a ser-ho. Vosaltres esteu dins meu, com en tota persona de bona voluntat, l’Esperit, potser sí que està més endins en el meu cor. Però fins a quin punt és pel bateig, per la confirmació, o senzillament per l’acceptació i la contínua recepció amb fe de la comunió i de la reflexió?

Esperit, Déu amor, torna en una nova Pentecosta, i renova la faç de l’Església

Per aquest inici, per aquesta profunda visió de Déu, han representat a Joan amb una àguila. Visió expressada amb un llenguatge profund que es fa difícil copsar, malgrat ser d’una claredat primitiva.

Jesús de Natzaret, és la Paraula, és una persona, no un mot, un llengua. És una persona divina, la qual fa, la qual actua, la qual per redimir la humanitat es fa carn viva però eterna, i així tota carn humana pugui ser eterna.

En la ment de Déu som de tota la eternitat, però en la creació tenim un inici i una final. I aquesta final hagués estat per sempre sense La Paraula feta carn. Jesús és més que un profeta, és el Germà detotarsona humana.

I per nosaltres, creients, és la Paraula. Déu mateix que s’ha fet conèixer, que ha parlar i explicat directament en llenguatge humà tot allò que l’Esperit havia inspirat a través dels temps.

Déu queda molt enllà, però Jesús el van poder tocar, oir, replicar, assotar i matar, com qualsevol persona humana. Déu és inaccessible, Jesús és el nostre germà, som i estem en Déu, però Jesús està al nostre costat.

Jesús és el Déu dèbil, el Déu al nostre abast i comprensió, el Déu a qui podem tenir en la mà i a qui podem abraçar. El Déu que és família nostra, l’únic Déu en forma humana. L’única Paraula segura i sense mentida.

Al menys per a mi, és tot això, i penso i desitjo que per vosaltres també.

                                                                                                                                                  Paco

pregària

Déu, misteri per a la intel·ligència humana, llum pel cor del creient. Provocació per a la ciència humana, escalfor pel cor dolorit. Sense explicació científica, però veritat inqüestionable pel poble senzill. Creiem en Tu; ajuda la nostre fe.

Persona eterna, sense temps, incomprensible pels qui estem limitats en el temps, però esperança nostra de tenir una vida sense fi en Tu. Esperit sense matèria i que en Tu existeix per la creació. Som i vivim en Tu, malgrat no et veiem. Ajuda la nostra fe.

Gràcies per l’Encarnació en Jesús, Ell té un rostre que va ser vist, un cos que va ser tocat, torturat i mort. Gràcies perquè per Ell sabem que ets Amor, que ets Pare, i ets, per ell, germà nostre. Gràcies Amor Déu, però ajuda la nostra fe.

Volem superar els dubtes que van i venen amb més constància que la nostra, ajuda la nostra fe. Volem viure segons Jesús ens ha demostrat que podem viure, però ajuda la nostra voluntat. Volem estimar sense reserves, al teu estil, a l’estil de Jesús, però ajuda’ns, que som febles.

Gràcies, Esperit que en nosaltres aixeques aquesta pregària. Ensenya’ns a pregar.

Déu és comunicació, és intercanvi, però també és unicitat, és unió amb plena diversitat, perquè és amor. L’amor és U però és pare, és mare, és germà, és germana, és amiga i és amic.

Només Déu és constant, però no estancat ni inamovible, també és renovació, és novetat de cada instant, és un amor en espiral, infinit cap a més infinit, etern cap a més eternitat, sempre nou i renovat..

Però l’amor humà no té aquesta capacitat de renovació intrínseca, aquesta constància sense desgast, no és una espiral que, en ella mateixa, se revifa i se reforça constantment. L’amor humà és feble.

Però no, per això, no té permanència, no té durada; però, per això, necessita cura constant, alimentació subministrada diàriament, mimada amb voluntat de durada. I, si és amor de donació, amor d’entrega, amor real, té tot això.

