El Blog d´en P. G.

I ho feia amb autoritat, l’autoritat que li donava el convenciment, cosa que no tenien els escribes. Sovint als predicadors els falta el convenciment per la seva part en el que diuen.

Poden ser bons els arguments, vàlides les cites, però quan qui parla no viu, no està ben segur del que diu, del que ensenya, qui l’escolta nota aquesta falta de convenciment.

I el mateix es pot dir de qui escriu. Com menys segur està més cites d’altres, més arguments raonats per altres i menys oferiments perquè els lectors raonin per ells mateixos.

Molts sermonaires, parlen i parlen, volen suplir amb paraules, la falta de lògica, la debilitat dels arguments i els seus propis dubtes. Una cosa és tenir fe,  i una altra estar-ne convençuts.

El convenciment ve després de posar a proba, de viure, el que es predica, la doctrina que s’ensenya; entre els bisbes i els papes falten científics, investigadors, no de la teologia sinó de la vida de cada dia.

La prèdica de Jesús era clara, la podien acceptar o no, però tothom l’entenia, no anava a mitges tintes, el que predicava ho vivia, ho comprovava. Cosa que falta a papes i bisbes, si fessin de rectors de parròquies suburbials no farien la encícliques tan llargues, ni cerimònies inacabables, ni usarien la pompa ritual.

Sermó, si curt, dues vegades bo, però dóna molta feina.

P. G.

Pregària

Jesús, Déu i Senyor nostre, germà a qui volem imitar dins les nostres possibilitats. Com tu que no ho vas tenir fàcil, malgrat la teva fama de miracler, la teva reconeguda saviesa al parlar, nosaltres tampoc no ho tenim fácil viure al teu estil.

Nosaltres sí que creiem en tu; com Pere, ens pensem ser capaços de seguir-te fins a la creu, però tu ens mires amb compassió i amor, ens coneixes prou bé.

Sí, germà, coneixes bé la nostra bona voluntat, el nostre desig sincer de viure com ens has ensenyat, estimant amb paciéncia, perdonant, compartint. No sabem fer miracles, no som savis ni valents, però estimem i amb la teva ajuda i la del teu Esperit Sant ho podrem fer millor. Aquest és el nostre desig, som gent senzilla que espera en tu. Ajuda’ns, Déu i Senyor nostre.

Esperit Sant, Amor del Pare i del Fill. Jesús t’ha deixat encarregat de consolar-nos en les nostres defallences, d’ajudar-nos en el nostre esforç a ser fidels, a acompanyar-nos en la fe, l’esperança i l’amor. En tu confiem; ajuda’ns.

Cristians o no, tenim tots un destí o un projecte a fer realitat: S E R. Ser la persona humana que Déu albira en cadascun de nosaltres, dona , home, plenament humans. A això estem cridats.

Ser la persona que viu l’amor vertader, l’amor que suporta i perdona, tolera i acompanya, comparteix i s’entrega, que confia i no perd l’esperança, que viu l’amor humà que la fa imatge del Déu Amor.

Qui maldi sincerament viure aquest amor, l’Esperit el tindrà present quan hagi de cridar algú, quan necessiti en algun lloc un profeta, una veu, i no l’importarà si és o no de l’escola oficial de profetes.

Als any 40 en Espanya hi havia milers i milers de vocacions, als seminaris, als noviciats de totes les ordes masculines i femenines, nens i nenes que les famílies es treien de sobre per falta de pa.

Relativament pocs arribaven, i més d’un dels que es quedaven ho feien perquè sense cap ofici i mal vistos al seu poble no sabien com marxar. D’aquí va venir l’èxoda després de Concili.

Avui, sense fam, sense el prestigi i poder que donava ser capellà les vocacions són més poques però més certes. Peró proliferen les vocacions en l’Amèrica llatina.

Penso que l’Esperit també i diu la seva. La conversió de Roma vindrà quan tingui més bisbes que sacerdots i al pas que va l’actual papa en fer-ne, podria ser que jo encara ho veiés.

