El Blog d´en P. G.

Si Jesús no hagués mort, si no tinguéssim tants testimonis de la seva mort, podríem molt bé dubtar de la seva humanitat, i creure que era un espectre, una il·lusió col·lectiva, com en els primers segles alguns consideraven.

Per altra part, aquesta era una necessitat prèvia a la resurrecció, sense la qual podríem seriosament dubtar de la seva divinitat. Ambdues, mort i resurrecció, estan a la base de la nostra fe.

I de la nostra esperança . La mort ens és inevitable, sigui plàcida o no, és llei de vida comprovada per tothom. Poques esperances podríem tenir d’una vida millor, tant cruel per a molts, ni cap seguretat d’una possible vida després de la mort.

Per això trobo molt adient l’evangeli d’avui, en la commemoració dels difunts. El que no em convenç, ni trobo bé, és que l’Església l’acoti als fidels, als seus batejats, com si per la a immensa majoria d’homes i de dones des del principi de la humanitat, no existís vida futura.

A cada moment, en cada ocasió, trobem que, malgrat que ens ensenya un Déu amor, i un Jesús que ha mort per tota la humanitat, ho redueix tot als seus, als batejats, als que estan censats en alguna parròquia.

P. G.

Pregària

Pare, Déu amor, acull tots i totes els difunts, en la teva glòria. Totes i tots són filles i fills teus, per voluntat teva, per misericòrdia teva, perquè ets Amor i per Amor els vas posar en la teva creació, aquesta terra nostra i teva.

Déu Fill, el teu amor i el del Pare, t’ha dut a encarnar-se i fer-te un més de la humanitat, una criatura més en el temps i l’espai d’aquest immens univers, i d’aquesta terra volguda pel Pare per residència nostra i de Jesús, tu persona humana.

Esperit Déu, fidel al Pare i al Fill, Déu com ells, Tu has fet possible l’encarnació del Fill, tu has dut a terme els designis eterns del Pare, i gràcies a Tu som germans de Jesús i, per Ell, fills del Pare i cridats a la vida eterna, en plena comunió amb la família divina.

Trinitat Déu, t’agraïm la teva generositat, l’esperança que dónes als qui et coneixen i creuen en Tu, i aculls totes aquelles i aquells qui, sense saber de Tu, viuen honestament la llei que tens gravada en tot cor de tot ésser humà.

Pare, Fill i Esperit volem viure segons l’ensenyança de Jesús, Déu i Senyor nostre.

        Molts fan servir aquest text de l’evangeli d’avui, per assegurar que Jesús va dir: ”Estimaràs a l’altre com a tu mateix”. Sí, ho va dir, però en resposta a la pregunta sobre els manaments de la Llei, la de Moisès.
La seva vida demostra que ell la dóna pels altres; i si la dóna no vol dir que menysprei la vida dels altres, sinó que la valora més. Ell diu: “estimeu-vos com jo us he estimat” però just abans havia dit “jo dono la meva vida per vosaltres” .
És veritat que ja és difícil estimar l’altre com a un mateix. Però si coneixem l’evangeli, no hauríem de dir mai que hem d’estimar els altres com a nosaltres mateixos, perquè Jesús no ho va dir, és una interpretació esbiaixada.

Si entenc bé l’evangeli, Jesús, no posa el primer manament “estimaràs a Déu….” entre les nostres obligacions per raons, per a mi, obvies: Com podem tenir realment amor a qui no hem vist mai, i que no coneixem a penes?
Per això, ell unifica els dos en un de sol,  perquè a la germana, al germà, al atuït, al pobre, al que està sol, al que té gana, que està malalt, presoner o és immigrant, a tots aquests o aquestes sí que els veiem, sabem qui són, els toquem i necessiten amor, saber-se apreciats, valorats, estimats, mentre que Déu no ho necessita.