Podem admirar la família de Natzaret, però viure aquell amor, que tantes famílies viuen i han viscut, en les penes i els treballs, en la malaltia i la salud, no podem exigir-ho a tothom.

És l’amor qui fa la família, no els papers. Perquè si són civils no hi ha família?, perquè si són d’una altre religió, no tenen valor? Perquè si no hi ha papers no hi ha família? Ells, potser, certifiquen l’amor permanent?

Déu és amor comprensiu, tinguem amor comprensiu. Perquè Déu és fort, entén les febleses humanes. Perquè Déu és pur amor, entén les impureses de l’amor humà. Qui té dret a jutjar o a tirar la primera pedra?

No estimem a. la.., no discutim per la… família retòrica. Estimem als membres de la nostra família de sang, als membres de la família ampliada, amigues, amics, membres de la comunitat de fe, estimem cada membre de la gran família humana.

Paco .

pregària

La teva activitat, Pare, és primordialment en tu mateix. Coneixent-te, estimant-te i estimant la persona del Fill, sentint-te estimat per ell, en l’Esperit acabes formant família, perquè l’Amor diví és donació, és entrega, és agraïment i felicitat.

Tanmateix l’Amor no en té mai prou, l’amor Déu, ha publicar-se, ha de fer-se conèixer, ha d’estimar sempre més i més, i es fa creador, per tenir més fills, més filles, amb qui compartir l’amor exuberant, l’amor que no té límits i que vol compartir.

Per això, arreu de l’univers vas creant humanitats, éssers amb capacitat d’estimar, amb capacitat de sentir-se estimats i ser feliços amb l’amor entregat i rebut, en aquest corrent d’amor que unifica la teva família en un únic Déu.

Ajuda’ns Pare a estimar, moderats amb nosaltres, generosos amb els altres. Fidels amb la família, amb les amigues i els amics. Amb la plena capacitat del nostre cor arribant fins als extrems del món. Ajuda’ns, però, a ser parcials en favor dels desvalguts i oblidats de la societat.

Déu Fill, per amor et vas fer un de nosaltres, per ensenyar-nos a estimar vas viure i anunciar el Regne. Un Regne sense armes, un regne sense llàgrimes, sense fam, sense sed, un regne que hem d’establit entre tots, el Regne de Déu aquí a la terra.

Esperit Déu, ajuda’ns, ja estimem, però volem estimar més, acreix la nostra capacitat d’estimar.

Déu és comunicació, és intercanvi, però també és unicitat, és unió amb plena diversitat, perquè és amor. L’amor és U però és pare, és mare, és germà, és germana, és amiga i és amic.

Només Déu és constant, però no estancat ni inamovible, també és renovació, és novetat de cada instant, és un amor en espiral, infinit cap a més infinit, etern cap a més eternitat, sempre nou i renovat..

 Però l’amor humà no té aquesta capacitat de renovació intrínseca, aquesta constància sense desgast, no és una espiral que, en ella mateixa, se revifa i se reforça constantment. L’amor humà és feble.

Però no, per això, no té permanència, no té durada; però, per això, necessita cura constant, alimentació subministrada diàriament, mimada amb voluntat de durada. I, si és amor de donació, amor d’entrega, amor real, té tot això.

Podem admirar la família de Natzaret, però viure aquell amor, que tantes famílies viuen i han viscut, en les penes i els treballs, en la malaltia i la salud, no podem exigir-ho a tothom.

És l’amor qui fa la família, no els papers. Perquè si són civils no tenen valor?, perquè si són d’una altre religió, no tenen valor? Perquè si no hi ha papers no hi ha família? Ells, potser, certifiquen l’amor permanent?

Déu és amor comprensiu, tinguem amor comprensiu. Perquè Déu és fort, entén les febleses humanes. Perquè Déu és pur amor, entén les impureses de l’amor humà. Qui té dret a jutjar o a tirar la primera pedra?

No estimem a…, no discutim per… la família retòrica. Estimem als membres de la nostra família de sang, als membres de la família ampliada, amigues, amics, membres de la comunitat de fe, estimem cada membre de la gran família humana.

