El Blog d´en P. G.

De que els tres evangelistes es posin d’acord, prefereixo pensar la Quaresma que acabem d’encetar i el ritual ancestral que no m’acaba de fer el pes, tot el seu innegable valor des de la tradició.

El passat de Jesús és història, que no tindria valor sense la Resurrecció que al seu torn no hauria estat possible sense una mort prèvia, fos quina fos. Jesús va ser executat perquè es va enfrontar als poderosos.

Plorar la història, recordar els sofriments és moure el sentimentalisme. «No ploreu per mi…» ja va dir Jesús aleshores. El què importa és que està viu, que el reconeixem viu i és font d’esperança.

Podem, avui, dir que creiem en un Déu Amor infinit i pensar que algú és prou gran per ofendre’l? Que Déu sigui tan primmirat, orgullós i cruel que pugui exigir la mort d’una persona humana per ofenses que no han arribat a ofendre’l?.

Podem conservar la mentalitat de fa més de dos mil anys i insistir-hi a garrotades i excomunions si algun teòleg gosa dir-ho públicament? Ja sé que no penso al gust de l’Església, però és el que penso.

Per a mi l’important de la Quaresma és el camí cap a la Resurrecció, a una nova vida més d’acord amb les ensenyances del Ressuscitat, més esperançada en el Regne de Déu que ja és aquí però encara no del tot realitzat

Fer camí cap a ser més persona, més amor, més imatge i semblança del nostre Germà Jesús, l’únic Déu que podem, en certa manera, dir que coneixem

P. G.

Pregària

Jesús, mestre i germà, la teva vida només tu la vas viure, però no tot sol. Vas viure acompanyat d’amigues i d’amics, persones que t’estimaven i tu estimaves, homes i dones a qui podies dir amics. Ensenya’ns, Germà, a fer comunitat.

Senyor, cadascun ha de viure la seva vida, ningú pot viure la meva, ni jo la de les meves amigues i amics. Peró necessito l’escalf d’elles i d’ells, ser un amb tots en una comunitat de fe, d’amistat i de servei. Ensenya’m, Jesús, amic, a formar part de la comunitat de Poblenou.

Jesús de Natzaret, acompanya’ns en aquesta Quaresma. Ajuda’ns a veure amb alegria el camí que ja hem fet amb l’ajuda de l’Esperit i en companyia de les germanes i els germans. Ajuda’ns a veure amb esperança el camí que encara ens falta fer.

Esperit Déu, viu en cada un de nosaltres, inspirador del nostre desig de seguir al nostre germà Jesús; protector d’aquesta església que has beneït fomentant l’amor fratern i generós, ensenya’ns a mirar endalt sense mirar enrere, que el passat ja es història.

Déu Amor, família Déu, ajuda’ns a formar família, comunitat de fe, comunitat d’amistat, comunitat entregada als germans, a les germanes més desgraciats, més pobres, més poca cosa, perquè prop nostre se sentin valorats, apreciats i estimats.

Amor Déu acompanya’ns en aquesta Quaresma.

Més fàcil és dir, que fer, més fàcil és pregar Déu que faci, que arremangar-se i posar-se en acció, més fàcil és manifestar-se que lluitar per fer realitat el que es demana. Més fàcil és predicar l’evangeli que viure’l,

La confessió, permetia reemplaçar amb quatre pregàries l’acció de convertir-se, de reparar el dany fet als germans i, sobre tot el mal moral que hom es feia a si mateix. A part del control que permetia exercir a certs clergues

De fet poca catequesi s’ha fet sobre el mal que un es fa a ell mateix, quan la nostra conducta no s’adiu a la plena dignitat de persona, a l’amor que diem tenir als altres i que minvem al no realitzar-lo en plenitud.

Poca catequesi s’ha fet sobre el nostre deure amb la humanitat de conservar i augmentar el fons comú d’amor, de servei, d’amistat; de reparar aquest mal fet al cos del Crist universal que abraça la humanitat, i nosaltres en formem part.

I tots aquests mals que ens fem, i de retop, fem a les nostres germanes i germans, que difícilment considerarem faltes per a demanar-ne perdó, demanen ser perdonats, i més encara ser reparats.

El perdó ens l’hem de donar-nos nosaltres, reconciliar-nos amb nosaltres mateixos primer de tot; i reparar la imatge de l’amor Déu que som, fer-la més clara, més versemblant als ulls dels qui ens tracten.

I això és una bona teràpia molt millor, que la confessió individual que no contempla aquesta mena de faltes, que de fet no són pecats que Déu hagi de perdonar, però que hem de tenir en compte si volem ser plenament persones humanes.

P. G.

Pregària

Jesús, germà, no deu ser tot aplicable en els teus ensenyaments en la societat actual.

Sí que ho és: ser compassiu i generós, no judicar, no condemnar, perdonar a l’estil de Pare, a l’estil del teu fer, perdonar els qui et clavaren a la creu.