P. G.

Pregaria

Senyor, el Déu Yahvé, que s’havia revelat a Moisès només havia mostrat una cara d’ell, la que necessitava conèixer “un poble dur  i rebel”

Senyor Jesús, tu ens revelat la totalitat de Déu, la seva essència. Ens has explicat que és AMOR Pare i Mare, AMOR absolut, que s’ha afillat en tu, tota persona humana, i que ens té l’estima com fills vertaders.

Ens has revelat que la persona humana és la seva glòria, que el culte que vol és el respecte per a qualsevol fill i filla seus: Que l’amor al qual ell té dret, el reclama per als seus fills i filles que tant estima.

És veritat, Germà, que no entenem gaire bé el seu amor misteriós i diví; que el comparem sovint amb la referència que tenim més a mà: l’amor humà, i ens oblidem de que tu ets el nostre referent real: “Jo dono la vida per vosaltres, estimeu-vos com jo us he estimat”.

Ho sabem de memòria, Senyor Jesús, ho tenim en el pensament, ho tenim en la boca; potser no ho tenim prou en el cor. Ajuda la nostra bona voluntat, dóna’ns l’Esperit d’amor teu i del Pare. Ajuda’ns amb la gràcia del Pare, la teva força i l’acompanyament de l’Esperit.

Gràcies, Senyor Jesús, per haver-nos revelat que Déu és AMOR i vol que el retornem als nostres germans més dissortats..

el que és del Cèsar i a Déu el que es de Déu . No ens és fàcil distingir tot el que és del Cèsar. En la nostra societat el Cèsar sens dubte és l’Estat. I reconeixem que té dret a imposar taxes i impostos, però són justos?

Té dret a utilitzar els nostres diners a fabricar armes, avions i vaixells de guerra encara que doni treball a molta gent? Té dret a pagar els nostres representants de més rang amb sous sense comparació amb els treballadors?

Nosaltres també formem part d’una altra societat, l’Església catòlica, que com a tal per funcionar necessita també diners. I, com a membres d’aquesta societat tenim el deure de mantenir-la. Ella existeix per dur l’evangeli a les nacions, i ser la imatge viva de Jesús de Natzaret per fer-lo creïble. Les seves estructures compleixen? Són mostres vivents de la vida de Jesús? No tenim dret a fer opció de consciència?.

El que és més clar de tot és el que hem de donar a Déu, perquè tot és de Déu, excepte la nostra llibertat i voluntat, perquè ens les ha donades. Tanmateix, Déu no necessita absolutament res de nosaltres; per això n’ha fer donació als seus fills, a les seves filles més dissortats.

Per això ens fa administradors responsables perquè els rèdits siguin donats als autèntics propietaris de la seva heretat, els pobres de tota mena. Siguin quins siguin els dons que ha posat a les nostres mans, físics, morals, intel·lectuals, innats o adquirits els hem d’administrar en bé dels pobres, l’única forma de donar a Déu el que és de Déu.

P. G.

Pregària

És d’ètica humana, Pare, pagar les taxes i els impostos; és de vida de l’evangeli, Senyor, pagar-los; és robar a les germanes, als germans, cisar els pagaments, amagar els guanys. Els més rics, són qui més solen fer-ho, però qui més qui menys també ho fa. Però aquells són més culpables.

També hauran de donar comptes els administradors de tots nivells que cisen, retallen, en favor seu, que, abusant de la seva situació, provoquen pèrdues a les administracions o lucres exagerats als amics, o es deixen subornar. Sí, Déu amor, pequen contra el teu amor, i contra l’amor degut als germans.

Déu Pare, què et podem donar si tot és teu? Si no necessites res de nosaltres? Tanmateix tenim la nostra voluntat que et podem oferir, no en esclavitud, sinó en la llibertat de complir els teus designis, treballar per la instal·lació del teu Regne, de viure l’amor als germans.