Paco .

Pregària

La teva activitat, Pare, és primordialment en tu mateix. Coneixent-te, estimant-te i estimant la persona del Fill, sentint-te estimat per ell, en l’Esperit acabes formant família, perquè l’Amor diví és donació, és entrega, és agraïment i felicitat.

Tanmateix l’Amor no en té mai prou, l’amor Déu, ha publicar-se, ha de fer-se conèixer, ha d’estimar sempre més i més, i es fa creador, per tenir més fills, més filles, amb qui compartir l’amor exuberant, l’amor que no té límits i que vol compartir.

Per això, arreu de l’univers vas creant humanitats, éssers amb capacitat d’estimar, amb capacitat de sentir-se estimats i ser feliços amb l’amor entregat i rebut, en aquest corrent d’amor que unifica la teva família en un únic Déu.

Ajuda’ns Pare a estimar, moderats amb nosaltres, generosos amb els altres. Fidels amb la família, amb les amigues i els amics. Amb la plena capacitat del nostre cor arribant fins als extrems del món. Ajuda’ns, però, a ser parcials en favor dels desvalguts i oblidats de la societat.

Déu Fill, per amor et vas fer un de nosaltres, per ensenyar-nos a estimar vas viure i anunciar el Regne. Un Regne sense armes, un regne sense llàgrimes, sense fam, sense sed, un regne que hem d’establit entre tots, el Regne de Déu aquí a la terra.

Esperit Déu, ajuda’ns, ja estimem, però volem estimar més, acreix la nostra capacitat d’estimar.

Una pregunta que em faig, i que ara us transmeto, amigues i amics, la fe que tinc, em fa feliç? La fe que teniu, us fa feliços? Em, us dóna, us dóna, la confiança que se complirà la promesa rebuda?

Sovint se’ns defineix la fe posada en la ment, creure…i l’omplen de misteris de dogmes, d’ensenyances, de credos i una llarga tirallonga de coses que hem de saber, que em de creure.

Si mirem l’evangeli, tot sovint Jesús diu al malalt guarit, la teva fe t’ha salvat, quina era aquesta fe?. No creien que Jesús fos Déu, però sí que confiaven plenament en ell

Confiaven en el seu poder, confiaven en la seva bondat. I aquesta confiança permetia l’acció guaridora de Jesús. I també amb el dubte, la confiança persistia. “si vos voleu …” diu un malalt.

L’expressió conté un dubte clar en el pensament, però en el cor la confiança hi és ferma. Potser si no la poséssim en el pensament, en la raó que d’ajupir, s’ha.

sovint de coartar, i la situéssim en el cor seria més senzill.

Perquè en el cor hi viu l’esperança, la confiança en l’amiga, en l’amic, en el mestre. Perquè en el cor hi nia l’amor que dóna l’alegria d’estimar i de sentir-se estimat, l’alegria dels fills de Déu.

Francesc

Pregària

Decisió valenta, la de Maria , arriscar-se pels camins de muntanya i de bandolers de Galilea, Samaria i Judea, per anar a fer companyia i ajudar a la seva parenta, Senyor. I pensar que nosaltres més d’un coip no tenim ni la valentia de parlar en defensa de la nostra fe!. Compadeix-te de nosaltres, Senyor.

Maria no va esperar que sortís una caravana cap a Jerusalem per estar més segura; l’amistat la du al servei amb valentia, Senyor. I nosaltres no en tenim prou ni per arriscar-nos a haver de privar-nos d’algunes coses no del tot necessàries. Ajuda la nostra feblesa, Senyor.

Esperit, ajuda’ns a discernir les nostres capacitats reals i ajuda la nostra voluntat a desenvolupar-les plenament a favor de les germanes i dels germans. Ajuda’ns a unir-nos als altres perquè moltes petites accions poden fer una gran acció. Vine, Esperit Déu, a nosaltres.

