El Blog d´en P. G.

Més que vetllar, potser cal treballar. Treballar pel nou món possible, treballar per la nova Església possible, treballar per ser, nosaltres, el Crist possible. Tot això el món ho necessita, però res d’això no tindrà lloc, sense el treball de molta gent.

L’univers és un tot fet d’innumerables astres de tota mena; la humanitat és un tot compost d’innumerables persones; l’Església conté milions i milions de cristians; en la nostre petita comunitat de fe, som una bona colla de dones i d’homes.

Però en la diversitat hi ha unitat, no unificació, però sí interconnexió. La terra i el sol cada 8 minuts se connecten amb un fluix de raigs gamma; els  humans formem el cos universal de Crist, connectats per l’Esperit Déu.

Si cada una, cada un de nosaltres som un altre Jesús, la nostra petita comunitat de fe, serà un Jesús viu i eficaç tant a la parròquia de Poblenou, de forma directa, com en tota l’Església a través del Crist, com en tota la humanitat a través del flux diví.

Jesús, Déu Fill, va establir aquest flux de divinitat que uneix la humanitat en un tot a través de cada ser humà individual. I aquí tenim el nostre treball i el nostre deure. Fer possible, en cadascun de nosaltres, la realitat de Jesús avui.

En la mesura que ho assolim, farem una nova església, l’Església de Jesús de Natzaret, i estarem bastint la nova Església dels pobres, l’Església universal de Jesús, i estarem construint el nou món possible.

Comencem l’Advent, treballem la nostra conversió plena a Jesús, treballant estarem desperts, vetllarem, farem rendir els nostres dons en benefici dels germans i de les germanes…I que la fi vingui quan vulgui, que haurem complert el fi de la nostra vida.
P, G.

Pregària

El món viu amb l’ai al cor, moltes persones viuen amb por el món d’avui; molts cristians temen per l’Església, la senten enfonsar-se, Senyor.

Crec, Senyor, que tot això només és la naixença d’una societat humana més justa i solidària, d’una Església més de Crist, més atenta a l’Esperit , menys humanament sàvia, menys materialment rica i especialment sense POR. Una Església de l’Esperit i no aquesta que té l’Esperit, una Església convertida a la llibertat de l’Evangeli sense dogmatismes, més plural, amb més llibertat de consciència. Una Església dels pobres i no pels pobres, amb menys autoritat i més amor.

Esperit Sant, condueix l’Església a la humilitat de la Saviesa, submergida en la riquesa de l’Amor de Crist, la fraternitat plena i lliurada a totes les persones sense distinció.

EsperitDéu en aquest primer diumenge d’Advent ajuda l’Església institucional a convertir-se a l’Amor, ajuda’ns a nosaltres a convertir-nos a l’amor, que potser ho necessitem més que ella..

La reialesa, era temps enllà, quelcom de valor, mereixia respecte i temor, però ja fa anys, i molts, que a perdut la seva aureola, ni fa por, i el respecte l’ha d’imposar una llei més que antiquada.
No penso pas que el títol de Rei li faci cap favor a Jesús, per entendre’l, per fer-lo més apreciat, entès i seguit. No entenc el perquè, avui dia, d’aquesta celebració. Jesús de Natzaret, va néixer pobre, va viure pobre, i va predicar la pobresa.
Hi ha cap Rei que ho visqui, això? Bé, potser sí, però només de paraula, el Papa de Roma, servidor de servidors segons diu d’ell mateix. Però, és clar, si és el representant del Rei de l’univers bé a de tenir el seu palau en consonància.
Com pot ser, l’Església del pobres, si Roma exhibeix faust, pompa i riquesa? Si els bisbes prenen possessió dels bisbats con reietons? I també, naturalment, declaren ser servidors dels servidors.
Espero que aquesta crisi econòmica, li aprimi tant les finances, que la faci reflexionar, però ja he llegit alguna declaració de bisbes que demanen als fidels més esforços per mantenir l’Església, malgrat que n’han de menys per a ells.
Si, amics, amigues,  goso pensar, que la crisi és “un signe dels temps” per al Rei de Roma. Potser l’última oportunitat que l’Esperit Déu li dóna per convertir-se. Tan de bo tinguéssim un altre Joan XXIII !.
P.G.

