El Blog d´en P. G.

Serà per això que l’Església és tan repatània a acceptar els profetes en el seu si? O que molts han d’esperar anys després de la seva mor abans de ser reconeguts? O que sigui des de fora del cristianisme que s’han divulgat principis evangèlics?

El poble jueu tenia una escola de profetes; però l’Esperit no solia buscar-los allà, sinó que se’ls buscava ell mateix. Feia i enviava profetes, quan li semblava i els triava al moment adequat i convenient.

Roma el que vol es gent ensenyada per ella, que estigui conforma amb el seu guiatge, no tolera qui vagi per lliure, no pot o no vol admetre la llibertat de l’Esperit per fer i enviar profetes segons el seu diví parer.

Cert, no cal dir-ho, que pot haver-hi, i hi ha , qui es creu profeta que, pel sol fet de criticar i de protestar, ja es creu inspirat per l’Esperit; sempre n’hi han hagut de falsos profetes, n’hi han i n’hi hauran .

Penso que l’error de Roma, es creure’s la propietària de l’Esperit de la Veritat. Que s’oblida que “Déu sempre fa una cosa nova”, que ell mateix es renova constantment. Ell és Amor i l’amor si ni és nou a cada instant mor ràpidament.

Ell és sempre L’ALTRE, EL TOT ALTRE, quan hem acabat de dir qui és o com és, ja no és allò que pensem. L’Amor Trinitat és un terbolí, una espiral ascendent d’amor infinit cap a més amor infinit.

Qui pot congelar amb paraules fixes, amb creences permanents, la VERITAT Déu?

P.G.

Pregària

Déu i Pare, la humanitat necessita conèixer cada vegada millor qui ets i com ets. La humanitat, al seu torn, cada dia té més capacitat de coneixement. Envia’ns profetes enamorats per l’Esperit Déu, perquè ens facin saber les novetats que ja som capaços de conèixer.

Déu Fill i Germà nostre, indica l’Esperit Déu el que ens ha d’ensenyar dels signes dels temps, de la cosa nova que el Pare està fent i, com nosaltres podem contribuir a fer realitat al món nou i l’Església nova d’aquest nou mil·lenari.

Esperit Déu, il·lumina’ns, dóna’ns la teva saviesa perquè puguem destriar el gra de la palla, el profetes eixits de tu, dels que només són llops amb pell d’ovella, que parlen falsament en nom teu, que més que pastors que menen les ovelles, les escampen,

Jesús de Natzaret, que potser l’Església de Roma, ha esdevingut un nou Natzaret que de tant conèixer la teva persona, el teu evangeli, no pot acceptar la novetat dels signes dels temps, i menys encara convertir-se i acceptar el buf de l’Esperit?

Amor Etern, Amor sempre nou, Trinitat Déu, torna a realitzar una altra Pentecosta, que el vent del Concili Vaticà II està perdent força, les onades d’esperança que va provocar, a penes se senten ja. Revifa les brases que encara fumegen i abranda un foc nou purificador.

Dues coses que, en els deixebles de Jesús, han d’anar unides, confiança i esperança. Sense confiança què és la fe? Sense esperança, perquè serveix la fe? Si el dubte permanent arrauleix, la por anihila.

La fe intel·lectual té poca efectivitat, perquè confia en un mateix, en la capacitat d’acceptar el misteri, està basada en l’orgull. La confiança es basa en la humilitat, el coneixement de la pròpia feblesa i la capacitat del ALTRE.

La por és desconfiança, tot el contrari de la fe. La por no tan sols desconfia d’un mateix, sinó del ALTRE. On hi ha por no pot ni tant sols haver-hi una fe real, una fe que reconeix el poder de Déu i el poder de la persona humana.

La fe, diuen, mou muntanyes, recordant les paraules de Jesús. Tanmateix la fe també primer recorre a l’acció, a l’esforç personal, a la confiança en un mateix i en els altres; després, amb humilitat, demana l’ajut diví.