Germà, tu ens manes d’estimar-nos com tu ens has estimat. No ens exigeixes, Jesús, més del que estem capacitats, ho sabem, Senyor, però dóna’ns la força per fer créixer els dons rebuts i els dons adquirits amb el nostre esforç i a posar-los als peus dels pobres, dels malalts, dels esclafats.

Pare, ajuda’ns a veure els signes dels temps amb claredat en la ment, amb resolució en la voluntat, i sobretot amb un cor inflamat d’amistat. Amb uns ulls esbatanats per la visió de les teves meravelles, amb una ment oberta a la Bona Nova, amb la senzillesa de l’infant i la maduresa de la vellesa.

Amor Déu, hem acceptat la fe, ajuda’ns a viure-la, ens hem compromès a estimar, ajuda’ns a fer-ho en plenitud , estem cridats a l’acció i volem actuar, ajuda’ns a discernir i a obrar amb la plena capacitat d’amor que tu has posat en els cors humans.

Trinitat Déu, gràcies per aquesta pregària.

Potser el problema d’avui, és que els cristians no aixequem expectació, no oferim esperança ni la gent veu alegria en la nostra convivència. L’expectació existeix també avui, però ja no en el cristianisme.

Hi ha, sí, veus que criden en el desert, però també hi ha, trones i púlpits i bàculs i papa mòbils que les tapen, que les fan callar, que criden més fort que elles.

Quants deixebles va fer Joan? Quants deixebles quedaven a Jesús ressuscitat? Quants profetes li queden a l’evangeli? Però més que res, quants vivim en l’expectació?

Perquè sense esperança, ningú espera. Sí, que hi ha una certa expectació dins del mateix cristianisme, entre les i els que volen ser deixebles de Jesús de Natzaret. Però la Jerarquia arruïna la poca esperança de conversió que hi ha.

També hi ha expectació, i molta, cap a d’altres filosofies, religions i sectes, perquè ofereixen esperances, perquè solen viure aquestes esperances, però més que res, perquè ni cristians ni Església institucional aixequen expectació.

L’Església tal com la coneixem passarà, però de l’evangeli un brot nou, que ja està creixent, que l’Esperit està impulsant; una cosa nova que el Pare ja està realitzant, veurà la llum en aquest segle.

Paco .

pregària

Senyor, Joan aixecava expectació, per la seva conducte, per les seves paraules, per la seva convicció en la missió rebuda. El seu temps era de transició, ple de dubtes i d’esperances, però no era gaire favorable als profetes.

Pare, estem en espera d’un món nou, d’una societat nova, d’una Església nova, però no vivim en l’expectació, no esperem res, no confiem en la Jerarquia, no acabem d’entendre els signes dels temps.

Però tampoc, Germà, nosaltres aixequem expectació, ningú ens mira i diu: “mireu com s’estimen”. Ningú no espera realment, l’Església nova, l’Església dels pobres, l’Església del tercer mil·lenari, l’Església de l’Esperit.

Esperit, diem una Església nova és possible, però no ens ho creiem. Cridem un món nou és possible

però no esperam veure’l en realitat. Et preguem perquè renovis i converteixis la Jerarquia, però no confiem en la pregària.

Tanmateix, Trinitat Amor, qui sap mirar amb atenció, veus fulles tendres anunciar la primavera, qui sap escoltar sent moure’s l’Església nova en les entranyes del poble fidel a Jesús, qui sap actuar amb valentia està en expectació i te cura de ser un brot d’espernaça.

Déu Pare, Fill i Esperit ajuda’ns.

Una veu crida.

Sí, la veu crida en el desert de la indiferència, en el desert del consum egoista,

en el desert de les religions que s’han oblidat de la persona, de la seva dignitat respectada per Déu i de la seva llibertat volguda per Déu mateix.

Però la veu que crida a la multitud a la conversió, no diu que s’ha d’obrir una ruta al Senyor, no és en el desert que s’han de terraplenar les fondalades, no és en el desert que s’han d’abaixar els turons.

