El Blog d´en P. G.

Ser infant, que no és lo mateix que ser infantil, és estar obert a la vida, a la bellesa de l’univers, a la novetat del nostre Déu amor, a l’obertura de cor i d’esperit als altres.

Ser infants de cor i adults d’esperit, és el resultat d’estar en el regne de l’amor, el regne de Déu aquí en aquest món, en aquesta terra, en la nostra vida material i espiritual.

No és el baptisme qui ens fa néixer de nou, sinó l’Esperit Déu acceptat, acollit, per nosaltres, voluntàriament, acceptant el seu amor, la seva veritat, amb tota la capacitat de persones humanes.

El Regne és una contradicció, un si però no constant, un recomençar cada dia l’exercici de la paciència, de la lluita, de l’exercici de l’amor, amb l’esperança d’estar-hi ja però amb dubte d’haver-lo aconseguit.

Tanmateix, entre dubtes i certeses, entre joies i dolors, entre èxits i caigudes, la fe, la confiança i l’esperança fan de la nostre vida el regne de la pau que Jesús ha dut i regalat al món.

P. G.

Pregària

Senyor, dóna’ns el desig de la novetat, d’aprendre les lliçons de la naturalesa, de créixer cada dia, cada hora, en la innocència de l’infant i en la prudència de la persona feta. Dóna’ns de néixer de l’Esperit Déu.

Senyor, Déu sempre nou, amor sempre renovat, eternament una espiral que l’amor gratuït i agraït mutu fa créixer i renova constantment . Déu, amor sempre tot altre, dóna’ns aquest amor humà que no es para mai, perquè sempre sigui viu i no mori d’inanició.

Senyor, el teu regne no té límits perquè és amor, és fraternitat, és amistat, és el d’un infant abraçant i deixant-se abraçar, confiant i confiat, sense memòria per la maldat, però recordant sempre la bondat, generós en donar, agraït en rebre.

Jesús, germà, abraça’ns com a aquells nins que t’envoltaven, encara que siguem moguts i molestos, tant si plorem com si riem, perquè la vida no sempre somriu, i amb l’abraçada divinitza el nostre amor humà, Allarga’ns els braços per abraçar el món .

Senyor, ajuda’ns a fer créixer el teu regne en nosaltres i al nostre entorn.

Jesús no distingeix la gent per la seva fe o religió, ni tant sols en el cas dels sense fe. Per ell, tots els qui fan el bé estan amb ell i són “dels seus”. És el mateix cas del seu Judici final; no jutge per les seves creences, sinó pels seus actes.

Les jerarquies de l’Església que encara sostenen que fora d’ella no hi ha salvació, penso que no han entès el pensament de Jesús ni la seva conducta vital. En el Regne de Déu, només val l’amor fet servei i entrega personal.

I aquest fet el mena a una radicalitat extrema, que haurien de reflexionar més d’un dels qui manen, dels qui prediquen un Jesús que no es correspon al Jesús de Natzaret de poques obligacions i doctrina, però d’un amor immens.

No parlarien de la missa com un sacrifici, sinó d’un acte on l’amor flueix per tots costats. Àpat de germanor, comunitat que comparteix el tiple amor, el diví de la Trinitat, l’humà de Jesús i el de la comunitat de fe que celebra l’amistat.

No són els rituals, ni menys els vestits qui fan la missa. No són les pregàries oficials, dites per un ministre de l’Església que fan vàlida la presència de Jesús en el pa i el vi. Sense l’amor compartit entre Jesús i els el assistents no hi ha missa.

La paraula, encara que sigui “de Déu” sense l’amor humà donant-li esperit, és lletra que mata. En un ritual on no respiri l’amor humà, amistat i comunitat, l’amor diví no hi té cabuda. Encara que sigui el Papa qui la celebri.

P. G.

pregària

Senyor, ens dónes una lliçó d’ecumenisme sa. De saber separar el seguiment radical del teu evangeli, de la teva Bona Nova, de la teva Veritat, de la veritat que tenen els qui et segueixen i de la veritat de la mateixa Església.

En una altra ocasió dius: “Qui no està amb mi, està contra mi”, qui creu en tu ha d’estar total i plenament amb tu, sense mitges tintes, sense excuses, amb la totalitat de la persona.

Però els teus deixebles, han de comprendre, que tothom que faci “el bé” sigui en nom de qui sigui, sigui seguint-lo a ell o seguint algú altre o simplement sent persona generosa, està amb nosaltres seguidors teus i amb tu, perquè compleix la Bona Nova del servei i de l’amor.

Esperit del Pare que estima a tothom, i del Fill que salva a tothom, dóna’ns de saber estimar a tothom, dóna’ns de saber escoltar a tothom, dóna’ns de saber respectar a tothom; i no ens deixis caure en l’indiferentisme que diu acceptar-ho tot, però de fet ho nega tot.

Jesús de Natzaret, creiem en tu, et volem seguir amb fidelitat i en profunditat, dóna’ns l’amplitud de la teva mirada, la teva generositat en el servei als més febles de la societat i el teu respecte per a tota persona humana.

En aquests temps de canvis, envia’ns l’Esperit Déu.

Qui no vol tenir la raó? Qui no voldria ser el primer, el preferit, el millor, i ser reconegut? És humà, no és cap mal ni, en si, cap vici. Tot plegat forma part de l’instint natural de conservació.

