El Blog d´en P. G.

.Per això Jesús troba . No està a l’espera dels malalts, dels leprosos, dels “pecadors”. Ell va caminant pels camins de Galilea, de Samaria o de Judea. Dóna ocasió a que el trobin els qui també busquen.

És en el “caminar mentre tenim llum” que hi ha possibilitat de renovació, de conversió. És un clam universal que el món va pel mal camí, que l’Església catòlica va a la baixa…

Però, què fem? Jo què faig? N’hi prou que em converteixi, que millori la meva conducta, que profunditzi la meva fe? Jo crec en el “cos místic de Crist” i que tota millora en mi repercuteix en tots, però…

Si formo part d’una comunitat, d’un poble, de l’Església, Puc, tinc dret, a desentendre’m dels altres? Tinc dret a fer la meva via personal sense unir-me als qui busquen, als qui hi posem l’esforç i la suor?

El retorn de l’Església a l’evangeli no vindrà per l’acció de Roma, ni dels qui manen, vindrà quan el poble ras, els rectors del “rostoll” i els cristians “d’anar a peu” estaran esdevenint missatgers, perquè viuen la Bona Nova.

Tot canvi fa por; por als de dalt, por als del mig, por al de baix. Uns perquè temen perdre poder, els últims de perdre la seguretat que dóna la rutina. Si Jesús s’hagués amollat a l’establert, encara estaríem al Sinaí.

L’evangeli més que un camí traçat, és un estímul a fer camí, a inventar-se’l si cal..

P. G.

Pregària

Pare, en Jesús tothom està cridat a la salvació, tothom és filla teva o fill teu, per això sempre estàs disposat a ensenyar-ne el camí. Esperes sempre a qualsevol filla i fill teu per rebre’l a casa tava. No ets tu qui hi vas, sinó que som nosaltres els que hem de fer el camí de l’amor.

Senyor, Tu et fas proper, ets tu que sovint va a buscar al feble a punt de caure, al qui ja ha caigut, al que està desorientat. Al seu primer intent ja l’aculls braços oberts. Ensenya’na a tenir aquesta magnanimitat, aquesta disposició envers totes les germanes i tots els germans

Jesús de Natzaret, germà nostre, germà de tota dona i de tot home, ajuda’ns a sentir-nos germanes i germans, ajuda’ns a comportar-nos com a germanes i germans que s’estimen. Ajuda’ns a viure el respecte que tu tenies als febles, als pobres, als menypreats

Esperit Déu, Saviesa divina, amor que Déu ha posat en tot cor humà; ensenya’ns a estimar, a servir amb respecte i humilitat les nostres germanes i germans. Ajuda’ns a formar comunitat de fe i d’amistat, on la diversitat uneix i les diferències instrueixen. Vine Esperit Déu.

Esglésies en els pobles, catedrals en les ciutats, romàniques, barroques, gòtiques, petites o grandioses, totes eren lloc on recollir-se  i de defensa, atalaies per veure-hi lluny, punt de referencia del caminant.

El cristianisme es va estendre sense sacerdots i sense temples. Pares o mares dirigien les pregàries i celebraven la fracció del pa en les cases amb companyia de la mainada i d’amics.

Potser el catòlics acabaran, amb el temps, sense sacerdots, però no sense uns sostres, on reunir-se en comunitat per celebrar la seva fe, cantar al Pare Déu, partir el pa  i sortir enfortits a viure la Bona nova.

Un signe dels temps actuals és l’ecumenisme, la necessitat d’apropament, d’unió en la diversitat. Un moviment començat abans del Concili però proposat i valorat en el Vaticà II.

En aquesta comunitat de Poblenou, ens trobem gent d’altres  parròquies,  de llengües diferents i tarannà variat. En certa manera ja som ecumènics. Però també hauríem de fer ecumenisme.

Treballar en unió amb d’altres parròquies, guardant, cadascuna, el seu tarannà, la seva especificitat, però caminant vers una meta comuna, és fer ecumenisme del bo, és fer camí cap a la unitat en la diversitat

Si unes poques parròquies no podem unir-nos, treballar junts, com podem esperar una Església unida i en camí cap l’ecumenisme universal, entre tots els cristians?
P. G.

Pregària

Pare, Tu que ets amor, toleres amb paciència a les teves criatures, els seus desamors, les seves disputes. Les teves filles i els teus fills, es rebutgen com a germans, uns s’imposen sobre d’altres, fan a uns rics a d’altres pobres. Dóna’ns paciència i esperança, Pare del cal.

Jesús, germà, ens tens manat que ens estimem, ens has ensenyat com viure estimant. En la teva humilitat ens has demostrat la grandesa de la persona humana, amb la teva sol·licitat pels més petits i menyspreats el valor de la petitesa en el cor, en la ment, reconeixent la nostra realitat

Ensenya’ns, Senyor, que tota persona és temple de Déu, que és en la persona on et podem trobar, en ella et podem servir, en ella et podem estimar, en ella fer la teva voluntat i complir la teva llei universal, gravada en tot cor humà; la llei del amor, la llei que ens cal complir.

