El Blog d´en P. G.

I els seus no l’han acollit (Ni els del seu temps, ni els del nostre temps)...Però a tots els qui l’han rebut, els qui creuen en el seu nom, els concedeix ser fills de Déu.

Si creiem que, en i per Jesús, tota persona humana és reconeguda per Déu Pare, fill i filla seva, a què ve aquesta precisió i limitació? No tornen a refer el nou “poble escollit”, “la nova heretat”?

Potser podem separar “ser fills de Déu” de la Salvació o de la Redempció que, en Jesús i per Jesús, s’estén a la humanitat sencera, des de la primera persona humana a l’última?

Jo, que crec en Jesús i maldo per viure com ell, puc ser fill de Déu i el meu pare i el meu germà gran, no creients, però acollidors dels sense sostre a l’hivern gironí i amb entrepans pels qui, a mitjanit i sense diners, sortien de les presons franquistes, no n’eren?

Blasmem l’Església perquè diu que fora d’ella, no hi ha salvació, i no expliquem aquestes afirmacions als joves i als qui llegeixen l’evangeli? Jesús va deixar ben clar que la Revelació no acabava en Ell. “Tinc d’altres coses a dir-vos però ara no les podeu comprendre. L’Esperit Consolador us recordarà les coses que us he dit i us n’ensenyarà de noves” . .Dos mil anys anys després l’Esperit continua suscitant profetes, quan vol i on vol. I sovint com a l’A.T. ho han sortit de l’escola de profetes.

P. G.

Pregària

Pare, ens ha creat per amor i en l’amor que és el Fill. Des del principi de la creació ens has volgut en el teu sí, dins del teu amor, participant, voluntàriament, del teu amor. Però havíem de saber que ens estimes, havíem de saber que ens fas fills, i que ens esperes a casa teva.

No estàs conforme en estar dins nostre, i nosaltres dins teu, però som entitats diferents, som aigua i l’aigua ens ofega, tenim aire a dins i a fora, però ni l’aire és nosaltres ni nosaltres som aire. La naturalesa divina i la naturalesa humana no són compatibles.

El teu Amor, l’Amor que és tu mateix, trobà la solució: si la naturalesa humana no podia participar de la divinitat, la divinitat podia participar de la humanitat. I una persona divina, l’Amor Fill es va fer persona humana. Misteri d’Amor, misteri de Nadal.

I aquest Fill d’Home ens ha fet conèixer, Pare, el teu Pla etern, perquè el secundéssim voluntàriament, ajudem a fer-lo possible. Màxima prova d’amor: fer-nos ajudants voluntaris teus, encara que res necessites de nosaltres. Vols que t’ajudem a estimar als teus fills, els nostres germans, les nostres germanes, servint-los, ajudant-los, respectant-los com tu ens respectes, i així coneguin el teu Amor..

Gràcies, AMOR en tres persones, Pare, Fill i Esperit.

La família del Gènesi va ser xauxa. Per complir el manament de multiplicar-se, s’acoblaven germans i germanes, pares amb filles i fills amb mares, fins a l’incest de les filles de Lot amb els seu pare.

El nostre Déu Trinitat, família divina, a sexuada, no està gaire al nostre abast, i el nostre model de Natzaret, no deixa gaire marge per imitar-la.

No dic disbarats ni faig burla. Dic lo que jo llegia i entenia quan vaig deixar de creure en Jesús, en Déu, l’Església i els capellans, si és que un noi de 15 anys, pot tenir, de veritat, fe.

El que tenen o poden tenir en comú les nostres famílies amb aquelles dues és l’amor: Déu, és amor, En Josep prou em devia tenir per acceptar Maria i Jesús.

Penso que la família no la fa ni el sagrament ni els papers del jutjat, tampoc el sexe ni els fills, tot tenir-hi part. L’únic ingredient constructor és l’amor. Aquell amor que acompanya, que perdona, que s’entrega, que suporta i tolera, que consola,vivifica i unifica.

Quan ell no hi és la família és una presó, un suplici, una maledicció. Però si l’amor es manté ferm, fins i tot, quan els fills estan lluny i un del matrimoni a mort, aquell tot sol encara és família, perquè l’amor és viu i s’amplia als altres..

P.G.

Pregària

Per molt unida que sigui una família, Pare, per molt d’amor que hi hagi, hi ha moments de tensió, de fricció, especialment quan els fills es fan grans; però l’amor ho suavitza tot..

