El Blog d´en P. G.

Perquè Jesús va escollir una sala gran per sopar si només serien tretze? Una sala prou gran perquè hi cabessin 120 ( ? ) persones el dia de L’Esperit Déu per la pentecosta?

On varen anar a sopar les dones que el seguien des de Galilea? No era un ritual on hi eren acceptades així com els infants? On eren els altres deixebles, que l’havien seguit fins a Jerusalem, ja que la dispersió va ser després del sopar?

Si hi havia homes i dones, apòstols i deixebles quan Jesús va dir “feu això en memòria meva” ho va dir exclusivament pels dotze? Són preguntes que Roma no es vol fer, perquè les respostes courien.

No obstant que reconec que el sagrament de l’ordre no hauria de ser negat a les dones, no en sóc partidari, perquè només serviria a sostenir una institució que ha usurpat el sacerdoci del poble de Déu en benefici d’uns pocs.

Només del poble pot sorgir la nova Església de l’Esperit, l’Església dels pobres, l’Església lliure de poders terrenals, l’Església de consciències lliures enamorades de Jesús, fraternals entre elles i servicials als altres, lliurada, tota ella, al món.

Difícilment un nou Concili format en un 90% de bisbes nombrats per Joan Pau II i per Benet XVI canviaria res, o sí, aboliria el que quedés del Vaticà II. La falta de vocacions allà on no hi ha fam, deixa clar el camí que seguiran les vocacions.

Penso que la renovació vindrà de les comunitats de fe, d’amistat i de servei escampades, aquí i allà, generalment reunides entorn de capellans profètics, dignament pobres, sense poder, oberts a la llibertat dels fills de Déu.

P..G.

Pregària

Senyor aquests dies evoquem el contrast de la teva vida. Vam recordar el Tabor, celebrem les aclamacions de Rams; dintre quatre dies, l’oprobi, el dolor, la mort. Després la resrrecció.

Tota vida humana, Germà, s’assembla a la teva; moments d’eufòria, moments exaltats, moments de reconeixement, tot barrejat amb moments d’incomprensió, de desencís, de dolor i de mort. Dóna’s el teu esperit lluitador.

Manta vegada, Senyor, exagerem la part negativa de la vida i disminuïm la positiva, i això ens priva de la pau d’esperit i l’alegria de viure que tu vas viure, vas predicar i que dones a qui seriosament intenta viure al teu estil.

Sabem, Jesús, que després de la turmenta ve la calma, després del vendaval la reconstrucció. Sabem que després d’uns moments de benestar vindran moments de “mals de cap”; rere una fe exultant, dubtes que fan trontollar. Jesús de Natzaret, dóna’ns consol i fortalesa, i millor encara el do de consolar i animar als germans i a les germanes.

Era prou optimista Jesús. Sí, és cert que, per qui creu en ell, és ben atractiu, i molt; que, per qui l’estudia també és algú molt especial, d’una personalitat atraient, encara que es quedin només amb el seu humanisme. .

Però no sé si va preveure, com l’estrafarien, com desfigurarien la seva imatge i falsificarien les seves paraules. No sé si va preveure que muntarien una religió al seu voltant.

La Bona Nova del Regne de Déu no és la seva persona, com no ho són els apòstols ni els predicadors del Regne d’ara, que no el viuen, i molts dels quals ni tant sols estan el en Regne.

El Regne no és cap església ni cap religió, ni tant sols l’Església Catòlica que creu tenir-lo en propietat El Regne és pau, és solidaritat, germanor, compartir, és amor fraternal.

És petit com un gra de mostassa implantat al cor de les persones generosos, altruistes, servicials, que serveixen i perdonen les ingratituds, que donen sense esperar ni tant sols agraïment.

El Regne és l’arbre de la mostassa ja crescut que forma comunitat amb branques on reposen pardals passavolants, ocells immigrants sense rumb, alacaiguts abandonats per la bandada.

El Regne de Déu, no queda gra de mostassa, rosega i mata l’egoisme, xucla l’orgull, engoleix l’ego insolidari, ell no mort, mort en qui el conrea, l’home vell i fa néixer el nou nat segons l’Esperit.

Amigues, amics, d’aquesta comunitat de Poblenou; amigues i amics que llegiu aquest escrit, us desitjo de tot cor que Jesús de Natzaret us hagi atret, no des de dalt de la seva creu, sinó en la creu dels altres.

P. G.

pregària

Senyor, fas l’home perquè t’honori; i aquest et falla. Amb el temps esculls un poble perquè ho faci; i aquest poble acaba honorant-te amb els llavis tenint el cor lluny de tu; ell també et falla.

Pare, ets constant i, per Jesús i en Jesús, fent servir “una resta d’Israel” et formes un poble nou, una creació nova; però aquest poble ell també t’està fallant. Ha perdut la unitat, està dividid en tribus, fraccions i clans. Perdona’l com tantes vegades has perdonat Israel.

