El Blog d´en P. G.

Què sentim dir, avui, de Jesús? Què diem nosaltres, en el boca a boca, de Jesús? Dues qüestions d’avui, dues preguntes que, cadascuna i cadascú s’hauria de fer en profunditat.

Dins l’Església nostra, el nom de Jesús, la seva doctrina, està a la boca de tothom; des del Papa als clergues, passant pels cardenals, bisbes i teòlegs, sense oblidar-nos a nosaltres mateixos.

Entre tots, potser escrivim més d’ell que no en parlem, en parlem més que no el reflexionem. Potser, l’amaguem en el silenci més que no l’anunciem amb la nostra vida.

El Natzaret d’avui és el món sencer però, potser més l’Església, i els natzarens els qui anem a missa. I entre els qui segueixen el papa i els que no estan d’acord amb ell, entre tots porten Jesús al precipici.

Però Ell s’escapa una i altra vegada, perquè no tots els natzarens intentaren matar-lo, alguns dels que estaven a la sinagoga no es van afegir a la comitiva. Nosaltres, penso que no hi estem.

Paco

Pregària

Senyor, si no haguessis sortit de Natzaret, si t’haguessis quedat fuster, no t’hagueren perseguit i voler matar. Però Tu no hauries complert la Missió i nosaltres no hauríem conegut l’existència del Regne.

El Regne, Jesús germà, ja és aquí, en aquest món, malgrat hi regni potser més el diable. Tanmateix, el Regne del Pare és més present del que sembla, perquè està més en els cors que en les aparences. Però el teu Regne té vocació de transformar el món, des de dins de cada persona, com des de dins de cada persona el mal també està en el món i es fa visible.

Pare Déu, per l’Esperit Déu i la nostra voluntària acceptació, aquest Regne teu ja està instal·lat en nosaltres, en cadascun personalment i en aquesta comunitat que malda per viure en aquest Regne com ciutadans d’aquest teu Regne.

Senyor, tenim un desig, que el Regne s’estengui més i més, no tan sols en els cors, cosa primera i obligada, sinó també en la societat perquè s’hi estengui l’amor. Aquest amor que és compassiu i no egoista, no és presumit ni orgullós, que ho suporta tot i no perd mai la confiança ni l’esperança.

Ajuda’ns, Déu i germà, Jesús de Natzaret, a qui amb bona voluntat seguim, a tenir dins nostre aquest amor i així siguem, pels altres, portadors de pau, de convivència, de tolerància i més que res més d’amor.

A ningú li agrada que li toquin el crostó, que li cantin les veritats. Però el profeta no està per satisfer els egos de ningú; i menys els dels qui manen o dels rics.

Tanmateix no per criticar a tort i a dret, s’és profeta. Ni ningú es pot auto proclamar profeta, és una missió arriscada a la qual s’ha de sentir vocació.

En la nostra Església també hi ha, com a Israel, escola de profetes. Però Déu no triava els seus entre aquests, perquè eren simples portaveus dels qui manaven. I, ara, passa el mateix.

Per això tampoc avui, els profetes són ben rebuts a casa seva, l’Església de Roma, i han de trescar en els suburbis, en les missions, entre els pobres i els desposseïts de tot.

Ells també porten la Bona Nova amb el seu treball. No fan miracles, Jesús va deixar cecs, leprosos, malalts, tampoc no podia arribar a tots. Ells deixen, institucions, hospitals, dispensaris, escoles… i esperança.

No tenim la missió del profeta, anunciar la Bona Nova, però sí la de viure aquesta Bona Nova, de fer-la realitat en el nostre entorn, entre els qui tenim aprop. I això tampoc és una ganga..

Paco..

Sóc un membre del Crist (epístola)

Ben pensat, només sóc un àtom; però viu i actiu, amb reciprocitat, dono i rebo, rebo i dono, visc en ell i gràcies a ell, però animo la seva vida i contribueixo a ella.

Dues idees bàsiques han configurat el meu retorn a la fe. Sóc i visc en l’infinit de Déu. Ell És en mi, jo sóc en ell, Ell és la Vida, jo visc en i d’aquesta Vida.

Déu no està allà i jo aquí. Si Ell se’n anés allà i jo erm quedés aquí, o jo pogués anar fora d’Ell, jo deixaria d’existir, ni ànima, ni ment, ni consciència ni un sol àtom de mi existiria a l’instant.La segona: Jo sóc i visc en la unitat de la humanitat. Quan jo en perfecciono, tota la humanitat ho fa amb mi, quan reculo ella faria un pas enrera si no fos compensada pel bé d’un altre.

La doctrina ensenya poc i mal la Presència de Déu, i la Comunió dels sants (i no sants) que és el Cos Místic de Crist. Utopies meves? Figuracions meves? Per a mi plenitud de vida espiritual i humana

No és molt corrent, avui, fer tot el que el Mestre diu. Fa ya anys i anys que la gent a après a raonar per ell mateix. Bé, encara n’hi ha molta que raona molt poc.