Esperit Déu, acompanya’ns en el camí cap a la unitat en el seguiment de l’evangeli, en la nostra confrontació amb el món del consumisme, en la lluita per el Regne de Déu, dins nostre i a l’entorn nostre. Ajuda’ns a ser comunitat humil i activa vivint en l’amor

Pregunta rara i que sembla no venir a compte de la paràbola acabada de explicar, ni a la recomanació de pregar. A quina fe se referia ? A qui, potser, ningú creuria?

Cert que la ciència va ocupant espais a la fe. Més cert encara, que molta gent és analfabeta en religió, i quasi tant en ciència. I especialment és crèdula acceptant qualsevol cosa dita, suposadament, per la ciència.

Les religions, i la catòlica no n’és una excepció, en la seva ferma defensa de la “Paraula de Déu” escrita en un context d’ignorància i una cultura molt diferent de l’actual, més que proposar la fe, allunyen de la fe.

Però el que importa a la humanitat, i a Déu mateix, no és tant ni a qui, ni a què la persona creu, sinó el què fa, com i perquè actua. Naixem amb la llei de Déu gravada en el cor, el desig i la necessitat d’estimar i ser estimats.

El manament d’amor de Jesús de Natzaret, és la llei universal, la fe en la persona o que tot home i tota dona poden ser plenament humans, potser, serà l’ultima fe que quedi Però suficient per al Regne de Déu.

P. G..

pregària

Senyor, ensenya’ns a pregar. Recorda’ns que tu ja saps lo que necessitem, però que t’agrada que humilment reconeguem la nostre necessitat, la nostra feblesa, la debilitat de la nostra voluntat. Ensenya’ns que pregar no nés rebaixar-nos sinó reconèixer la teva proximitat.

Pare, ensenya’ns a ser persones humanes en plenitud en la pregària. Persones que confien i saben en qui, persones que saben a qui demanen ajuda, força i coneixement per estimar, per servir, a les germanes i als germans siguin quins siguin siguin com siguin.

Jesús de Natzaret, Mestre i Germà. Ensenya’ns a pregar amb el cor, ensenya’ns a pregar amb l’esperit, ensenya’ns a estar present en la pregària amb tota la nostra personalitat, amb la intel·ligència que pensa el què diu, i el cor que diu lo que l’amor li fa sentir.

Esperit Déu, no et conformis de pregar en nosaltres, prega amb nosaltres, ensenya’ns les paraules que agraden al Pare, els pensaments d’amor i d’amistat que aniran directament als germans i a les germanes gràcies a la unitat del cos místic de Crist que és la humanitat.

Trinitat, Déu únic en la diversitat de persones, ajuda’ns en la nostra diversitat fer unitat en l’amor.

La riquesa no ajuda a compartir, sinó a competir; el benestar divideix; només la pobresa uneix i comparteix. Tanmateix amb humilitat fins el ric i el benestant és capaç de compartir.

Sense humilitat ni la pobresa ni la mateixa misèria creen lligams d’igualtat, de germanor. Quan “els de raça escollida” són guarits, ja no els interessa ni qui els ha curat ni qui estava entre ells i era “foraster”

Però l’ínfim, el més menyspreat, l’humil de veritat reconeix la gràcia, el do rebut, i sap agrair. Tots deu estaven ja en bona salut, però només un està curat dins seu, ha rebut la plena guarició de l’esperit i del cos.

La humilitat agermana, unifica pells, colors i llengües. La religió si cree elits, bons i dolents, qui mana i qui obeeix, esdevé ful, falsa, sigui quin sigui el seu Déu. I si aquest Déu és el Pare de Jesús, és l’abominació.

En Jesús no hi ha “els altres”, només la persona, el germà, la germana, el company, la companya en la vida única de la terra, de la humanitat tota, es trobi aquí, allà o més enllà.

P. G.

pregària

Pare, si alguna cosa esperes de nosaltres, és agraïment. Res necessites de nosaltres, res et fa falta, però si alguna cosa esperes, és que estem agraïts. Agraïts per la vida, la terra i l’immens univers, l’aigua el sol i la lluna. Tot, tot el que és de tots.

I del que has ofert a tots, encara que no tots l’acceptin, la fe i l’esperança; la llei d’amor que has gravada en tot cor humà, la llei universal que ,pot salvar la humanitat i aquesta terra que nosaltres habitem i hem de deixar als qui ens seguiran.

Jesús de Natzaret, germà de tota dona i de tot home, ajuda’ns a fer-te conèixer, amb la paraula, la conducta, i el servei, demostració de que la nostre fe en tu és viva i eficaç. Mestre ajuda’ns a entendre i complir el manament d’amor.

Déu Esperit, a qui Jesús ens té confiats, ajuda la nostra fe en el Mestre, ajuda’ns a estimar amb humilitat i generositat, a l’estil de Jesús en qui creiem i a qui intentem seguir amb bona voluntat i esforç.. Vine Esperit Déu.