Quants cristians, Senyor, de totes les religions cristianes, ara també, t’honoren amb els llavis, però tenen el cor lluny de tu? Quants dirigents tenen més interès en la ortodòxia de les paraules, que en la intenció del cor? Perdona’ls, Pare. Dóna’ls el teu Esperit de la Veritat, però també la humilitat de Maria que sabia que no comprenia tota la Veritat de Déu.

I jo, Senyor? No formo part d’aquest poble infidel? O fins a quin punt hi estic entramat? Pare, dóna’m la gràcia del perdó; Fill, dóna’m la gràcia de la conversió; Esperit Sant, dóna’m l’impuls i la voluntat que tenia sant Pau.

Gràcies Trinitat Santa.

Què és la veritat? Va preguntar Pilat a Jesús, però no va esperar la resposta. La veritat, penso jo, és Déu mateix, i mai la persona humana no la coneixerà plenament, com mai ningú no coneixerà el Déu que ÉS.

Tanmateix, les persones creuen, generalment, conèixer la veritat i les religions s’han apropiat de la veritat de Déu, que és la seva. Però no hi ha veritat de Deu, la veritat és Déu mateix, com l’Amor és Déu mateix. I la divinitat ningú sap què ÉS.

Ara bé, sí que podem saber veritats parcials, més o menys generals, però si ens aferrem en la nostra, la que pensem que és certa, aleshores caiem en el fonamentalisme, que de sí mateix ja és un error.

Aquells que creuen TENIR la veritat, especialment les religions, busquen fer callar als altres que també creuen tenir la veritat i la volen fer conèixer, i aquest és un altre error.

La col·laboració, la discussió respectuosa, és la més ferma candidata a descobrir més completament la veritat, més perfectament la veritat impossible d’atènyer en la seva totalitat.

Nogensmenys, la dita de Jesús, “per les obres els coneixereu” és vàlida sempre. Les obres, com les imatges, valen mil vegades més que les paraules, les afirmacions i els dogmes.

Entre nosaltres, seguidors de Jesús, les obres han de ser la nostra afirmació, la nostra prèdica, la demostració de la nostra veritat, no del tot certa, però si clarament incorporada en la nostra vida.

I, ara jo, haig de ser conseqüent amb tot això; aclarir que això és que el penso, el que és veritat almenys parcialment per mi, i reconèixer que puc estar en error. Però visc en aquesta veritat, i no me’n amago.

P.G.

Pregària

Senyor, ens has estimat des de sempre. Des d’abans de néixer ens estimes, ens estimes ara, i ens estimaràs en els segles dels segles, no pas pels nostres mèrits sinó per la teva bondat. Gràcies, Pare

Per la teva gràcia i ajuda et som fidels i ens estimes; però quan et som infidels també ens estimes perquè ens ets i vols ser, pare. Mai serà perquè siguem plenament mereixedors del teu amor. Gràcies, Pare.

Si ens allunyem, ens crides, si fem el sord ens esperes i quan tornem ens acarones, oblides la nostra culpa i només et recordes que el teu fill la teva filla ha tornat a casa. Gràcies, Pare.

Ajuda’ns, Pare, no sigui que caiguem en la temptació de refiar-nos del teu amor i d’abusar de la teva paciència. Ajuda’ns, Pare, a quedar-nos vora teu, junts amb els germans, les germanes i especialment junts amb Jesús, el nostre germà gran.

El temple de Déu som nosaltres, cadascun de nosaltres, el Temple de l’Esperit és més la comunitat reunida, sigui en un temple de pedres o maons, o una sala on s’hi reuneix per reflexionar la seva fe, i/o pregar.

Ja sé que Pare, Fill i Esperit van junts perquè són un en trinitat, però cadascun ha escollit el seu rol, cada un posa la seva empremta en l’obra col·lectiva. I l’Esperit és qui ens reuneix, qui ens il·lumina, qui ens ofereix la fe.

Potser tenim l’Esperit Déu un xic oblidat, un xic arraconat. Potser la imatge del colom, ens té descol·locats. Tanmateix no podem oblidar que Jesús mateix ens va posar a les seves mans, per dir-ho d’alguna manera.

La litúrgia l’invoca sovint, però la doctrina en parla poc. I és ell a qui arraconem en omplir el nostre cor, de tota mena de bestiar. Perquè el nostre tancament perjudica, més que no pensem, a la comunitat.

El bestiar que sembla menut, com les presses, les preocupacions, la comoditat, l’isolament dels veïns, el distanciament amb els més pobres, els més rebotats per la societat que ens envolta és, potser, més dolent que l’orgull i l’egoisme..

Però no esperem que sigui Jesús qui tregui fora i netegi aquest temple; no esperem que sigui l’Esperit qui d’una tramuntanada ho foragiti tot; però en comunitat, amb les germanes i els germans, entre tots i l’ajuda d’ells podrem fer neteja.

