El Blog d´en P. G.

Sí, la veu crida en el desert de la indiferència, en el desert del consum egoista, en el desert de les religions que s’han oblidat de la persona, de la seva dignitat respectada per Déu i de la seva llibertat volguda per Déu mateix.

Però la veu que crida a la multitud a la conversió, no diu que s’ha d’obrir una ruta al Senyor, no és en el desert que s’han de terraplenar les fondalades, no és en el desert que s’han d’abaixar els turons.

És en la roïnesa del cor, en el batibull de la ment, en la debilitat de la voluntat, que s’ha de treballar, i que s’han d’abaixar les muntanyes gelades de l’egoisme, s’han d’anivellar i simplificar els dubtes, s’ha d’enfortir la voluntat.

La ruta al senyor ja està traçada en la fe que hem acceptat, en les actituds de servei que hem assumit, en el constant aixecar-se de la nostre voluntat després de cada trompada.

Però també nosaltres som la veu que crida en el desert, una veu que gairebé ningú escolta, una veu sense força, perquè nosaltres mateixos no acabem de creure en ella, perquè no vivim profundament el que diem.

Però ja no és una sola veu, ja no som una veu solitària. Som una veu comunitària, un grup de veus que canten la mateixa cançó, donen el mateix exemple, viuen en amistat la pau que Jesús a dut al món.

Paco

Pregària

Pare, quantes veus criden, avui, en el desert? Envoltats d’homes i dones, estan sols, estan en un desert ple d’indiferència, en un desert sense ressò per a la seva veu. Tanmateix continuen cridant: Violència! Volem pau! Necessitem Amor, no dogmes!

Fill Déu, quantes veus criden, avui en el desert més profund dels sords perquè es tapen les orelles, dels cecs perquè es tapen els ulls, dels paralítics perquè no volen caminar. No volen veure els signes dels temps, no volen sentir el clam dels profetes.

Esperit Déu, el Concili Vaticà II et va obrir portes i finestres, i et vas escapar. El Vaticà, sense concili i contra el concili, està tancant portes i finestres, però tu ja n’estàs fora; la teva veu, recollida i proclama arreu, ja no pot ser ofegada.

Jesús de Natzaret, mira amb amor els teus germans, els teus deixebles que continuen ferms amb l’evangeli viscut, més que predicat. Ajuda’ls a ells, ajuda’ns a nosaltres, perquè entre totes i entre tots, el teu evangeli sigui proclamat i viscut, ara, més que mai.

Trinitat Déu, Amor diví compartit i entregat des de sempre, Família Amor Déu, ajuda a les qui volen estimar, als qui malden per estimar. Perquè només l’amor salvarà la humanitat. Però l’amor humà viscut, no predicat, l’amor humà sense fronteres. Ajuda als que qui creiem en tu Amor Déu.

Els cristians, per sort no totes ni tots, ens hem adormit,     acomodat a uns rituals sense suc, sense interès ni atractiu. Ens  nhem endormiscat escoltant ràncies ensenyances ancorades en una cultura deixada enrera.

La rutina, l’emotivitat han esbravat el vigor de l’evangeli, la llibertat d’esperit, ha esdevingut pretesa tolerància, indiferència real. I això en té bona part la culpa el Vaticà amb els cardenals i bisbes.

Però no podem donar tota la culpa als de dalt, també bona part d’ella prové també de nosaltres. I la proba n’és que la societat no ens rebutja, hem fet un pacte de silenci.

Tanmateix sí que hi ha cristians que estan atents als signes dels temps, a les desviacions entre l’evangeli  predicat i l’evangeli viscut per ells mateixos i s’esforcen a rectificar constantment la seva conducta.

No m’importa gens el gran daltabaix final, però sí m’interessa i m’importa, que Roma no vegi com ella mateixa s’ha posat en el fangar on, a poc a poc, es va enfonsant, mentre busca la palla en els ulls dels seus fidels.

El que sí em dóna esperança són les fulles primerenques de renovació, que arreu del món cristià van brotant malgrat la fredor, la sequedat, que vol imposar el Vaticà, que sí que passarà, però la Bona nova de Jesús de Natzaret, continua i continuarà present

Paco

pregària

Senyor, perquè se’ns recorda la fi del món?. No n’hi ha prou en saber que la nostra mort és segura malgrat no saber-ne el dia ni l’hora?