Les religions tendeixen a afermar-se en Déu. El llibre és “Paraula de Déu” oracle infal·lible. Els ministres parlen en nom de Déu, inspirats per l’Esperit de Déu. Tot s’ha de fer com ells diuen, i acceptar tot el que ells ensenyen.

Creure en Jesús, acceptar-lo per mestre, no és ben bé, acceptar a ulls clucs el que diu la Jerarquia de la nostra Església, i no acceptar-ho tot el que ella diu, no és estar fora de la comunió del poble de Déu.

“Només teniu un mestre”, diu Jesús; aleshores i avui. Ell i la seva forma de viure. L’evangeli llegit en la mentalitat del temps passat i practicat en la realitat i coneixements del temps present..

Llegir l’evangeli amb la mentalitat actual és tan erroni com voler-lo viure segons la lletra del passat. Maria diria ara “Feu tot el que ell us diria avui”. El mateix que fa dos mil anys, però amb paraules i accions d’avui.

Paco

pregària

Senyor, tots tenim mancances, moments de debilitat, de dubtes, de cansament. Però en lloc de fer, com els servidors l’esforç de carregar amb la feina de sortir-nos-en senzillament et preguem que ens donis força, fe, consol, voluntat i constància.

No solem fer com Maria, exposar-te les mancances i demanar-te ajuda per fer la nostra part; de posar-nos al treball, a posar-nos dempeus, a reflexionar l’evangeli, a meditar la teva manera de viure i comprendre com viuries avui la teva missió.

El triangle complet per a l’èxit de la pregària, Senyor, és reconèixer les nostres limitacions i les nostres possibilitats perquè ni som nuls ni ens has creat desarmats. Posar-nos al treball decididament i finalment demanar ajuda abans que el cansament ens aclapari.

I aleshores, Jesús, trobarem el vi de l’alegria, de la pau, d’aquella pau que tu vas dur a la terra per a tota persona de bona voluntat. Tu no vas acabar la feina, nosaltres tampoc l’acabarem, però tu no ens ho demanes, sinó que fem tot el que realment podem fer.

Senyor, vas deixar-nos l’Esperit per ser-nos far que guia, força que sosté, vent que empeny, amic que acompanya, consola i anima.. Fes-nos-el sentir. Creiem Germà en Tu i en Ell, però massa sovint nosaltres mateixos l’amaguem. Ajuda’ns Mestre i Senyor.

Un signe de contrició, com el del tot el poble que escoltava Joan, encara que Jesús no ho necessités. Però més tard ell mateix ho faria, i molt més tard encara, manaria als apòstols de fer-ho.

Però quina contrició tenen uns infants, i de què n’han de tenir?.És acceptat formalment que el pecat original, en cas d’haver existit, no és ni pot ser transmès als descendents,

El bateig, com a símbol de renovació de la fe, com a símbol d’acceptació d’una fe que no es tenia, és plenament vàlid avui i sempre, però és cosa d’adults, de persones que saben què volen i perquè ho volen.

Hem transformat els sagraments en amulets, en valors per les paraules dites i per qui les diu. Anul·lant l’acte de persona humana que sap què fa, perquè ho fa i lliurement ho fa..

Per a mi és un valor autèntic el ritual la renovació del baptisme fet en cerimònies comunitàries i preparades amb convicció. El credo no serveix i sense prèvia reflexió tampoc. Si no hi ha acte plenament humà no hi ha res…

Pregària

Pot ser, Senyor, que el baptisme sigui “una perla que es llença al porcs” segons expressió teva?

Té sentit, avui, batejar infants que no sentiran parlar de Déu fins que facin la comunió, si és que la fan? Què guia realment, Senyor, l’Església, tenir molta gent en nòmina, apuntada als seus arxius, o la por de quedar-se sense gent que la sostingui?

Si la fe no hi està present és suficient, Pare, una cerimònia i una aigua beneïda per fer un sagrament efectiu? No dóna, Senyor, l’Església un valor supersticiós al bateig? Si Jesús ha salvat la humanitat, sigui batejada o no, si la salvació és per tota persona que fa el bé, si el teu Esperit, Pare, ajuda tota persona de bona voluntat, de veritat t’importa si estem batejats o no?

Pare, Fill i Esperit, crec en la virtut i el valor del baptisme, que he rebut, però no perquè ell m’hagi conformat cristià, sinó perquè he acceptat ser-ho i m’esforço amb bona voluntat a ser-ho. Vosaltres esteu dins meu, com en tota persona de bona voluntat, l’Esperit, potser sí que està més endins en el meu cor. Però fins a quin punt és pel bateig, per la confirmació, o senzillament per l’acceptació i la contínua recepció amb fe de la comunió i de la reflexió?

Esperit, Déu amor, torna en una nova Pentecosta, i renova la faç de l’Església