L’exemple de les germanes, dels germans, el seu compromís, les seves reflexions, junt a la nostra voluntat de millorar, de convertir-nos a Jesús, faran realitat el Regne que Jesús a dut a la terra i l’Esperit va estenent amb la nostra ajuda, dins nostre i en el nostre voltant.

P.G.

pregària

Senyor, potser sí que no pots confiar en mi, però jo sí que puc fer-ho en tu, i vull fer-ho, perquè sense la teva ajuda la meva bona voluntat flaqueja massa sovint, el meu cor se’n va per altres camins, el meu esperit divaga per terres ermes i eixutes.

Tu, em coneixes millor que jo mateix em conec, per això em dónes l’Esperit perquè m’ajudi a aixecar-me, m’empenti a caminar, m’ensenyi el camí que convé que segueixi, m’il·lumini en la foscor, m’empari en la turmenta, Gràcies, Germà.

Tanmateix, Senyor, sóc jo qui ha de fer el camí i tu no pots ajudar-me, per això m’envies als germans, a les germanes perquè plegats formem comunitat, caliu per la fe, creixement en l’amor, i capacitat de servei multiplicat pel cent per un.

Tu saps el que hi ha en mi, en cadascun de nosaltres, i no tot és misèria, feblesa, impotència.. Saps encara millor que nosaltres la bellesa de la nostra ànima, la riquesa d’amor allotja en nostra cor , la fe que il·lumina el nostre esperit, i totes les possibil0itats que estan a les nostres mans.

Jesús de Natzaret, el millor Mestre que puguem tenir, ensenya’ns la teva dolcesa de cor, acarona’ns amb aquelles mans que repartien el pa i aixecaven la copa de vi en acció de gràcies pels dons del Pare. Dóna’ns l’Esperit perquè entoni en els nostres cors un himne d’agraïment, i beneeixi aquesta comunitat que prega.. .

L;’última trobada del grup de reflexió sobre “en quin Déu creiem” va sortir parlar de la fe dels sentiments. Una fe real, personal, que ompla la vida del, o la, creient que viu la presència de Déu, en rep consol, li fa companyia.

Aquest evangeli, en veure l’alegria desbordada de Pere, m’ha recordat una coneguda, malalta de fa anys, amb qui parlo estones sovint. És evangelista i quasi l’envejo per la pau, la conformitat, l’admiració per la vida, el Déu creador.

En aquest sentit m’agradaria arribar a la seva fe. La meva és més seca, més àrida , menys emotiva i no em dóna aquest consol. Però no és menys autèntica. Ella parla quasi només de Déu, jo quasi només de Jesús.

En la nostra reflexió en el grup també parlàvem més de Jesús, ens adonàvem que la nostre fe en realitat és més en Jesús de Natzaret, que en Déu Pare. Que s’encarna més en la nostra vida, el fer i el dir de Jesús que el saber que Déu és Pare.

En aquella persona, Déu està sol amb ella. Nosaltres el veiem en la comunitat de germanes i germans, gairebé més a prop d’elles i ells que de nosaltres sols,. Jesús no està sol amb cadascun de nosaltres, sinó amb tots i totes, en comunitat.

Aquella profunda fe en base els sentiments, fe de molts místics i potser, més propera a la dona que a l’home, (dic potser), no té perquè ser rebutjada pels donats a l’acció, al treball, a loa ajuda, a la missió,

Però Jesús fa baixar els apòstols a la plana, i sabent que el privilegi podria dur-los a envanir-se, o als altres envejar-los, talla pel dret, silenci. Però la lliçó és clara, el Tabor és per uns pocs, un do de l’Esperit. Bé és el què penso

P. G.

Pregària

Senyor, tenim la fe que l’Esperit ens ha ofert i nosaltres hem acceptat, ajudats pel testimoni d’aquells que varen donar la vida per ella..

L’amor del Pare, el coneixem més per la teva paraula Jesús, germà, que per experiència pròpia; la teva divinitat per la resurrecció explicada i viscuda pels apòstols i avalada amb el seu martiri.

L’esperança en el cel nou i la terra nova on viurem feliços per sempre, es basa en la teva promesa de vida eterna llegida en l’Evangeli, no entesa per la raó..

La confiança en tu, en el Pare i en l’Esperit Sant només la recolzem en la teva revelació que “Déu és Amor” que Déu ens és Pare..

Tot, Senyor, és fe i només fe. Bé ens aniria l’experiència dels apòstols dalt la muntanya. Però només ens dones l’Evangeli com a prova i l’Esperit de Veritat, si l’escoltem..

Senyor Jesús, ajuda la nostra fe; Esperit Sant, conserva’ns la fe que ens has ofert i hem acceptat; Pare fes-nos sentir el teu Amor.