Sí també que ho és: estimar l’enemic, fer el bé als qui no ens estimen, beneir els qui ens maleeixin, pregar per aquells que ens ofenen,

Ara bé, davant els prepotents que oprimeixen, els estafadors i lladres de tota mena, no reaccionar contra les injustícies, acceptar i sotmetre’ns a l’opressió, encara que sigui a nivell personal només, és animar als injustos, als opressors, als qui viuen robant sovint al ja pobres.

La nostra societat, Senyor, és molt diferent de la teva; la persona humana ha conquerit uns drets que no tenia. Necessitem l’Esperit perquè ens aclareixi el que està bé, el que està millor i el que no convé fer, encara que sembli fer el bé o respondre a la lletra de l’Evangeli. Dóna’ns, Jesús, l’Esperit Déu.

QUARESMA

Quan anem muntanya amunt arriba un moment que ens parem a reposar, moment agradable que hom aprofita per mirar el paisatge sovint grandiós i bell. Contemplar la plana amb els seus pobles, el color dels diferents arbres, potser algun riu o rierol descansa més que el mateix repòs.

La Quaresma és un d’aquests moment de repòs en la costeruda vida, moment de mirar el camí fet, la bellesa de la vida, també les marrades que s’hi han fet, les obres que hom hi ha bastit, els ponts que s’han construït, també les restes de batalles perdudes.

És el moment de mirar a dalt, el camí que encara falta per arribar al cim, on l’espectacle serà més gran, on la satisfacció serà més plena, l’alegria més gratificant, amb la convicció de poder anar més amunt en una altra muntanya més alta, ideal de les aspiracions del muntanyenc.

La Quaresma no és mirar enrere, el que els altres han fet, ni el que Jesús mateix va fer, els seus suors i dolors, el súmmum de la seva vida clavat a la creu, sinó mirar el camí ja fet i alegrant-nos-en, agraïts a l’Esperit que ens ha inspirat i a les germanes i germans que ens han acompanyat.

 I descansats i reforçats mirar el mapa, veure què ens queda per fer, la propera etapa que ens espera , les seves dificultats, els llocs on podrem reposar. La Quaresma, al meu entendre, no és per mirar el camí cap a la creu, sinó els camí cap a la resurrecció, a la vida nova en l’Esperit.

I constatar que tenim germans i germanes, que ens acompanyen, amigues i amics que ens esperonen i en qui podem confiar si les forces flaquegen.. Tor i saber que el camí que em de fer, l’hem de fer tots sols, com “el camí que feu Jesús, ell tot el va seguir”, com canta la cançó..

P.G.

QUARESMA

Quan anem muntanya amunt arriba un moment que ens parem a reposar, moment agradable que hom aprofita per mirar el paisatge sovint grandiós i bell. Contemplar la plana amb els seus pobles, el color dels diferents arbres, potser algun riu o rierol descansa més que el mateix repòs.

La Quaresma és un d’aquests moment de repòs en la costeruda vida, moment de mirar el camí fet, la bellesa de la vida, també les marrades que s’hi han fet, les obres que hi ha bastit, els ponts que s’han construït, també les restes de batalles perdudes.

És el moment de mirar a dalt, el camí que encara falta per arribar al cim, on l’espectacle serà més gran, on la satisfacció serà més plena, l’alegria més gratificant, on la convicció de poder anar més amunt en una altra muntanya més alta, ideal de les aspiracions del muntanyenc.

La Quaresma no és mirar enrere, el que els altres han fet, ni el que Jesús mateix va fer, els seus suors i dolors, el súmmum de la seva vida clavat a la creu, sinó mirar el camí ja fet i alegrant-nos-en, agraïts a l’Esperit que ens ha inspirat i a les germanes i germans que ens han acompanyat.

I descansats i reforçats mirar el mapa, veure què ens queda per fer, la propera etapa que ens espera , les seves dificultats, els llocs on podrem reposar. La Quaresma, al meu entendre, no és per mirar el camí cap a la creu, sinó els camí cap a la resurrecció, a la vida nova en l’Esperit.

I constatar que tenim germans i germanes, que ens acompanyen, amigues i amics que ens esperonen i en qui podem confiar si les forces flaquegen.. Tor i saber que el camí hem de fer, l’hem de fer tots sols, com “el camí que feu Jesús, ell tot el va seguir”, com canta la cançó..

P.G.

La conducta de Jesús és pro persona. La llei sobre els leprosos era justa. En aquells temps, la lepra era oficialment infecciosa. El leprós viola la llei, Jesús viola la llei, però tot seguit indica al guarit faci el què diu la tercera disposició de la llei.

La llei era justa i convenient en aquell temps, però no permetia al malalt apropar-se a Jesús en qui confiava, ni a Jesús transmetre l’escalf humà d’una mà amiga. Però la tercera disposició protegia el guarit de ser foragitat a cops de pedra.