Els miracles de l’evangeli són provocats per la confiança en el profeta Jesús. A Natzaret, Jesús no hi pogué fer miracles perquè la gent desconfiava d’ell. El problema que solem tenir és que desconfiem de Déu.

Solem blasmar, amb raó, la fe gandula, que prega perquè Déu faci. Però també cal desconfiar de l’activitat que no té temps per la pregària, és desconfiança de Déu mateix, perquè hom considera que no intervindrà o no ha d’intervenir.

Terme mig difícil això de la fe en Déu Pare totpoderós i bondadós, i la confiança en un mateix i les possibilitats reals per fer el bé.

P. G.

pregària

Senyor, Jaire i els seus servents, creien en el teu poder guaridor, però li posaven límits. Podies curar qualsevol malaltia mentre el malalt era viu, però un cop mort ja no hi havia res a fer, ni per tu.

Senyor, nosaltres ens carreguem de limitacions, en posem als altres i ens atrevim a posar-ne al Pare, a tu i a l’Esperit. Ajuda’ns a creure, Germà

Més d’una vegada ens limitem per egoisme, per tenir raó de donar poc, ajudem amb consells, ensenyances i consols; limitem la nostra capacitat de millorar-nos per no haver de fer massa esforços per corregir-nos i ens excusem del poc progres que fem, en la feblesa. Ajuda’ns, Esperit.

Senyor, no hem de ser uns creguts, hem de desconfiar de les nostres capacitats, però no ens hem de posar límits, fins que hàgim fet un pas més enllà del límit que pensem tenim Ajuda’ns, Pare.

Com en el cas de Jaire, també ens dius a nosaltres, “tingues fe i no tinguis por” Senyor. Ajuda’ns a creure en les nostres capacitats i dóna’ns la claror de la teva mirada per trobar-les i un cop sobrepassades, confiar en Tu.

No és fàcil tenir fe en temps normals. Declarar tenir fer és una altre cosa perquè a poca cosa obliga, però viure-la, encarnar-la en el dia a dia, és una cosa més complicada perquè això si que obliga.

En temps rúfols, en les dificultats, en les malalties, quan les coses van mal dades tan físicament com moralment, mantenir la confiança, l’esperança i la tranquil·litat, ja són figues d’un altre paner, i amb motiu.

Estem tan avesats que Déu no escolta, que Déu no dóna, que Déu no fa, que les nostres pregàries no tenen resposta, que la fe se’n ressent, esdevé quieta en el pensament i en la paraula.

Per altra part també, més d’una vegada les obres que demostren la nostra fe, que haurien de ser guiades per la fe, aquesta en queda a part. Actuem humanament bé, cristianament segons l’evangeli, però amb rutina.

Hi ha una espiritualitat desencarnada, de pregàries i bones intencions, esperant, més que confiant, que Déu faci, que posi fi a les guerres, a la fam, a la sequera, doni treball als aturats, etc.

També hi ha una activitat voluntariosa humanament bona, que Jesús declara salvadora i lloable i que pot ser moguda per la fe o l’humanisme, a disposició de qualsevol persona de bona voluntat

El que no és evangèlic, encara que sovint hi ha bona fe, és “estimar l’altre per amor a Déu” Déu no ens estima perquè som filles i fills d’Ell. Ho som perquè prèviament ens ha estimat. La forma d’estimar de Jesús n’és l’exemple. S’estima a Déu estimanr als germans

P G.

pregària

Potser sí, Jesús germà, que som porucs, potser sí Mestre i Senyor que encara no tenim fe o prou fe per sortejar els entrebancs, per trampejar les tempestes. Però si aquells que eren amb tu dubtaven, no podem nosaltres també tenir els nostres dubtes?

Quan el mal s’estén a la terra, el rics esclafen els pobres, els poderosos esclavitzen els febles, no podem preguntar-nos on ets, Pare? I preguntar-te de què ha servit la vinguda del Fill?