Senyor, la repetició de les notícies, i més si no se realitzen a temps, més que ajudar a preparar-se fa disminuir l’urgència i acaben per ser desestimades. A qui, Senyor, avui espanta la fi del món? Quin cristià, Jesús, s’ho pren seriosament?

En el que sí pensem, de tant en tant, és en la nostra mort, però ho fem amb esperança, confiança i sense por, que tu mateix ens l’has treta amb la teva promesa de guardar-nos plaça en la Casa del Pare.

En el que sí pensem, Jesús, és en les bones obres que hem de fer, amb l’amor gratuït i generós que hem de tenir amb les germanes, amb els germans, en l’amor que tot ho perdona, l’amor acollidor i respectuós als més descartats per la societat

En el que sí pensem, germà, és en la teva presència en l’eucaristia, malgrat que només la sabem per la fe, malgrat tots els dubtes que la raó ens posa, malgrat les exigències absurdes d’alguns, i la indiferència que altres mostren quan et reben.

Senyor, Jesús, Déu i Germà nostre, ajuda’ns a viure la nostre fe amb esperança, ajuda’ns a aixecar-nos, dóna’ns un cop de mà si ens trobem cansats, consola’ns i posa’ns el teu jou, quan estiguem massa afeixugats per seguir-te.

Acompanya’ns Jesús en aquest Advent, que tu no vens sinó que ja estàs aquí, que no ets el passat. sinó el present nostre de cada dia.  Després d’aquesta eucaristia d’avui queda’t en nosaltres i amb tu farem camí trepitjant en el present

Els cristians, per sort no totes ni tots, ens hem adormit,     acomodat    acomodat a uns rituals sense suc, sense interès ni atractiu. Ens             hem endormiscat escoltant ràncies ensenyances ancorades             en una cultura deixada enrera.

La rutina, l’emotivitat han esbravat el vigor de l’evangeli, la llibertat d’esperit, ha esdevingut pretesa tolerància, indiferència real. I això en té bona part la culpa el Vaticà amb els cardenals i bisbes.

Però no podem donar tota la culpa als de dalt, també bona part d’ella prové també de nosaltres. I la proba n’és que la societat no ens rebutja, hem fet un pacte de silenci.

Tanmateix sí que hi ha cristians que estan atents als signes dels temps, a les desviacions entre l’evangeli  predicat i l’evangeli viscut per ells mateixos i s’esforcen a rectificar constantment la seva conducta.

No m’importa gens el gran daltabaix final, però sí m’interessa i m’importa, que Roma no vegi com ella mateixa s’ha posat en el fangar on, a poc a poc, es va enfonsant, mentre busca la palla en els ulls dels seus fidels.

El que sí em dóna esperança són les fulles primerenques de renovació, que arreu del món cristià van brotant malgrat la fredor, la sequedat, que vol imposar el Vaticà, que sí que passarà, però la Bona nova de Jesús de Natzaret, continua i continuarà present

Paco

“No està en el Vaticà ni en les Curials dels bisbes. No està en les catedrals ni en les grans esglésies. No està en les Congregacions romanes, ni en el dret Canònic.

Està en les comunitats on l’amor del Pare Déu, fa unió, la fe en Jesús Déu Fill, compacta l’amistat, i l’Esperit Déu manté vius i separats els dons particulars de cadascuna i de cadascun per al servei de tots.

Està en les comunitats arropades en la sagrari i en la missa dominical. Està en les comunitats on l’evangeli s’hi viu amb amor i esperança, malgrat les topades i caigudes per la feblesa de cada membre.

El teu Regne està arreu i enlloc, perquè només és amor, amor en llibertat, amor que nia en la persona generosa i valenta, perquè el seu amor no és covard i s’atreveix a l’esperança utòpica enmig de la soledat o de la lluita.

Però és un regne sense rei, ni família reial, sense que ningú tingui cap privilegi, perquè els prínceps són els pobres, els cecs, els mancs, els que tenen fam i sed, els apartats de la societat.