Pregària
Senyor, Jesús, hom pot dubtar si ens has donat una religió, un relligar-nos a Déu. Ens has fet conèixer que Déu és amor, però l’amor és quelcom subjectiu, un sentiment; i en tu és persona viva, intel·ligent, lliure  en una plenitud infinita.
Pare, és fàcil dir que som fills teus, però sentir-nos fills, tenir l’amor de fills, ja no és tant fàcil, per sort no ens demanes que te’l demostrem.
Esperit, persona indescriptible,  Amor Déu, actuant, eficaç, vent que hom no sap ni d’on ve ni a on va. No ens és fàcil sentir-te, seguir les teves indicacions a cau d’orella, si a més estem adormits.
Amor Fill, a tu sí que et coneixem, t’hem sentit i t’hem escoltat encarnat en Jesús de Natzaret. Has parlat clar, ens has dit què és Déu i com és Déu, però no ens has posat cap obligació vers Déu. Només amb les persones .
Sembla més humanisme que religió. Tanmateix és el relligat més perfecta. Totes les persones som fills d’aquest Déu Pare i Mare; tu ets Ú amb ell, i ets germà de tots nosaltres. Tot el que a ells fem a tu ho fem. Tant estimem als germans, tant estimem al nostre Déu Pare.
Rei dels cors que estimen prega per nosaltres, els teus germans petits.

ADVENT  2008
Quants anys fa, 20, 30, 40 o més que refem l’Advent? Celebrem quelcom o ens preparem a unes despeses extra? Potser ja albirem les vacances a la neu, les joguines i els regals, o la conveniència de quedar-nos a casa? Tenim la fe desperta i posada al dia, o mig endormiscada  somiant nadales, torrons i neules i comptant quan podrem donar a la caritat, a la compassió i quan al sentimentalisme? Celebrarem una història del passat, una feta extraordinària per a la humanitat, o quelcom present en l’etern de Déu i actual en la nostra terra?
Déu, avui, fa l’anunci primitiu que la dona esclafarà el cap de la serp, avui l’àngel anuncia a Maria l’Encarnació del Déu Fill, avui neix el nostre Germà Déu, avui Jesús mort i ressuscita, avui el Pare contempla totes les seves filles, tots els seus fills, reunits en el seu amor i la seva felicitat.
Nosaltres, però, vivim en el temps i en l’espai, tenim passat i present, potser futur, però és en el present que vivim i hem d’actuar. La història és passat, el avui és vida o ha de ser vida de cada dia, vida viscuda en l’amor.
Amigues, amics, reconciliem-nos amb nosaltres mateixos, perdonem-nos, i estimem que l’amor esborra les faltes. Cantem la Glòria de Déu, preparem amb cants i alegria el Naixement, que si va passar fa dos mil anys, també passa avui, demà i l’altre, no oblidem totes aquelles, tots aquells, que ja no tenen esma  ni per cantar, ni per plorar, la seva fam, la seva angoixa, la seva solitud, ni de cridar el seu dolor, la seva desesperació. Per això tenim quatre setmanes per pensar com podrem donar esperança a algú malalt, afamat, assedegat, perquè NADAL és el crit de Déu Fill, sigueu germans com jo m’he fet germà vostre !!!  Perquè en l’etern de Déu, NADAL és cada instant d’aquí en la terra, i en cada instant algú mort de fam, de set, de malaltia o d’alguna bomba, Nadal  plora i gemega en l’esperança,                                                                        P.G.

Que administrem? La vida no sempre ens deixa administrar gaire coses. Des del naixement estem condicionats, per la família, l’entorn favorable o no al nostre creixement personal, l’escola i un llarg etc.

Tots tenim uns dons innats, unes qualitats apropiades a cadascun, que anirem desenvolupant més, tant com podem que com volem. Però sigui com sigui som responsables de les nostres capacitats.

Siguin innats, dons pròpiament dits, siguin adquirits pel nostre esforç, gràcies moltes vegades a circumstàncies exteriors. Un nen intel·ligent nascut en un raval de Sao Paolo i un altre en una família benestant de Barcelona, seran ben diferents, en resultats.

Això també són dons que rebem, dons que hem d’administrar, dels rèdits, les germanes, els germans pobres a qui Déu, a traspassat els drets que li pertoquen, segons Jesús.

El compartir evangèlic és molt llarg; té ramificacions inesperades per una atenció superficial. Els altres tenen dret a participar, dels diners, del menjar, del temps, del respecte, del saber, de la qualitat de vida, de la nostre persona., de la nostra vida mateixa.