Quants cops, Senyor, ens has deixat en l’estacada, has fet el sord, has deixat fer al Mal? Pare, Job es queixava per ell, però nosaltres plorem pels altres. Plorem per tants i tantes que ploren, sentim pietat per tants i tantes que tenen fam. Com vols que no cridem desesperats, auxili!

I tu que ets Pare, fas l’orni, i tu que ets Mare, calles, i et descarregues en nosaltres, vols que siguem nosaltres els pobres, els febles qui alliberem els que són encara més pobres i més febles i no obligues als rics i als poderosos a ser justos.

Pare, la Teresa d’Àvila et va cridar: “potser que m’estimessis menys¡”, cansada de les seves dificultats. Permetràs que necessitem dir-ho també perquè ens facis cas? Pare, confiem en tu, creiem en Jesús el Fill, esperem en l’Esperit, ajuda la nostra fe i la nostra esperança.

Curiosament, en la festa del Corpus, l’Església proposa pel cicle A l’evangeli on Jesús anuncia que Ell és el pa baixat del cel. Pel cicle B, l’últim sopar però on no diu de continuar el memorial. Y en el cicle C la multiplicació del pans.

No hi ha cap dubte que totes les cites evangèliques tenen relació amb l’eucaristia. Però no se llegeix en cap cicle l’evangeli de Mateu en el qual l’Església funda l’institució dels bisbes i sacerdots, base de tota la seva estructura piramidal.

Sabut és que Jesús no era de la tribu sacerdotal jueva, que cap dels apòstols n’era i no consta en els fets ni en les epístoles que cap d’ells pensés ser sacerdot. Ells eren predicadors, missioners de la Bona Nova del Regne

Fins a l’edició interconfessional, i he tingut a les mans unes quantes edicions anteriors, en cap Bíblia o nou testament separat no havia llegit la paraula consagrar sinó simplement imposició de mà en els nomenaments.

A part, consagrar-se a una missió, a la predicació de l’evangeli, al servei dels altres o a regir una comunitat de fe, no significa necessitar per això d’un sagrament. Tampoc consta que les primeres comunitats tinguessin sacerdots.

L’Església al passar a ser la religió oficial de l’imperi Romà prengué la seva estructura i a poc a poc, esdevingué poder i riquesa,.Traí l’evangeli, se posà a servir Déu i el diner, a ser el poder d’aquest món que Jesús havia refusat.

Entenc que una societat amb més de mil milions de persones necessita una organització; però una organització humana; no clerical. La religió no la va fundar Jesús, ell només anuncià el Regne i ensenyà com viure’l.

P, G.

pregària

“Això és el meu cos” vas dir, Senyor, difícil de creure pels deixebles, més difícil per nosaltres que no veiem res més queel pa.

“Això és la meva sang” vas dir al final de l’àpat, i tots en van beure. Què pensaven, Senyor? Varen entendre realment el que deies?

“Feu això en memòria meva” Això sí, germà, que ho entengueren i encara dura l’entesa; encara en tota la terra es repeteix el teu gest i les teves paraules; encara ara cada diumenge, aquí a Poblenou, ens reuneix una comunitat de fe, repetint el teu gest i el dels deixebles.

No vas fer distinció entre els que estaven a taula en aquella gran sala on el dia de Pentecosta l’Esperit va davallar sobre 120 unes persones, ja que les dones no eren comptades, però hi eren.

Sant Pau, Senyor, diu que tu ets l’únic gran sacerdot i que tots els qui creiem en tu participem del teu sacerdoci. Senyor Jesús, Déu i Senyor nostre, no crec que fos la teva intenció de lligar-te a les paraules; estic segur que és la fe de la comunitat, qui et permet fer-te present sinó, com a Natzaret no vas poder fer miracles, tampoc no ho podries fer avui. Ajuda, Déu i germà la nostra fe.