El Blog d´en P. G.

Quin gran elogi! Quina persona hi ha hagut en el món de qui es pugui dir que tot ho ha fet bé? Si fins i tot els Israelites no tenien pèls a la llengua per criticar al seu Déu!

Criticar és tant humà que tot sovint en trobem posant dubtes i critiques sense ni tant sols adonar-nos-en. És allò de “buscar “la palla en l’ull de l’altre i no veure la biga en el nostre”.

És conegut dels psicòlegs que hom veu en els altres els seus propis defectes, que la millor manera de conèixer les nostres falles és mirar quines veiem en els nostres coneguts i conegudes.

Això ens hauria de posar-nos en guarda, si critiquem la conducta d’algú, el menys que podem fer és excusar-nos a nosaltres mateixos o recolzar-nos en les circumstàncies, per rebaixar la culpa.

Tanmateix, no és bona la conducta del “mea culpa” permanent, del jo sóc pecador que constantment ens han ensenyat des de la trona en la nostra joventut i de més grans.

Hom acaba agafant la debilitat pròpia com una bona excusa, per continuar en el mateix camí. Hom demana perdó a Déu i continua mortificant a les germanes i als. germans.

La conducta sana, és aixecar-se a cada caiguda i proposar-se seriosament no tornar-hi. I més que res, demanar perdó, sense excuses, a les germanes, als germans. I reparar amb dos actes de servei i d’amor, cada mal fet. Així “molt ens serà perdonat perquè molt haurem estimat”.

P. G.

Pregària

Senyor, aquesta és la lliçó d’avui:donar als germans la possibilitat de l’auto estima, perquè poden valer-se d’ells mateixos, perquè veuen les seves capacitats, de caminar sols, d’adonar-se de les seves possibilitats i d’aixecar-se i sortir del pou.

Tu, Senyor, els guaries, però després ells havien de guanyar-se les garrofes sense haver treballat mai i ja sense la compassió dels altres. Quants ho aconseguiren? No, germà, no tot ho vas fer bé, tot el que feies era bo, com el Pare en la creació, però no acabaves l’obra, deixaves a les persones acabar-la.

Esperit, ensenya’ns a ser càndids com el colom i astuts com la serp. Ensenya’ns a anar més lluny que el pur sentiment de compassió. Fa temps ja, Esperit, que estàs desvetllant les institucions caritatives i a les O N G la saviesa ancestral la xina d’ensenyar a pescar, a més de donar un peix.

Senyor, la fam és tan extensa, el mal tan arrelat, la pobresa tan fonda que molta gent, molts pobles i multitud de pobres han perdut l’esperança i les forces de reacció. Ensenya’ns a ser com el samarità, embenant i amorosint les ferides, aixecant-los i sostenir-los mentre prenen forces i deixar qui només vulgui recolzar-se.

Ajuda’ns a compartir amb plenitud, amb generositat però també amb seny, que, com diu Pau, tampoc hem d’arribar a l’estretor per treure els altres d’ella. Esperit de la Saviesa, il·lumina la nostra caritat.

En tot aquest assumpta de l’Eucaristia, potser <la carn no serveix de res> com diu Jesús. L’Església a posat la carn davant l’Esperit., el ritual davant la comunitat , l’orde davant la fe.

L’Església institucional, que no l’Església poble de Déu, ha segrestat l’Esperit des de fa segles. Bé pensa haver-ho fet, perquè ningú posa cadenes ni morrió a l’Esperit com ho va demostrar en el Concili Vaticà II.

I com ho demostra arreu del món, com fa sorgir per aquí, per allà, en Europa, en Amèrica, Àfrica i Àsia veus dissonants segons Roma, veus que alguna vegada arriba a fer callar, però moltes continuen profetitzant.

En l’Esperit Déu, tinc posada l’esperança. Difícilment podré assistir al naixement de la nova Església, perquè per Ell mil anys són com un dia, però per a mi cada dia és una setmana.