El mateix passa, Senyor, amb l’amistat que, si és sincera, resisteix les incomprensions, perquè l’amor és més fort que elles.

Més difícil és, Esperit d’Amor, mantenir relacions de cordialitat, de respecte, de comprensió amb els que tractem en el treball i en el carrer. Però si l’amor regne en els nostres cors, ell ho soluciona tot.

Però davant els desagraïts, cal molt d’amor; cal l’amor que prové de Tu, Déu Amor; l’amor que només l’Esperit d’Amor sap posar als nostres cors, si els obrim al vostre amor.

Família divina, Trinitat Déu, ajuda’ns a estimar, a estimar com el Pare, a estimar com el Fill, a estimar com l’Esperit, a estimar com ho feien, Jesús, Josep i Maria.

El Déu dels ,jueus, creador, amo i Senyor de la terra i dels seus habitants, manava, dirigia, controlava, punia, premiava. Era el Rei de Reis, era bondadós quan li semblava, terrible quan s’enfadava.

Però  arribada “la plenitud dels temps”, de cop i volta, reconeix l’autonomia de la persona humana. Per fer la seva obra més grandiosa, demana permís, autorització, a una noia insignificant, d’un poble insignificant en una nació dominada.

Ve, a consolar, a perdonar; no jutjarà ni castigarà, no imposarà la seva llei ni exigirà culte, delmes ni sacrificis. No serà el Déu dels jueus, sinó el Déu dels qui el vulguin acceptar com amic i germà.

(more̷

El Baptista predicava, el papa predica, els bisbes prediquen, els capellans prediquen, potser, fins i tot nosaltres, prediquem. Però quants ens prediquem la conversió? Ni Joan, ni Jesús, necessitaven convertir-se, però hi ha algú més?

Un dia, en una reunió, jo deia que convertir-se és capgirar la vida, la manera de pensar, de fer, i el rector em va dir que no. Que convertir-se era ser una mica millor., que millorant, de mica en mica, on arriba a la perfecció.

Vaig admetre l’argument, però ni hi vaig estar conforme, perquè tenim poca memòria sobre nosaltres mateixos; a la que fem una bona obra nova ja pensem ser millors, quan molt possiblement en hàgim fet, abans, de més bones encara.

Convertir-se en la manera de pensar les situacions, de mirar les accions, d’escoltar els altres, és més difícil que fer unes bones obres, pregar un xic més, sacrificar-se un xic més.

En el nou testament tenim tres conversions. Zaqueu, Pau,  Pere a cal Corneli i en tots tres hi ha un canvi com un mitjó girat. I no oblidem el canvi de tots els deixebles en la Pentecosta.

Jo penso en la introspecció personal profunda, no somera, volem seguir l’evangeli, fins a quin punt, realment? Pensem segons l’evangeli, és veritat realment i sempre?
Mirem tots els germans que tenim a prop amb els ulls del Pare?

Reconec que m’enganyo a mi mateix però no és per una falsa humilitat?  Quants i quantes n’hem conegut, acusant-se de ser pecadors i pecadores, i amb un urc inaguantable? Aquest Advent, deixem-nos predicar per l’Esperit i fem ne cas..
P. G.

Pregària

Costa més atrapar a un coix que a un mentider, segons la dita; Senyor, és molt difícil aparentar sempre i a tothora el que no s’és. El cert és, Pare, que el capteniment  exterior nostre pot ser tan una resposta sincera al nostre interior, com pura hipocresia, però la veritat surt a plena lluny, més d’hora que més tard..

Jesús, Germà, tu el que vols, el que ens demanes, és una conversió  sincera, en el cor, en el pensament, i en la voluntat. Aleshores, amb tota naturalitat, expressarem en les nostres paraules, les nostres obres i fins i tot en el nostre vestir, la nostra condició de deixebles.

Esperit, el menjar no ens fa falta, però a vegades en llencem i això desplau al Pare; tampoc ens falten vestits, però algun cop ens deixem endur per la moda i gastem més del necessari, i això és un escarni als qui no tenen amb què vestir i n’estàs trist per culpa nostra. Perdona’ns i ajuda’ns a convertir-nos de cor, ajuda’ns a saber compartir amb saviesa i generositat, no només roba i menjar, no tan sols també  diners i potser casa sinó, a més a més, temps, salut, companyia, amistat, tota la nostra persona posada al servei dels germans.

Esperit d’amor ensenya’ns a estimar amb l’amor que Jesús ens ha estimat.