És en la roïnesa del cor, en el batibull de la ment, en la debilitat de la voluntat, que s’ha de treballar, i que s’han d’abaixar les muntanyes gelades de l’egoisme, s’han d’anivellar i simplificar els dubtes, s’ha d’enfortir la voluntat.

La ruta al senyor ja està traçada en la fe que hem acceptat, en les actituds de servei que hem assumit, en el constant aixecar-se de la nostre voluntat després de cada trompada.

Però també nosaltres som la veu que crida en el desert, una veu que gairebé ningú escolta, una veu sense força, perquè nosaltres mateixos no acabem de creure en ella, perquè no vivim profundament el que diem.

Però ja no és una sola veu, ja no som una veu solitària. Som una veu comunitària, un grup de veus que canten la mateixa cançó, donen el mateix exemple, viuen en amistat la pau que Jesús a dut al món.

Paco

Sí, la veu crida en el desert de la indiferència, en el desert del consum egoista, en el desert de les religions que s’han oblidat de la persona, de la seva dignitat respectada per Déu i de la seva llibertat volguda per Déu mateix.

Però la veu que crida a la multitud a la conversió, no diu que s’ha d’obrir una ruta al Senyor, no és en el desert que s’han de terraplenar les fondalades, no és en el desert que s’han d’abaixar els turons.

És en la roïnesa del cor, en el batibull de la ment, en la debilitat de la voluntat, que s’ha de treballar, i que s’han d’abaixar les muntanyes gelades de l’egoisme, s’han d’anivellar i simplificar els dubtes, s’ha d’enfortir la voluntat.

La ruta al senyor ja està traçada en la fe que hem acceptat, en les actituds de servei que hem assumit, en el constant aixecar-se de la nostre voluntat després de cada trompada.

Però també nosaltres som la veu que crida en el desert, una veu que gairebé ningú escolta, una veu sense força, perquè nosaltres mateixos no acabem de creure en ella, perquè no vivim profundament el que diem.

Però ja no és una sola veu, ja no som una veu solitària. Som una veu comunitària, un grup de veus que canten la mateixa cançó, donen el mateix exemple, viuen en amistat la pau que Jesús a dut al món.

Paco

Pregària

Pare, quantes veus criden, avui, en el desert? Envoltats d’homes i dones, estan sols, estan en un desert ple d’indiferència, en un desert sense ressò per a la seva veu. Tanmateix continuen cridant: Violència! Volem pau! Necessitem Amor, no dogmes!

Fill Déu, quantes veus criden, avui en el desert més profund dels sords perquè es tapen les orelles, dels cecs perquè es tapen els ulls, dels paralítics perquè no volen caminar. No volen veure els signes dels temps, no volen sentir el clam dels profetes.

Esperit Déu, el Concili Vaticà II et va obrir portes i finestres, i et vas escapar. El Vaticà, sense concili i contra el concili, està tancant portes i finestres, però tu ja n’estàs fora; la teva veu, recollida i proclama arreu, ja no pot ser ofegada.

Jesús de Natzaret, mira amb amor els teus germans, els teus deixebles que continuen ferms amb l’evangeli viscut, més que predicat. Ajuda’ls a ells, ajuda’ns a nosaltres, perquè entre totes i entre tots, el teu evangeli sigui proclamat i viscut, ara, més que mai.

Trinitat Déu, Amor diví compartit i entregat des de sempre, Família Amor Déu, ajuda a les qui volen estimar, als qui malden per estimar. Perquè només l’amor salvarà la humanitat. Però l’amor humà viscut, no predicat, l’amor humà sense fronteres. Ajuda als que qui creiem en tu Amor Déu.

Els cristians, per sort no totes ni tots, ens hem adormit,     acomodat a uns rituals sense suc, sense interès ni atractiu. Ens  nhem endormiscat escoltant ràncies ensenyances ancorades en una cultura deixada enrera.

La rutina, l’emotivitat han esbravat el vigor de l’evangeli, la llibertat d’esperit, ha esdevingut pretesa tolerància, indiferència real. I això en té bona part la culpa el Vaticà amb els cardenals i bisbes.

