El Blog d´en P. G.

 a la llibertat en l’amor, (no de l’amor), és planer i escabrós, costa amunt i camí avall. No és del tot recte ni del tot sinuós. Té un xic de tot, com la mateixa vida.

És un sender cap a la vida en plenitud; el camí que Jesús ofereix certament als seus, però també és el camí que tota persona humana pot fer, i a de fer, si vol ser feliç ara i aquí.

Es pot renunciar a tot, menys a ser; es pot desestimar tot, menys a les germanes i germans. Hom pot renunciar al Déu exterior, però no foragitar-lo de l’amor infós en el cor humà.

És en el seu amor que Jesús allibera, és pel seu amor que Jesús salva. En el Tabor Jesús es deixa estimar, admirar, glorificar. Però haurà de reprendre el camí tortuós i humà cap a Jerusalem.

L’amor és Déu en nosaltres, l’Esperit vivificador i alliberador existent en el cor humà. La persona que busca SER és en l'’amor que es troba, creix i es fa plenament humana.

L’Esperit, Déu en tota persona humana, és amor que allibera, amor de fraternitat que busca l’alliberament de les germanes, dels germans, no per fer-los feliços, sinó perquè trobin la felicitat en ells mateixos.

P. G.

pregària

Senyor, perquè ets tan parcial? Què més tenien en Pere i els fills del tro perquè els distingeixis d’aquesta manera? ¿ Només volies evitar gelosies i baralles quan els vas fer callar?

Senyor, era potser, perquè necessitaven, més que els altres, ser reforçats en la seva fe en tu, o els preparaves ja a ser caps de les futures esglésies? Germà, no entenem gaire bé la teva conducta.

Quan Pau et suplica el deslliuris de la seva temptació, li dius que en té prou amb la teva força, però quan nosaltres et supliquem ajuda, calles com si no ho sentissis o no fossis al nostre costat.

Jesús de Natzaret, malgrat tot creiem en tu, malgrat el món creiem en tu, malgrat la nostra raó creiem en tu. El teu Esperit ens proporciona una comunitat de fe, on hi regne l’amistat i l’amor. Un aixoplug per a la nostre fe, on recolzar-nos en els dubtes i en els moments de desànim, gràcies Mestre i Senyor.

Aquesta comunitat deu ser el nostre Tabor, aquesta comunitat deu ser la veu del Pare que ens parla. Esperit del Pare beneeix-la, Esperit del Fill, condueix-la, Esperit Déu, fes-hi estada perquè sigui el nostre refugi, el nostre lloc de repòs en les dificultats, el lloc de retrobament de la teva gràcia, la fe i l’amistat.

que arribés la oportunitat. No ens és fàcil desfer-nos de les temptacions del consumisme, del voler ser més que…de tenir més que…però sovint les vencem.

Però aleshores sorgeixen les de l’orgull, les de la displicència, perquè som dels bons, dels qui se saben dominar, dels bons seguidors de Jesús.

I si també les dominem n’arribaran d’altres, i d’altres, i d’altres… Jesús fou temptat quaranta dies, jo porto ben bé 80 ans, descomptant la infància. Sempre algú espera la oportunitat.

Si no vénen de dins, vénen de fora, si no és la família, són els parents, els companys, o els amics. La mateixa Església amb la seva actuació és una temptadora, i no la menys dèbil.

Però podem tenir confiança. Les nostres debilitats no són causa de temptacions, però poden ser causa de superació. Estem dotats, per creació, de voluntat dominadora de la nostre persona.

Penso que és un error induït creure’s pecadora o pecador de mena, tenim més de bondat en el cor que de mal. L’esperit de superació ens és innat, però cal exercitar-lo, i aquí la fe, l’oració i la comunitat hi tenen molt a dir-hi

P. G.

Pregària

Senyor Jesús, no va ser gaire intel·ligent, el Maligne, en les seves temptacions. Si dubtava de si eres el Messies, hauria d’haver tingut més mà dreta en les seves propostes. Pero et va tractar com un home normal.

Germà, ajuda’ns en les nostres temptacions, en la nostre feblesa de voluntat, que tant sovint ens du a no fer el bé que voldríem i a fer el mal que no voldríem fer. Ajuda’ns a dominar el nostre diable interior que és més fort que el Maligne, més poderós que la societat que ens envolta. Que té dues cares: l’orgull i el seu fill l’egoisme.

Dóna’ns, Germà, la teva humilitat, perquè la nostra té molt de paraula i poc de convicció, més gest exterior que realitat interior. Ajuda’ns a foragitar l’orgull de voler aparentar ser més que el germà o la germana, de voler tenir més que ell o ella.

Dóna’ns però, el teu Esperit perquè ens ajudi a ser, ser amics, ser servicials, ser coratjosos en les dificultats, en les malalties, en els fracassos, sense pensar-nos ser millors que ningú, ni fer-ho millor que ningú. Ajuda’ns a ser realistes de veritat: som pols de la terra feta fills de Déu..

Caldria definir, si fos possible, la felicitat o, almemnys, la felicitat proposta per Jesús; que té molt a veure amb la seva pau, aquella pau que el món no pot donar.

