El Blog d´en P. G.

No00 és el desig de la persona viure per sempre? Però en quin sentit va dir Jesús aquestes paraules, ell que es defineix com “el camí, la veritat i la vida”? Realment a quina vida es refereix?

Avui creiem que tota persona humana viurà la vida desconeguda per sempre, l’altra vida que segueix a la mort corporal, de la qual ningú, hagi combregat o no, se’n escapoleix.

Com compaginar la salvació universal en la qual creiem quan Jesús declara morir per la salvació del món, amb aquesta aparent limitació als qui mengin el seu cos, “el pa baixat del cel”?.

Amigues, amics, no puc entrar en la monstruosa afirmació que “fora de l’Església catòlica no hi salvació”. Afirmació totalment gratuïta que dins la mateixa Església és rebutjada. L’Amor infinit salva tota criatura.

Independentment de la literalitat del text, el que sí penso, en el que sí crec, és que els qui tenim la sort de creure profundament les paraules de Jesús, tenim una vida més plena, espiritualment més rica.

Per això em dol tant veure gent que va a la missa i no combrega. Realment creuen que Jesús està allà i no els espera, no els estén el braços per acollir-los amorosament?

En l’eucaristia, i només en l’eucaristia, està Jesús de Natzaret. El Déu Fill, unit al Pare i a l’Esperit, ja està, abans i després en nosaltres, com nosaltres estem en ells, però Jesús està en nosaltres tan sols pel pa de la comunió .

Bé això és el que crec i el que visc,

P.G.

pregària

Senyor, no et preguntem quan has vingut sinó, algun cop, si estàs aquí. Prou bé que ho sabem, malgrat que més d’una vegada, ens sentim sols, no et pressentim proper, com dubtaven els apòstols quan dormies en la barca, mentre ells lluitaven per sobreviure.

Jesús, nosaltres creiem que ets el pa de vida, tanmateix ajuda la nostra fe. Més d’una vegada no ets tu qui dorm, sinó la nostre fe devorada per la rutina, aclaparada per les distraccions, i mengem aquest pa, que ets tu, sense profit.

Jesús de Natzaret el pa de Déu baixat del cel per donar vida al món. Dóna’ns la vida, una vida viscuda en la fe, una vida plena d’amor i d’amistat, una vida al servei de les germanes i dels germans, la vida d’amor que volem viure. Ajuda’ns germà.

.Esperit Déu, tu ens has ofert la fe, tu ens has ajudat a creure en la Bona Nova de l’evangeli. Tu has fet créixer dins nostre el Regne que Jesús va dur a la terra. Ajuda’ns a cultivar els teus dons, a donar els fruits que les germanes i els germans podran collir perquè els necessiten.

Pare Déu, gràcies per l’Encarnació del Déu Fill. Gràcies per la seva germanor amb nosaltres que ens ha fet fills i filles de tu, Déu Mare. Dóna’ns la força, la constància i la voluntat per viure amb alegria aquesta filiació gratuïta atorgada pel teu amor.

Amor, Trinitat divina. Hem acceptat amb bona fe i alegria la fe en Jesús de Natzaret. Per ell creiem en Tu, Déu Pare i Mare, Déu Fill i Déu Esperit Ajuda’ns a viure aquesta fe amb la plenitud del pensament, amb la fermesa de la paraula i la riquesa del servei.

Reciclar en diuen avui. La nostre cultura ha molt bé assimilat la idea “usar i llençar”.
I estem omplint la terra de deixalles, contaminant els rius i el mar, esgotant les reserves del món.

És bo el reciclatge, però no tot pot ser-ho, i algunes coses provoquen més despesa reciclar-les que fabricar-les. La crisi actual pot provocar menys deixalles pel sol fet d’haver-hi menys compres i menys fabricació.

El més trist és que hi hagi sobres de menjar en alguns llocs, i terrible falta en altres. L’avarícia de les multinacionals i l’a inconsciència de la nostra societat, en té molta culpa. Els combustibles d’origen vegetal són una plaga.

Fan dedicar molta terra de cultiu que hauria de servir a produir menjar per a les persones, i la seva combustió provoca igualment el gas que provoca l’escalfament de la terra. Però les multinacionals s’enriqueixen.