P.C.

pregtària

Senyor, gràcies a les generacions passades, t’hem conegut, podem dir que t’hem sentit; gràcies al nostre esforç ha de continuar l’extensió de la teva coneixença, però en temps més difícils, perquè és més fàcil convèncer a un contrari que a un indiferent

Sovint, Germà, llegim l’evangeli en clau del passat, en clau d’història i tot són coses que vas dir, coses que vas fer i, aleshores, té poca incidència en la nostra vida, perquè el passat és pels historiadors, els buscadors del passat, però no pels vivents d’avui..

Tanmateix et creiem viu, tu estàs present en el món, avui. És avui que el Pare ens diu que l’Esperit està damunt teu per dur la Bona Nova als desvalguts. Però avui no tens veu, avui no ets visible, avui ets història si no et veuen en nosaltres..

Jesús, nosaltres som els teus ulls per saber veure els desvalguts i els teus peus per anar on se troben, les teves mans per ajudar-los, la teva llengua per consolar, per animar i anunciar amb la nostra vida, la mes semblant possible a la teva, la Bona Nova.

Avui, Senyor, a través nostre, s’han de complir les paraules de l’Escriptura. Dóna’ns l’Esperit Déu, l’Esperit del Pare, el teu Esperit. Poca cosa podem fer sense tu, però amb tu entre les germanes i els germans i l’Esperit unint-nos en una sola fe, podem esperar el món nou que és possible. .

Jesús, crea addicció, atansar-s’hi és perillós! La seva veu dolça captiva, el seu somriure atrau, la seva paraula convenç. No feu com Joan i Mateu, el van seguir encuriosits per la paraula de Joan, pobres no sabien què els esperava.!

Apropar-se a Jesús, és començar a perdre la vida a pessics, a anar pel món amb les butxaques buides, a oblidar-te de tu mateix, a fer el camí del altres enlloc del teu, però, això si, embadalit i content, en pau i satisfet.

És capaç de canviar-te el nom fins i tot, com a Simó, perquè t’oblidis de tot el que no sigui l’altre, fins i tot del Pare Déu; només en queda la cara d’una dona, d’un home, d’un nen o d’una nena, que et miren i estenen les mans perquè els acullis.

Amigues, amics, deixebles de Jesús que, ara caic, ara m’aixeco, aneu fent camí amb ell sabeu prou bé com les gasta, com engalipa, com sedueix si hom se’l pren seriosament, si hom es deixa estimar per ell.

I, quan sense esma ni coratge voldreu descansar us dirà “veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats que sóc dolç de cor i el meu jou és suau”, us donarà una natjada i us tornarà a la feina.

És estrany, fa segles que això passa i encara són milers i milers els qui el segueixen, els qui, com nosaltres ens deixem seduir per ell, les seves ensenyances i el seu Regne que no veurem establert.

Però això sí, nosaltres el gaudim, en gaudim dins la nostre parcel·la, el nostre cor, i coneixem aquella pau que el món no pot donar, aquella alegria feta de somriures, abraçades i mirades plenes d’agraïment i d’amor.

Encara em sento amb valor per fer broma, per presentar amb ironia aquell que fa tants anys em va conquerir, em va seduir, em va fer seu.

                                                                                                                                  P. G,

Pregària

Quan, si és que ho vaig fer, Jesús, et vaig preguntar on residies? Que, potser, em vas respondre?. Preguntes que el vent de l’oblit s’ha endut fa una colla d’anys i, qui pot preguntar al vent del passat i esperar-ne una resposta?

Jesús, no recordo quan, ni on, ni com, no sé si fou paraula a l’orella o intuïció sentida, a les preguntes que jo feia, però vaig pensar, o sentir “tuteja’m que el vós és massa solemne i el vostè massa llunyà, sóc, vull ser, el teu germà, si és que tu ho vols.

I vaig saber que Jesús residia en el meu fill esquerp i la seva cara era la carona de ma filla de tres anys. I vaig saber que la persona humana era el seu domicili, i cada cara que veia era la seva. I no vaig fer més preguntes ni esperar més respostes. Havia trobat el Messies.