No vull entrar en polèmica sobre miracle sí, miracle no. Ni com aplicar la llei, però sí, que aquesta no pot, en una església d’amor, impedir ningú a rebre l’escalf de les germanes i germans, ni a l’església local celebrar-hi l’amistat transgressora.

El temple és lloc d’oració i de trobada de l’església local. Però la normativa oficial en fa una nevera on l’amistat s’hi refreda i la pregària perd l’escalf de l’amor humà unint en la mateixa fe i un sol cor, gent de tarannà divers.

Fa més de cinc anys va venir a aquest temple per primera vegada un vell de 84 anys cansat i desesmat. No hi havia ningú però ell en va sortir ja només vell de 84 anys, perquè les parets suaven el calor amistós de l’església que s’hi reuneix.

La dignitat del culte no la fa el cerimonial, sinó els cors que bateguen, les orelles atentes als germans i les germanes, l’amor que hi plana i la fe que s’hi respira. Amigues, amics, la nova església possible ja existeix. Aquí, allà i més enllà, a Europa, Amèrica, Àfrica i Àsia hi ha petites esglésies com la nostra, llavors ja nascudes, llum, sal i llevat d’aquest nou món encara només possible.

P. G.

pregàra

Senyor, quan hi ha amor, si la llei el contradiu, l’atura o no el deixa actuar, l’amor és lliure d’obeir-la, perquè, ni que diguin que és teva, la llei és ful. Ajuda’ns a tenir un amor sincer, intel·ligent, lliure i posat al servei de les germanes i els germans

Pare, ens has fet lliures en l’amor i per l’amor, però algun cop li fem errar el camí i el dirigim a coses que minven la nostra capacitat d’estimar, fins i tot que fereixen l’amor que alguna germana, algun germà necessiten de nosaltres. Dóna’ns l’Esperit Amor.

Jesús de Natzaret, germà nostre, Mestre i exemple de vida plena, som deixebles teus, però estimar com vols que ho fem no sempre ens en sortim, algun cop ens costa de fer-ho; el nostre amor no sempre sap perdonar, no sempre sap oblidar. Ajuda la nostra voluntat.

Esperit Déu, Amor com el Pare i el Fill, nosaltres som el teu temple. Per tu som la glòria del Pare, per tu som germans del Fill, ho som ja, però encara no. Ens falta obrir-nos més a l’amor humà eixit del Pare, dut a la terra pel Fill, conserva’l i ajuda’ns a fer-lo créixer amb el nostre esforç.

Divinitat Amor, per tu som, en tu existim, gràcies i més gràcies.

Jesús sortí a pregar… diligència i intensitat caracteritzen la pregària de Jesús. Però, com era aquella relació íntima, aquella relació de Jesús amb el Pare?

Com hauria de ser la nostra pregària, avui? Difícil, penso, de definir, perquè la pregària és personal, fins i tot en la pregària col·lectiva, encara que tothom digui les mateixes paraules.

La pregària sense la fe, no té sentit, la pregària sense la intervenció de tota la persona és fetitxisme, és voler comerciar amb Déu, esperar comprar-lo perquè ell faci lo que nosaltres hauríem de fer.

No sé, ara, com ensenyen a pregar, però no fa gaire encara ensenyaven a demanar i prou. A més, utilitzant paraules de Jesús, prometien resposta segura. Ben aviat, apreníem que Déu no dóna, que no serveix.

Potser la primera causa de deserció, per sobre de les inconseqüències de les Jerarquies, és aquesta: “pregueu i se us donarà” ensenyada als infants sense més ni més.

Només s’ensenya a resar, a dir paraules d’altri, encara que siguin de Jesús, però no s’ensenya a que sigui tota la persona, que sap què fa, perquè ho fa, i s’implica plenament en la pregària.

Al meu entendre, pregar és una conversa amical, a vegades silenciosa, de tu a tu amb Déu, l’amic que està al costat, que saps que t’escolta i t’entén en silenci, plorant amb tu, rient amb tu i així animant-te a seguir. És simplement un acte de fe.

P. G.

Pregària

Senyor, per la fe ja has pujat a la nostra barca per, a través nostre, amb l’exemple de la nostra vida, potser amb la unció de la nostra paraula, potser amb la nostra participació activa en la missió confiada als apòstols i als seus successors, tu continuïs l’anunci de la Bona Nova.

Ens sabem incapaços i dubtem de la teva presència; no ens deixis ser infidels a la missió a la que ens hagis destinat, tant si només és de ser deixebles, com si fos la de ser apòstols d’alguna manera. Ajuda’ns perquè una falsa humilitat no ens privi de lluitar per la nostra missió.

Ser llum, llevat i sal en el món; ser portadors de pau, d’amor i de servei entre els nostres germans, tenir fam i set de justícia, és missió comuna dels teus deixebles, és missió pròpia nostra.

I per això hem de baixar de la nostra barca i, amb tu, fer camí. Dóna’ns l’Esperit Déu.