Però estic equivocant-me, la nova Església ja és aquí, en aquesta comunitat de fe, d’amistat i de servei, que s’aplega cada diumenge per celebrar la fe, escoltar la Paraula i combregar amb fe i esperança .

La nova Església, viu ja en moltes comunitats, en moltes esglésies pobres i generoses, rebutjades pels temples catedralicis, pels bisbes amb bàculs i tiares, pels sacerdots de coll blanc.

L’Església pobre, dels pobres, on la fe val més que el ritual, el servei més que el culte, la caritat més que el dret canònic. On Jesús no és Rei, sinó germà, no és el Crist, sinó la Paraula, ja és aquí, ja és en el món.

P. G

pregària

Senyor Jesús, els apòstols, tot i no tenir-ho massa clar, no t’abandonaren; no havien trobat ningú que tingués paraules de vida, i la vida tampoc ho té tot clar, té dubtes, alts i baixos, alegries i penes; podien quedar-se amb tu, l’amic i el mestre, el company que camina amb ells. A més segur que tenies l’atractiu de l’amor vertader,

Jesús, germà, avui encara la gent no t’entén prou bé. Ja els apòstols no et seguiren en total fidelitat, barrejaren els teus ensenyaments amb la mentalitat del seu temps, de les seves costums i de la seva pràctica religiosa.

Vas donar als apòstols la missió de predicar en nom teu, la veritat que havies ensenyat i els vas donar el teu Esperit, Déu com tu i el Pare. Els Evangelis són, mestre i germà, les teves paraules per ells interpretades i reinterpretades pels traductors posteriors.

Però, Jesús de Natzaret, la teva doctrina és curta i clara: el teu Pare és el nostre Pare, tu ets germà de tota persona humana i nosaltres som entre tots germanes i germans, ens hem d’estimar que és així com fem la teva voluntat i honrem el nostre Pare del cel. Igualtat, fraternitat, llibertat i amor. Senzill, però sembla que encara no és prou clar. Envia a la terra, dóna’ns a nosaltres, el teu Esperit.

Déu Amor que anomenem Pare i Mare, Déu amor a qui diem Fill, Déu Amor amb nom d’Esperit, Trinitat d’Amor, dóna’ns el teu amor per estimar-nos com Jesús ens estima, malgrat el que som, i pel que som,:germans d’ell.

Una pregunta que encara avui la gent es fa. I la resposta que en dóna la doctrina no tant sols no aclareix gaire sinó que, potser, enfosqueix encara més la qüestió. Certament que és una qüestió de fe; però només de fe?

La tradició mil·lenària de l’Església és no reflexionar, no raonar els misteris, ja que, per definició un misteri és necessàriament superior a la capacitat de comprensió de la ment humana.

És clar que sense de l’acceptació primària de l’existència de Déu, de l’Ésser Superior, creador, origen de tot , sense aquesta fe, no cal reflexionar ni raonar-ne cap altre.

Sense l’acceptació de l’Encarnació, podem plegar veles Però qualsevol misteri pot ser raonat en sí mateix, per poder arribar a la humil conclusió .<no acabo de comprendre , però és raonable acceptar-ho>

Sempre, però, si comencem acceptant: <Déu és Amor>. Cap altra religió no pot tenir ni la Trinitat, ni l’Encarnació, ni acceptar la presència real de Jesús en la seva humanitat, ressuscitada, material però invisible, en aquest pa “baixat del cel”

I la doctrina de la consagració, basada en les paraules dites per qui l’Església ha ordenat, tampoc ajuda gaire, Què val més, les paraules, l’home que les diu, o la fe de qui vol rebre Jesús unida al desig del mateix Jesús que vol “ser menjat”?

Què pensaven, què creien els primers cristians (encara sense nom) quan “partien el pa” en família, a casa seva; quan els apòstols només eren predicadors de la bona nova de l’evangeli; quan només hi havia l’únic el gran ”sacerdot” Jesús ressuscitat, i tots compartien aquest sacerdoci?