Reconec que poca cosa podem fer individualment, però un xic més col·lectivament.
A ningú de nosaltres li hauria de sobrar ni una engruna de pa, ni quedar res sobrant en el plat ni en la cassola. o l’olla, si no es guarda per a més tard.

És un excel·lent exercici d’autocontrol i d’economia domèstica, sobretot en temps de crisi. Però el compartir ha de portar l’estalvi a les boques dels qui no els en sobra mai, perquè tenen els plats buits i els vasos eixuts.

Donar el que sobra pot ser generositat,  privar-se perquè no sobri i es tingui més per donar, és ser humà i els deixebles de Jesús o són plenament i en tot persones humanes, o no són deixebles de Jesús de Natzaret..

P. G.

Pregària

Senyor, no importa gens si l’evangeli d’avui és una paràbola, o un miracle que vas fer realment perquè l’ensenyança és la mateixa: Compartir. Compartir, tingui molt o tingui poc, saber treure pans de les pedres, diners de la butxaca buida, temps de la falta de temps, energia del cansament, donació malgrat el rebuig.

Compartir el poc que sóc, la meva feblesa amb els més febles encara, la meva ignorància amb els més ignorants que jo, la meva petitesa amb els més petits. Compartir i acceptar la saviesa del humils, acceptar i compartir la generositat dels qui res no tenen per donar i donen, ser un ningú entre els ningú, sobretot ser amor entre els qui estimen i entre els que no són capaços d’estimar.

Benaurats, anuncies, els pobres, els qui ho són de cor, d’esperit i de fets. Benaurats els qui es reconeixen pobres i febles, davant teu, Senyor, i confiats en tu, encara saben donar-se, els qui se sostenen drets gràcies a l’esforç d’aguantar el qui doblega els genolls, el qui manté l’esperança per no desorientar el desesperat, el qui s’oblida d’ell per fer companyia a l’oblidat de tots.

Senyor, és en la nostra feblesa que es manifesta la teva força, en la nostra inanitat la teva grandesa, en la nostra ignorància la teva saviesa. Allunya, Senyor, de nosaltres  el Mal: l’orgull destructor, l’egoisme paralitzant, l’esclavitud del voler ser més que els altres, encara que aquests altres siguin la púrria del món. T’ho supliquem, Senyor

No tot ha de ser acció, tràfec, fatiga. El cos necessita reposar de tant en tant, la ment calmar-se, assossegar-se, la fe trobar un espai d’amistat, i de reflexió. Jesús comprèn bé la persona humana, i ell mateix proposa el descans

No sempre, ni tothom troba temps per descansar; ni tothom sap fer-ho quan en té ocasió. Quanta gent torna de les vacances tant o més cansada que a la sortida? Han sabut distreure’s, però ben poc han descansat.

Actualment en la nostra comunitat , cada quart divendres, en el nostre petit temple, s’ofereix desconnexió per la ment, retrobament per l’amistat, silenci i quietud per descansar en la pregària i asseure’s al costat de Jesús. Aprofiteu l’ocasió.

“Els cansats fan la feina” diuen; hi ha error, estan cansats perquè han fet la feina; només aquells que no fan no es cansen. Fer tot el que hom pot i una mica més és bo, voler fer més del que hom pot fer és insà.

Sembla que m’estic contradient, però no és cert, perquè voler fer més del que hom pot fer és arriscar-se, és orgull, però si quan hom està cansat convé d’acabar la feina, sigui la que sigui, fer-la és voluntat de complir, generositat i amor.

La frase “qui fa el que pot, no està obligar a més” és certa i vàlida. El problema és que no és fàcil saber el nostre limit, que no es descobreix fins que hom va un pas més enllà del seu propi limit.

“Veniu a mi, els qui esteu cansats i afeixugats i descansareu perquè sóc humil de cor i el meu jou és suau”, diu Jesús, i és cert !

P.G.

Pregària

No és qui corre més qui arriba a temps, ensenya la faula. No és qui treballa més qui més fa pel Regne; és qui més treballa junt amb l’Esperit.