Esperit, encara no sé com, però sé que Jesús de Natzaret, és un, però és tothom; el tinc a dins meu tot ell, però cada persona el té tot sencer. Sé que ell és tota la humanitat i la humanitat és una en ell, difícil de pensar, però més de creure-ho, però ho sé. Que em vas, Déu Esperit, embruixar?

Jesús de Natzaret, em vas fer creure que Déu és el nostre Pare, tu el nostre germà i que l’Esperit enllaça els nostres cors en la germanor divina i la germanor humana. Perquè tu ets u amb el Pare, i tu ets u amb la humanitat.

Perquè, germà, tant d’embolics apareixen en la fe que m’ensenyen? Perquè esperar veure’t en el més enllà si et tinc tant present vora meu? Que no en tinc prou amb el somriure de l’infant que acarono, amb la mirada de l’amiga, de l’amic, que m’acompanyen en el camí de la vida?

Pare, l’importantt és que ets amor . Jesús perquè les paraules dites per mi no serveixin de res i dites pel capellà fan realitat el que tu i jo volem i desitgem? Esperit Déu ajuda la meva fe en Jesús de Natzaret.

Ja ha vençut el món… però no l’ha dominat, ni reformat. En prou feina, dominem la seva influència sobre nosaltres. Ni sobre nosaltres, ni sobre l’Església.

El món és la societat en la qual vivim, és l’Església nostra, és la família de la qual formem part. Estem a mar oberta, els vents ens empenyen, les ones ens fan anar a munt i avall.

L’Església lluita contra el món resistint, ancorada en la tradició. Els cristians fem el què podem i sabem. Uns en el navili Romà, uns altres en barques inestables. Però tothom busca Jesús el timoner i guia.

Però, Jesús està dormint? O potser, ben desvetllat dins nostre i guiant els vents des del nostre cor i la nostra voluntat? El que l’Església hagi de durar fins a la fi dels segles, vol dir que ha de ser sempre igual si en el temps ha canviat?

El món de Jesús té poc a veure amb el món d’avui, excepte en els relativament pocs que el seguien i que es barallaven entre ells per saber qui seria el més gran d’entre ells.

Per això Jesús va confiar els apòstols a l’Esperit perquè aprenguessin d’ell, no perquè el tinguessin presoner en gàbies d’or i grans murals, ni en catedrals on ells pontifiquessin.

Que aquest any 2009, tinguem una família per a la nostra fe, que ens resguardi de la fredor i ens animi en la lluita, no contra la societat que ens envolta, sinó contra l’esperit que la domina.

Però no oblidem que el que importa és la nostra lluita personal i, que si no ens buidem de nosaltres, la barca pesarà massa i s’enfonsarà, però si l’omplim dels altres Jesús estarà entre ells i podrà guiar la barca a bon port.

P.G.

Pregária

Senyor, durant trenta anys, només vas ser el fill del fuster, l’amic que ajudava, el treballador que es guanyava el pa per ell i la família amb el seu treball. Fora del teu poble eres un desconegut.

No és en la fama, ni en la riquesa, ni en el poder que rau la dignitat de la persona. Si fos així, tu que l’has vingut a dignificar, hauries triat ser Rei i nascut en un palau de Jerusalem.

Senyor, el treball dignifica la persona, perquè el treball ens fa cooperadors del Creador en l’obra de perfeccionar la terra. Tota classe de treball hauria de contribuir a perfeccionar la persona humana que el Pare volgué crear imperfecta perquè ens poguéssim recrear, amb le nostre esforç, segons els seus designis.

Senyor, bateja’ns en l’Esperit Déu, perquè amb la seva ajuda i el nostre esforç assolim la perfecció humana , a la qual estem destinats i ajudem els germans i a les germanes en la seva tasca, i entre tots fem fer un petit pas a tota la humanitat cap el Regne de Déu, fet de solidaritat, compassió i germanor.