Però això, fàcilment esdevé motiu de conflicte, de lluita, d’enemistat. Però també pot ser motiu de superació, de manifestació d’una amistat sincera, de creixement de la persona.

El que és malsà és l’enveja, l’odi, el trencament de les amistats, l’orgull i l’egoisme que sorgeixen en la pugna. Jesús proposa la humilitat com a remei, com oli que amoroseix.

L’orgull, però, és tan fi, tan gata maula, que en més d’un s’infiltra amb paraules i actituds. Deixa pas, esperant una relliscada de l’altre, un error que podrà engreixar-lo i engrandir-lo, sortint a la llum, ensenyant la seva hipocresia.

Tampoc no és ensenyament de Jesús, ni és humilitat virtut amagar els dons rebuts, siguin quins siguin, siguin de la classe que siguin, perquè els dons són donats pel bé dels altres, no per ser orgullosament lluïts ni per ser amagats.

Tanmateix no és fàcil saber retirar-se del poder, de la fama, i quedar-se en el servei anònim, sense escarafalls, ni rebequeries. Però és l’ultima utilització dels dons rebuts que Jesús demana..

P, G.

Pregària

Què en trauré, Senyor, de voler ser més del què sóc? De què servirà, Senyor voler ser menys del què sóc? Perquè no reconèixer els teus dons, enlloc d’amagar-los? Per a què servirà als germans no ser jo mateix amb els dons rebuts i amb els meus defectes constantment combatuts?

Senyor, és perjudicial per mi i pels germans voler més del que sóc; però potser encara ho és més, per mi i els germans, enterrar els dons que tots tenim com persones humanes i els especials propis de cadascú i deixar-los inactius.

Senyor Jesús, la humilitat verdadera és acceptar, és reconèixer que tenim dons, sigui només un, siguin cinc o siguin deu, i que no els tenim per al nostre profit exclusiu sinó perquè els altres en participin. I també acceptar i reconèixer que tenim limitacions, inconvenients, defectes i que aquests ni poden significar inacció per la nostra part ni patiment per part dels germans.

Senyor, és legítim, i d’obligació, l’esforç per ser més persona, millor dona o més home, saber més, fins i tot tenir més si és per donar-ho als germans, per ser més útil, per servir-los millor.

Esperit d’humilitat, ensenya’ns la veritable humilitat, com la de Maria, reconeixent els dons que havia rebut i posant-los al servei del seu poble i de la seva cosina.

 La resposta la sabem, la tenim apresa de fa anys. Creiem en Ell, anem a missa i combreguem. Escoltem la seva paraula, la paraula de Déu. Sí, creiem que Jesús està en l’eucaristia, etc. etc..

Respostes de bona fe, sovint a preguntes mal intencionades. Afirmacions que ens fem en moments de dubtes. Malgrat tot, en molts, paraules que el vent s’emporta, paraules fuls en realitat, perquè la vida no les avala.

Jesús és el nostre Mestre i Senyor, sí; però com vivim les seves lliçons? Amb esforç i bona voluntat? O amb una vida d’anar fent i que no m’hi emboliquin? És la fe qui ens guia o la mera rutina ?

No cal, però, que “tot ho fem bé”. Déu sap que només Ell és bo, que només Ell ho fa tot bé, encara que sovint no ho tenim gens clar, perquè la seva conducta té poc a veure amb el nostre pensament.

Pere, va respondre, que era el Messies, però quan vingueren les mal dades ni se’n recordà. Les seves paraules eren de bona fe, però no d’una fe real. Ni havia tingut temps de viure-la.

La vida de cada dia és el lloc on la fe intentada de ser viscuda, arrela, creix i es fa un arbre. Un arbre fruiter que va creixent i a poc a poc va donant fruits de fe, d’amor i de servei.

Aleshores sí que responem amb “paraules ensenyades pel Pare.”. Paraules incrustades d’amor, massa pesades i reals, perquè el vent se les endugui, perquè una caiguda no origini una renovació.

.P. G.

Pregària

Quina creu, Jesús, és la nostra? Perquè l’hem d’assumir-la sense més ni més? Mestre, el dolor no l’ha creat Déu, encara que sigui conseqüència de la creació i les seves lleis. El Pare no vol el dolor pels seus Fills i tu vas venir perquè tinguem vida a desdir.

Si tu, germà, et vas guanyar a pols la teva creu, amb les teves batusses amb els poders religiosos; la i les nostres creus no ens les busquem, tenim tot el dret a defugir-les encara que et seguim! No serà, Senyor, que vols que prenguem aquelles que, per causa teva o del servei als germans, ens vénen i, en certa manera, ens les hem buscades?

Somriures sardònics que ens fiblen quan confessem que creiem en tu, ingratituds d’aquells a qui hem ajudat, privacions de gustos i capricis per poder calmar la fam i la set de germans i germanes; temps nostre usat a fer companyia a algun ancià o anciana sol i que ens fa escoltar memòries que hem sentit dotzenes de vegades?

Aquestes sí que les podem prendre i les hem de prendre si volem seguir-te, si volem ser deixebles teus, exercint l’amor que ens vas manar i pel qual sempre estàs amb nosaltres.

Dóna’ns la força de l’Esperit Déu, l’Esperit del Pare, perquè la creu , no ens faci desistir.