Altrament les Benaurances, per a molts, més que pluja fina, airina refrescant, són pedregada seca, ironia burlesca de la seva situació. Dubto que Jesús, avui, en la nostra cultura parlés igual.

Més d’un cop m’han preguntat si sóc feliç i, sortosament, he pogut dir amb total franquesa que sí. Afirmació que generalment era acollida amb un somrís irònic.

La pobresa de Jesús no fou, misèria, fam i set inaguantable, mitja nuesa en el fred, o falta de sopluig sota la pluja i el rellent nocturn. El seu plor no fou el d’una mare amb el seu fill destrossat en els braços.

Tenir poc i acceptar la situació, plorar les pròpies misèries en la lluita, ser alhora càndid com el colom i prudent, ser prou infant per no sentir-se ofès per ningú, estimar i admetre els altres, tal com són…

La felicitat endins, ben endins, inalterable a les fluctuacions exteriors, està feta de pau amb un mateix, de pau amb els altres i, alhora de lluita per ser un mateix, ser plenament persona

P. G.

Pregàris

Feliços els pobres, vindrà el dia…, Feliços els qui passen fam… Feliços els qui ara ploren…, promeses, promeses, i més promeses. Germà, les promeses poden ajudar a suportar, a acceptar, a tenir esperança, però la felicitat no hi té cabuda.

Jesús, amic, la felicitat habita en el avui, el ara i el aquí, no en el demà aprop o llunyà.. Per això hom podrà ser feliç en l’eternitat de Déu Pare, perquè és un avui viu, actiu, un ara etern, sense temps.

Jesús, les dificultats i les estretors de la pobresa; les fiblades de les penes i els dolors; les mossegades de la fam i les injustícies són en un ara, aquí i avui. Amic, no són les promeses que em portaran la felicitat.

Per això, Senyor i Déu meu, prefereixo la teva invitació: “veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats, que trobareu el repòs” i en el repòs, Jesús, hi té cabuda la felicitat. En la Pau fonda, en la Pau i la llibertat que em dónes, hi trobo la felicitat dels fills de Déu, el bàlsam que mitiga, la confiança que anima, la valentia necessària per la lluita.

Guia i Mestre, en qui crec, a qui intento seguir amb l’ajuda de l’Esperit, Déu com Tu i el Pare, i en la companyia d’amigues i amics, deixebles i profetes teus, és ara, avui i aquí que em fas feliç, per sobre les dificultats, les debilitats, les caigudes i recaigudes.

Jesús de Natzaret, crec en Tu, ajuda la meva fe.

Què hem de deixar nosaltres? Potser no ho entenc bé, però no comparteixo moltes expressions: buidar-se d’un mateix, donar-se totalment, viure pels altres.

No tenim perquè imitar els apòstols ni fer com els primers cristians que, donant per res els bens terrenals, els venien i els repartien, dedicant-se a pregar molt i treballar poc.

Jo no tinc ni la missió dels apòstols, ni la dels anacoretes i religiosos dedicats a la pregària; ni la immensa majoria dels creients tenen aquesta missió o vocació.

El que jo penso és que haig d’estar obert a les germanes, als germans amb plenitud, per compartir, idees, amistat, criteris, bens materials i dons naturals, des d’un criteri humil, d’un raonament personal sense orgull. Però també des de la plenitud de la meva persona. No m’haig de buidar per omplir-me dels altres, sinó admetre’ls ampliant el cor i el pensament, amb preferència respectuosa envers elles i ells.

Francesc.

Pregària

Senyor Jesús, la gent de l’entorn del llac de Genesaret, podien escoltar-te, volien escoltar-te, i tu els parlaves. Avui, germà, encara ens parles en l’evangeli, i en la teva vida que el fonamentava, però no som gaires els qui t’escoltem.

Senyor i Déu en qui creiem, el teu evangeli, explicat per altres, es pot posar en dubte; però allò que vivies, allò que et va dur a la mort, no accepta interpretacions, només vida i fruits bons.

Tu, Jesús, ho vas entendre perfectament, i vas sentenciar: “pels fruits els coneixereu” Pels fruits, d’alliberament, d’acompanyament, de compartir, d’amistat, servei; els que tu vas viure, els que tu vas realitzar.

Jesús de Natzaret, dóna’ns el teu Esperit de discerniment, perquè ens faci notar i comprendre els signes dels temps, si la figuera poncella, la cardina canta, o el corb gralla. Que si la veu que sentim és veu de llop o veu de profeta i ressò de la teva. Que el teu Esperit ens faci veure a través de les disfresses d’uns i altres.

Repeteix-nos: ”no tinguis por”, no perquè pensem ser pescadors d’homes ni de dones, sinó perquè viure el teu evangeli, avui, també és camí cap al calvari de les incomprensions, de les renúncies, de les ingratituds, del perdó incondicional, de les trepitjades.

Germà, Déu i Senyor, puja a la nostra barca, parla’ns des de dins a nosaltres, perquè, parlem, siguem la teva veu de pau i d’amistat al nostre entorn.