Dóna’ns Senyor, un just criteri que ens eviti bolcar-nos sense mesura i caure en l’activisme en lloc de l’activitat mesurada per el teu Esperit i dirigida per Ell.

Dóna’ns, Senyor, da saber alternar o conjugar el repòs amb el treball, la reflexió amb l’activitat, la pregària amb l’acció. Ajuda’ns a mantenir la calma interior quan veiem la gran tasca a fer; ajuda’ns a la indignació justa, quan notem el temple envaït pels mercaders; ajuda’ns a mantenir sempre l’amor, la caritat i el perdó.

Ajuda’ns a la reflexió, però ajuda’ns també en l’acció. Il·lumina’ns perquè sapiguem entendre quina és la tasca que ens tens preparada, i dóna’ns la força i la constància que necessitem per fer-la.

Esperit, venta’ns una xurriacada quan ens adormim en el nostre benestar i una dutxa freda quan ens acalorem. Ajuda’ns a mantenir la balança equilibrada.

Pare, que guiats per un sol Esperit totes les comunitats i grups conflueixin a fer néixer l’Església de l’Esperit, l’Església del tercer mil·lenni; t’ho supliquem, Déu Mare.

Quina és realment la nostra missió com a seguidors de Jesús de Natzaret? Jesús tria qui vol enviar dotze en aquesta ocasió, 72 en una altra. Sempre nombres simbòlics i, per tant, insegurs.

El Senyor, enviava profetes que Ell escollia. Jesús fa el mateix. Opta per uns i descarta els altres, des del principi de la seva missió fins al final. L’Església romana, tradicionalment així ho entenia.

Malgrat tot Déu sempre ha triat algú, alguna, per ensenyar, per corregir, per fundar ordes o reformar-los. Diguem-los profetes o no, però eren deixebles de Jesús a qui l’Esperit confiava una missió.

Realment, com diu l’Església ara, tots estem cridats a anunciar la BONA NOVA o tan sols viure-la?. Per cert que amb aquesta manera de viure, s’estengué més. penso jo, que per la prèdica dels mateixos apòstols .

Al meu parer el fracàs del cristianisme actual es deu més a la falta de vida cristiana dels batejats, que a als estirabots del Papa i dels bisbes. No puc ignorar, però, que l’ensenyança tradicional de la religió hi té una importància cabdal.

Si els mil milions i escaig de batejats, visquessin l’evangeli, no tant sols Roma, Papa i bisbes l’haurien de viure, sinó que el món seria, ja fa segles, el Regne de Déu i la humanitat viuria en una terra nova..

El món nou és possible, però em temo que no serà Roma qui el farà possible. Un cop més, com amb l’esclavitud i els drets humans, l’Església catòlica farà tard..

P.G.

Pregària

Senyor, l’escola de profetes d’ara, es seminari, ha esdevingut escola d’homes, escola de dogmes i de rituals, tradició d’ancians i d’escribes de la llei. Potser per això el teu Esperit no hi envia joves.

No són, Senyor, els que els homes trien, els que tu tens triat. Els que tu envies arrepleguen el ramat, fan comunitats de servei, d’amistat i de fe.

La fe senzilla, la fe del poble humil, del poble que dubte, del poble que pateix la fe que vol tenir, és la fe dels enviats per tu. Com el apòstols ells mateixos són febles, cauen i s’aixequen, però anuncien amb coratge el teu evangeli i com els apòstols sovint els volen fer callar.

Senyor, ajuda la fe del poble, la fe de les comunitats, sovint orfes de profeta teu, però que de prop o de lluny senten la veu d’algun d’ells. Et preguem per la Roma que t’ha traït, rica i poderosa, dogmàtica, ritualista i autoritària sí, Senyor i Mestre, Jesús de Natzaret, et preguem per ella, perquè és la nostra Església, i ens dol dins el cor.

Senyor, ajuda aquesta petita comunitat que creu en el teu evangeli, que vol ser escola de fe i de servei, font de pau, d’alegria i d’amistat. Mira amb ulls amorosos aquest petit ramat que malda per seguir els teus passos.Envia’ns l’Esperit de la veritat, Senyor.