“El meu regne, diu Jesús, no és d’aquest món”, però es viu en aquest món. “En el meu regne no hi soldats ni armes”, però, en la lluita, hi ha una pau que transforma primer a les persones, i aquestes a la societat que les envolta.

P. G.

P R E G Ó

Advent, temps de promesa ja realitzada, temps d’esperança en el futur, temps de complir l’acció profètica de tot temps.

Advent no és temps de mirar un passat, tampoc d’esperar el futur, és temps de viure el present agraint el passat i lluitant pel futur.

Per a Déu cada dia neix Jesús, cada dia Jesús mort, cada dia ressuscita. Però per nosaltres, Jesús de Natzaret és en el passat, però Jesús fet pa i vi, és en el present.

Recordar, si no es tradueix en el present de cada dia i no se’n fa realitat, és perdre el temps. Mirar el futur, sense lluitar per fer-lo possible, també és perdre el temps.

L’Amor Déu és nou cada dia, l’amor nostre l’hem de renovar cada dia. L’Amor Déu es manté i creix en Ell mateix. L’amor humà es manté i creix en els altres.

Déu, És en la terra, És en l’univers, És en nosaltres, nosaltres estem en la terra i en mig de l’univers, però som en Déu.

Advent, temps de reflexió, temps de conversió a la cosa nova que Déu està fent en la persona humana, la terra i el cel nou. Sabrem veure-ho?

No li devia sobrar roba al fill de Timeu, tanmateix en sentir-se cridat llença la capa, tot li esdevé sobrer, l’esperança i la confiança li obren una altra perspectiva de vida, la vida veient-hi.

Una vida nova, una vida de llibertat, no dependrà dels altres, però també des d’ara haurà de ser responsable de guanyar-se el pa, d’aprendre a treballar, d’aprendre a ajudar, com ell ha esta ajudat.

I comença seguint Jesús, camí enllà. L’evangelista no parla més d’ell. No sabem si va continuar servint-se dels bens comuns que guardava Judes, si aprengué a treballar, a compartir lo seu o només lo dels altres.

Els evangelistes cauen en el parany de no distingir el bé del bo. És cert que Jesús feia el bé, però no necessàriament tot era bo pels afavorits, ja que els deixava a la intempèrie, a la llibertat i el deure de ser normals i responsables.

El Creador veié que “era bo” tot el què feia, però tot estava en evolució, res era acabat, no obstant era cosa bona pel destí a que Ell volia per la Creació, un univers que encara està evolucionant.

Les primeres comunitats foren víctimes del conformisme, de viure a costa dels bens comuns. Fins que varen aprendre que “qui vulgui menjar, que treballi”. Seguir Jesús no vol dir que els altres ens hagin de mantenir.

“Sigueu candits com el colom i astuts com la serp” diu també Jesús. És d’obligació cristiana ajudar als pobres, als malalts, als que tenen gana; però també és d’obligació evangèlica donar instruments per sortir de la pobresa, per menjar “el seu pa amb la suor del seu front”.

P. G.

Pregària

Senyor Jesús, no creiem estar cecs, però sí que hem de reconèixer que la nostra visió no sempre és clara, que els nostres ulls necessiten ulleres de forta graduació, perquè no pensem com el Pare ni sabem veure els seus camins.

Jesús, germà, ens recomanes de treure’ns la biga que ocupa els nostres ulls, però tenim el problema que no ens n’adonem. cop tampoc sabem veure la nostra hipocresia quan mirem les faltes dels altres i els critiquem. Dóna’ns l’Esperit de la veritat.

Esperit Déu, has agafat el relleu de Jesús, ets tu qui amb la nostra ajuda has de dur el Regne de Déu a la terra. Però necessitem veure-hi bé, necessitem saber el camí que hem de seguir i poder fer-ho sense marrades. Guareix els nostres ulls de la fe.

Trinitat, Déu amor, dóna’ns d’estimar, que l’amor és col·liri per la vista, bàlsam pel cor i reforçant per la voluntat. Déu amor, cultiva el teu amor en el nostre cor, que així el puguem transformar en un amor humà generós, servicial i delator de la teva presència en nosaltres.

Jesús, guaridor de tot mal, sia’ns salvador.