Però no podem donar tota la culpa als de dalt, també bona part d’ella prové també de nosaltres. I la proba n’és que la societat no ens rebutja, hem fet un pacte de silenci.

Tanmateix sí que hi ha cristians que estan atents als signes dels temps, a les desviacions entre l’evangeli  predicat i l’evangeli viscut per ells mateixos i s’esforcen a rectificar constantment la seva conducta.

No m’importa gens el gran daltabaix final, però sí m’interessa i m’importa, que Roma no vegi com ella mateixa s’ha posat en el fangar on, a poc a poc, es va enfonsant, mentre busca la palla en els ulls dels seus fidels.

El que sí em dóna esperança són les fulles primerenques de renovació, que arreu del món cristià van brotant malgrat la fredor, la sequedat, que vol imposar el Vaticà, que sí que passarà, però la Bona nova de Jesús de Natzaret, continua i continuarà present

Paco

pregària

Senyor, perquè se’ns recorda la fi del món?. No n’hi ha prou en saber que la nostra mort és segura malgrat no saber-ne el dia ni l’hora?

Senyor, la repetició de les notícies, i més si no se realitzen a temps, més que ajudar a preparar-se fa disminuir l’urgència i acaben per ser desestimades. A qui, Senyor, avui espanta la fi del món? Quin cristià, Jesús, s’ho pren seriosament?

En el que sí pensem, de tant en tant, és en la nostra mort, però ho fem amb esperança, confiança i sense por, que tu mateix ens l’has treta amb la teva promesa de guardar-nos plaça en la Casa del Pare.

En el que sí pensem, Jesús, és en les bones obres que hem de fer, amb l’amor gratuït i generós que hem de tenir amb les germanes, amb els germans, en l’amor que tot ho perdona, l’amor acollidor i respectuós als més descartats per la societat

En el que sí pensem, germà, és en la teva presència en l’eucaristia, malgrat que només la sabem per la fe, malgrat tots els dubtes que la raó ens posa, malgrat les exigències absurdes d’alguns, i la indiferència que altres mostren quan et reben.

Senyor, Jesús, Déu i Germà nostre, ajuda’ns a viure la nostre fe amb esperança, ajuda’ns a aixecar-nos, dóna’ns un cop de mà si ens trobem cansats, consola’ns i posa’ns el teu jou, quan estiguem massa afeixugats per seguir-te.

Acompanya’ns Jesús en aquest Advent, que tu no vens sinó que ja estàs aquí, que no ets el passat. sinó el present nostre de cada dia.  Després d’aquesta eucaristia d’avui queda’t en nosaltres i amb tu farem camí trepitjant en el present

Els cristians, per sort no totes ni tots, ens hem adormit,     acomodat    acomodat a uns rituals sense suc, sense interès ni atractiu. Ens             hem endormiscat escoltant ràncies ensenyances ancorades             en una cultura deixada enrera.

La rutina, l’emotivitat han esbravat el vigor de l’evangeli, la llibertat d’esperit, ha esdevingut pretesa tolerància, indiferència real. I això en té bona part la culpa el Vaticà amb els cardenals i bisbes.

Però no podem donar tota la culpa als de dalt, també bona part d’ella prové també de nosaltres. I la proba n’és que la societat no ens rebutja, hem fet un pacte de silenci.

Tanmateix sí que hi ha cristians que estan atents als signes dels temps, a les desviacions entre l’evangeli  predicat i l’evangeli viscut per ells mateixos i s’esforcen a rectificar constantment la seva conducta.

No m’importa gens el gran daltabaix final, però sí m’interessa i m’importa, que Roma no vegi com ella mateixa s’ha posat en el fangar on, a poc a poc, es va enfonsant, mentre busca la palla en els ulls dels seus fidels.

El que sí em dóna esperança són les fulles primerenques de renovació, que arreu del món cristià van brotant malgrat la fredor, la sequedat, que vol imposar el Vaticà, que sí que passarà, però la Bona nova de Jesús de Natzaret, continua i continuarà present

Paco