Germà Jesús de Natzaret, tu vas més lluny en l’exigència, tu ens demanes que tornem el què tenim i el què som, la nostra vida als germans, a les germanes més pobres, més petits, més desvalguts, que pateixen més, que mengen menys, que estan más assedegats que nosaltres. Perquè tot això és dur et tque enim i has traspassat als teus germans i germanes.

Esperit Déu, ajuda’ns a conèixer què és legítimament del Cèsar, i el què tu has traspassat als teus fills i a les teves filles, germanes i germans nostres. Ajuda’ns a viure millor l’evangeli amb tots els seus aspectes.

La setmana passada parlava de responsabilitats, i de que alguns eren alhora ceps i vinyaters.  En l’evangeli d’aquest diumenge, també hi trobo també una doble responsabilitat, però aquest cop generalitzada, encara que en diferents intensitats.

Les noces del Fill Déu amb la humanitat Ja s’ha realitzat en el temps, però encara no el banquet perquè hi falta molta humanitat. En aquest àpat de felicitat tots hi estem  invitats.

Però alhora també som dels criats enviats a buscar la gent, a dur-los la invitació, o buscar pels camins i pedregars del món, qui accepti la invitació. Així resulta que tenim  la doble responsabilitat de convidats i de cridar als invitats.

Anunciar la BONA NOVA del Regne i participar-hi; ser farina de blat i llevat; llum i taula per posar-la damunt, vianda pels germans i sal que l’adoba, deixebles i apòstols, ser sants i suportar ser pecadors, escampar el Regne i formar-ne par.

Alguns ens toca ser cuca de llum que il·lumina, amb la comunitat, el camí; altres llums d’oli sobre la taula o fars sobre el turó. Entre tots i amb tots omplir la sala del banquet, acompanyar i festejar el casament de Déu Fill amb la humanitat.

Però hem  de dur el vestit de festa de Jesús, hem de ser reconeguts deixebles per la vida que fem, no pas per les nostres paraules o escrits. La nostre llum, petita i a ran de terra, o vista en la comunitat, o destinada a il·luminar el món, a de ser claror de l’Esperit, a de tenir el visat de la nostra vida perfumada en Jesús, confirmada pel servei i l’amor.

Pregària

No n’hi prou, Pare, de venir a les noces de la divinitat del Déu Fill amb la humanitat en Jesús. Ens cal dur el vestit de festa. No n’hi ha prou de tenir fe, de dir que hom és deixeble de Jesús, cal que els altres ho vegin, cal que duguem una vida cristiana.

Aquestes noces a les que s’assembla el Regne, Pare, les celebra la humanitat sencera, i són per a totes les persones que duen el vestit de persona humana, tallat en la humanitat perfecta de Jesús de Natzaret. Tanmateix, Déu bondadós, no files massa prim.

No t’importa gaire si està fet per un sastre o un sapastre, si hi ha algun descosit o alguna taca, el que t’importa, Déu amor, és que siguem tant perfectes com siguem capaços, que es noti el nostre esforç per anar nets i polits que, a més de ser-ho, els altres vegin en nosaltres una persona de veritat.

En el banquet, Déu Mare, estan convidats tots els teus fills i totes les teves filles, sense excepció. Tanmateix sovint els qui han estats invitats especialment se’n fan indignes. Estan per les seves creences que volen imposar, estan pels seus rituals que volen mantenir intactes al llarg del segles.

Hi entraran totes i tots aquells  i aquelles, revestits d’humanitat, d’amor compassiu, d’amor servicial,  de bona voluntat per fer el bé, amb fe o sense fe, coneixent Jesús, Mahoma, o Moisès, el Taos o Buda. Per les obres tu els coneixes, no per les paraules o les pregàries.

Déu amor trinitari, ajuda’ns a ser persones plenament humanes com ho era el nostre germà i model Jesús de Natzaret; ajuda’ns perquè la nostre fe en ell, sigui esperó que ens faci avançar en humanitat, en amor i en servei a les germanes i germanes.