L’Amor Déu no creà l’univers per jugar-hi i, quan se’n cansés destruir la joguina. Algun cop sembla que juga a cuit i amagar amb nosaltres, però lo seu no és un joc, és un educa per fer-nos avançar.

L’Amor Déu creà per amor, un amor permanent, sense fi, per abraçar i estimar les seves criatures per sempre més. Per això al crear l’energia l’ha feta indestructible, però en constant evolució.

Neixen estrelles, moren estrelles, moren astres i sorgeixen astres. En uns planetes neix la vida, en d’altres mort la vida, en una continua evolució. Neixen humanitats i moren humanitats, que Ell recull a casa seva.

No m’importa la mort, només és un canvi d’una vida ja vella a una vida nova; d’un cos envellit a un cos nou de trinca, però continuaré essent jo la persona humana que ara sóc.

No m’importa com serà aquest cos material, si fet de fotons o protons, de raigs X o Gamma, de la matèria fosca que existeix en els buits de l’univers, però serà el meu cos i fruiré d’ell com en nen amb sabates noves.

Però abans o desprès Jesús m’abraçarà i em dirà: perquè has tardat tant? T’esperava des que vas néixer. Entre a casa que molts amics i amigues t’esperen.

P-G..

Pregària

Senyor Jesús, Mestre i germà, ensenya’ns a reconèixer “ els signes dels temps”, i a interpretar-los degudament, Dóna’ns de sentir la veu de l’Esperit, amb humilitat, però confiadament; amb el punt de dubte que permet reconèixer l’error, però amb la fermesa, el valor i la constància que necessita el seguiment del teu evangeli.

Senyor, estàs a les portes del Regne per obrir-les de bat a bat a tota persona de bona voluntat que vol entrar-hi amb la seva conducta humana d’amor, honradesa, compassió i servei. Ajuda’ns a obrir-nos als germans, siguin quins siguin, siguin com siguin. Ajuda’ns a saber cooperar sense imposar, a treballar junts, colze a colze, mà a mà.

Nosaltres, germà, hem acceptat la fe que ens fa deixebles teus, la fe que ens ajuda a ser més germans del germans, més amorosos entre els qui estimen, més actius entre els qui treballen. Tanmateix ajuda la nostra fe que sovint no és prou forta per donar aquest plus que ens demanes i que els germans necessiten.

Esperit del Pare Creador i del Fill redemptor, ajuda’ns tu que ets l’amor efectiu de l’un i de l’altre, que fas realitat els seus designis, que tens la missió de treballar amb nosaltres per bastir el Regne de Déu que Jesús va dur a la terra, vine a aquesta comunitat de fe i de germanor. Ajuda’ns a ser els servidors que Jesús i el Pare esperen de nosaltres

( correspon al 15 de novembre)

Només els qui comparteixen donen. Aleshores no importa si és poc o molt, és la justa mesura entre el que es té i el que es dóna. Ni a un li en sobre, ni a l’altre li en falta, encara que, potser, cap en tingui prou.

Una parenta de la meva dona, sòcia del OPUS, a que la Maria li parlava de riquesa, ella li va respondre: “Si no es té, no es pot donar i per això s’ha de guanyar molt, per poder fer caritat” Sí, “però te’n queda molt més.”.

No són els rics els qui sostenen l’Església, sinó els milions de creients pobres que donen “del que necessiten”. Les catedrals les bastiren els serfs amb fe i alegria, mentre que els nobles posaven de lo que els havien robat.

Sovint té més valor un somriure, una abraçada, un signe d’amistat, que el tros de pa o el plat que l’acompanya.. Y aquest somriure, aquesta abraçada, aquest signe d’amistat, pot exigir més voluntat que donar 5 euros.

La paraula caritat és una variant de la paraula amor. “Déu és caritat”, deia el cant llatí, Déu no fa caritat, és Caritat. Jesús compartia el seu carisma, les dones compartien els seus bens. ¿Què comparteix la Jerarquia?

Per això no entenc el cant :”On hi ha caritat i amor” perquè són una sola i mateixa cosa. Però ens les han separades i els rics poden estar cofois i refiats, perquè fan caritats, encara que realment no amin..