L’altre, els altres, els ignorants, els sense treball, els sense sostre, els malalts, els oblidats, els immigrants en terra nostra o desplaçats en pròpia terra, qualsevol dissortat de la terra té dret als beneficis que el nostre treball tregui dels dons que tenim. I si som malgastadors, n’haurem de donar-ne comptes a ells..

P. G.

Pregària

Senyor, no és a la fi dels temps quan haurem de passar comptes, ni a la fi de la nostra vida. És cada dia, és cada instant que truques a la porta i ens preguntes pels germans.

Els germans són el nostre tresor, i són la nostra guardiola també. És en ells on podem dipositar els dons que hem rebut, i els dons que hem guanyat amb esforç i constància i, en ells i amb ells, fer-los multiplicar per deu o cinc o dos.

No és la quantitat de beneficis, ni l’augment comparatiu que t’interessa, Senyor, sinó l’esforç, la generositat, la voluntat que posem en el guany, en l’augment, en el lliurament als germans.

És cada dia que hem de donar comptes a la nostra consciència, i als nostres germans, perquè quan sigui l’hora dels comptes definitius la nostra llibreta estigui plena de xifres en tinta negra i sense un sol punt de vermell negatiu.

En el futur, Senyor, podem comptar amb la teva misericòrdia i la teva bondat, però en el present és amb el perdó dels germans i el seu reconeixement. El gran futur el fabriquem en el petit present.

Ajuda’ns, Senyor.

Construïm el Regne de Déu en les seves dues dimensions?

El Regne de Déu aquí a la terra, i el mateix regne de Déu, en la nostra terrissa.

En nosaltres tenim posats ja els fonaments; la fe que l’Esperit Déu ens ha ofert i que hem acceptat de bon grat, i que any rera any, mes rera mes, dia rera dia, anem construint, reformant, polint i que acabarà el Pare quan ens rebi a casa seva.

En aquest treball, tenim l’Esperit per arquitecte, l’evangeli per mestre d’obres, i els materials ens els proveeix la vida. Potser els més valuosos són les victòries sobre l’egoisme, l’orgull i la insolidaritat, pedres vives arrancades de la pedrera del nostre jo, gemmes precioses fàcils de trobar i difícils d’arrencar.

Amb aquest material també posem la nostre part en l’edificació del Regne de Déu en la terra, edificació col·lectiva a la qual no podem renunciar, malgrat la nostre petitesa, sense renunciar al mateix temps a edificar-lo en nosaltres. Regne que en Jesús té el seu fonament.

Perquè el Regne és un, el construïm en nosaltres, el construïm en el nostre entorn, en el món, i l’acabarà Déu mateix en cadascun de nosaltres primer i en el món, quan faci el cel nou i la terra nova, on no hi haurà ni plors, ni dolor ni la mort.

Però mentrestant, hi ha plors, fam, guerres i morts, que cadascun i cadascuna de nosaltres ha d’intentar mitigar, de rompre’n les cadenes, encara que hàgim de menjar menys, beure menys, divertir-nos menys, i estalviar el que creien necessari per a nosaltres.

                                                                                           P. G.

Pregària

Pare, l’apòstol Pau ens diu que som edifici construït per Tu però que hem d’acabar nosaltres mateixos, ajuda’ns a fer servir bons materials, humilitat, amor, servei, compassió, etc.

Jesús, germà, ens vas dir que si t’estimem, escoltant i complint les teves paraules, el Pare també ens estimarà i vindreu a nosaltres i fareu estada en els nostres cors. Ajuda’ns a complir el teu manament d’amor.

Esperit Déu, inseparable del Pare i del Fill trinitat d’Amor diví, ajuda’ns. T’obrim el cor i la ment, posem al teu servei la nostre voluntat, inunda’ns amb el riu de gràcia sorgint del costat lacerat del nostre germà Jesús de Natzaret, perquè tinguem una vida plena de fe, d’amor i de servei.

Déu Fill, un dia et vas fer un de nosaltres, vas conèixer l’amistat, i la compassió, vas compartir alegries i dolors. Un més en aquesta terra, vas olorar l’aroma de les flors, fruir del calor del sol i la tranquil·litat de les nits, vas conèixer el zèfir matinal i les ventades de la tempesta, vas lloar el Pare per aquesta terra, dissortada terra nostra, que et va rebre en la pobresa, en la persecució, com tantes nenes, nens, homes i dones, encara ara paeixen. Ajuda’ns a estimar tota criatura, a lluitar dins les nostres capacitats per una terra nova i una humanitat millor.