P-G.

pregària

Senyor Jesús de Natzaret, he vingut a tu, no sé si atret pel Pare o empès per l’Esperit. Però no importa qui, o per qui, el cas és que m’has encisat, he acceptat el teu mestratge, la teva complicitat amb la persona humana, i el teu Déu, Pare i Mare.

Per això crec que has estat enviat pel Pare, per això crec que, si tu ho has dit, ets el pa baixar del cel, el mannà inesgotable del nou testament, el pa que dóna la vida.

No et demano, com l’apòstol, que m’ensenyis el Pare perquè tu sí que l’has vist, estaves amb ell, eres i ets i serà Ú amb ell. Tampoc et demano veure’t, en el pa i el vi; en tinc prou veure les cares dels germans i les germans per saber com ets i com és el Pare i Mare.

Malgrat que menjo el teu pa de vida, sé que traspassaré, un dia, la porta que anomenem mort però que és també la del que anomenem vida eterna en la felicitat de l’amor total.

Tanmateix, germà, no m’aniria malament una ajuda a la meva fe; una empenta del teu Esperit, que no deixi sola la meva voluntat, tot i que penso, que de fet, sempre esteu tots dos, davant per ensenyar el camí, al costat per acompanyar-me i darrera per empentar-me, però si volguéssiu fer-vos sentir de tant en tant?

No és el desig de la persona viure per sempre? Però en quin sentit va dir Jesús aquestes paraules, ell que es defineix com “el camí, la veritat i la vida”? Realment a quina vida es refereix?

Avui creiem que tota persona humana viurà la vida desconeguda per sempre, l’altra vida que segueix a la mort corporal, de la qual ningú, hagi combregat o no, se’n escapoleix.

Com compaginar la salvació universal en la qual creiem quan Jesús declara morir per la salvació del món, amb aquesta aparent limitació als qui mengin el seu cos, “el pa baixat del cel”?.

Amigues, amics, no puc entrar en la monstruosa afirmació que “fora de l’Església catòlica no hi salvació”. Afirmació totalment gratuïta que dins la mateixa Església és rebutjada. L’Amor infinit salva tota criatura.

Independentment de la literalitat del text, el que sí penso, en el que sí crec, és que els qui tenim la sort de creure profundament les paraules de Jesús, tenim una vida més plena, espiritualment més rica.

Per això em dol tant veure gent que va a la missa i no combrega. Realment creuen que Jesús està allà i no els espera, no els estén el braços per acollir-los amorosament?

En l’eucaristia, i només en l’eucaristia, està Jesús de Natzaret. El Déu Fill, unit al Pare i a l’Esperit, ja està, abans i després en nosaltres, com nosaltres estem en ells, però Jesús està en nosaltres tan sols pel pa de la comunió .

Bé això és el que crec i el que visc,

pregària

Senyor Jesús de Natzaret, he vingut a tu, no sé si atret pel Pare o empès per l’Esperit. Però no importa qui, o per qui, el cas és que m’has encisat, he acceptat el teu mestratge, la teva complicitat amb la persona humana, i el teu Déu, Pare i Mare.

Per això crec que has estat enviat pel Pare, per això crec que, si tu ho has dit, ets el pa baixar del cel, el mannà inesgotable del nou testament, el pa que dóna la vida.

No et demano, com l’apòstol, que m’ensenyis el Pare perquè tu sí que l’has vist, estaves amb ell, eres i ets i seràs U amb ell. Tampoc et demano veure'’t, en el pa i el vi; en tinc prou veure les cares dels germans i les germans per saber com ets i com és el Pare i Mare.

Malgrat que menjo el teu pa de vida, sé que traspassaré, un dia, la porta que anomenem mort que és també la del que anomenem vida eterna en la felicitat de l’amor total.

Tanmateix, germà, no m’aniria malament una ajuda a la meva fe; una empenta del teu Esperit, que no deixi sola la meva voluntat, tot i que penso, que de fet, sempre esteu tots tres, davant per ensenyar-me el camí, al costat per acompanyar-me i darrera per empentar-me però, i si volguéssiu fer-vos sentir de tant en tant?