P.G.

Pregària

Pare, Fill, Esperit, sou amor. Per això només podeu exigir amor.

Tu, amor Pare, et sents infinitament estimat pel Fill i no necessites l’amor de cap criatura.

Tu, amor Fill, en tens prou i sobrat amb l’amor del Pare.

Tu, amor Esperit nexe dels dos amors, remolí d’amor diví. tampoc necessites el nostre amor, feble i contaminat.

Però tu, Pare, saps que els teus fill només poden ser feliços aquí dins l’amor humà: I tu Fill, que has conegut aquest amor i n’has sabut la seva grandesa l’has volgut consolidar fent-ne un manament.

Esperit Déu, amor del Pare i del Fill, transmissor de l’amor diví als nostres cors humans vine a nosaltres, ensenya’ns a estimar amb tota la nostra capacitat plena, amb un amor a l’estil de Jesús on no hi cap l’egoisme, la dominació, el rancor, l’interès, el càlcul. Un amor sense impureses, un amor total; un amor com el de Jesús.

Jesús, germà, tu que coneixes la capacitat d’amor de tota persona humana; no ens hauries donat el teu manament sense saber que el podíem complir, sense saber que podíem comptar amb l’ajuda de l’Esperit, Déu som tu i el Pare en la unitat de l’amor. Vine Esperit a nosaltres.

Sovint sentim dir, o llegim, que Jesús va dir: ”estimaràs a l’altre com a tu mateix”.Mitja veritat i mitja mentira. Jesús no exposa la seva doctrina, respon a una pregunta sobre la Llei de Moisès.

La doctrina de Jesús va més lluny i és mes radical: “Jo dono la vida per vosaltres, estimeu-vos com jo us he estimat”. Cert que ja és molt l’amor que exigeix la llei del Sinaí.

Però queda molt curta per qui és, o vol ser, deixeble de Jesús. I no és endolcint les seves ensenyances, amagant fins on arribà el seu compromís i ha d’arribar el nostre, que engrescarem als intrèpids.

Per això, potser, Jesús li diu al mestre de la Llei que no està lluny del Regne de Déu, perquè li falta aquest plus que l’hagués fet deixeble del Natzarè, i que penso va fer més tard.

Una cosa està clara, hem de mirar al cim cap on caminem, però tocar de peus a terra, si no volem acovardir-nos. Ensopegar i aixecar-nos, un cop i altre cop, i tants cops com faci falta. Ell està sempre donant-nos les mans.

I sobretot oblidem el “mea culpa” constant que o bé és pura hipocresia per excusar la falta d’esforç, en tot cas sempre és invitació al desànim, l’enemic acèrrim de l’esperança.

P. G.

Pregària.

Senyor, no sé si la puntuació del text evangèlic d’avui és la correcta. Però tal com està dius del segon manament que “no hi cap altre manament més gran que aquest”,.posant-lo davant del primer.

De fet, Senyor, aquest és l’únic que ens vas donar: I el vas viure més enllà de les paraules, no vas estimar-nos com a tu mateix, sinó que vas entregar la teva vida, ens vas estimar més que el do més preuat que tenim: la vida, i ho vas fer en plena joventut.

Senyor, sort en tenim molts de nosaltres que no hem d’arribar a aquest extrem; sinó quants no miraríem enrera? Però sí que a més d’un, potser a tots, demanes que la vagi donant a pessics, de mica en mica, gota a gota, en el servei, en l’acompanyament, en la paciència i la generositat.

Jesús, germà, no ens ho poses fàcil, necessitem la teva ajuda, necessitem la gràcia del Pare, necessitem tota la força de l’Esperit. I qui sap si amb tota la gràcia de la teva Trinitat sabrem encara respondre i fer “la teva voluntat aquí en la terra com se fa en el cel” com demanem en el parenostre.

Déu Pare i Mare, et donem gràcies per no demanar-nos que t’estimem com tu ens estimes amb el teu amor infinit, sinó que ens dediquem a estimar-nos els uns als altres amb l’amor humà que ens té Jesús de Natzaret, “perquè així, fem la teva voluntat” i et sents estimat com et mereixes, Déu Pare creador.

( correspon al 1 de novembre)