El Blog d´en P. G.

És fàcil mirar la Jerarquia com uns vinyaters destralers, que malmeten el poble de Déu, la vinya del Senyor, que amb el seu afany per arrencar les males herbes, descuiden els ceps.

Però no són els vinYaters qui donen donen el raïm dolç o agràs. Poden ajudar als ceps, mitjançant cavades, femades, regades, podades, etc, a donar més fruit, però serà sempre el cep qui donarà els raïms.

L’important, lo més principal, són els ceps, i els ceps som nosaltres, cada una de nosaltres, cada un de nosaltres, i també cada un dels sacerdots, bisbes i Papes. Ells amb doble responsabilitat, com a ceps, i com a vinyaters.

No hem, no podem oblidar que nosaltres som responsables de la collita que donem, que cada un i una de nosaltres serem qui respondrem de la mena de raïms, la mena d’obres que fem.

I resulta que nosaltres som, o érem, de bona classe, fets per donar bons fruits, d’amor, de justícia, de pau, d’ajuda, de servei, d’amistat, perquè són sentiments innats, la llei natural que Déu té gravada en tot cor humà.

I, si bé és cert, que la família, l’entorn, la societat, l’ensenyança, les amistats, podem ser, més d’un cop, pedregada, sequera, míldiu i d’altres infermetats que ens podem minvar la collita; a última hora sempre, encara que n’hi hagi menys, encara que siguin pocs, nosaltres podem i devem donar raïms dolços als nostres germans i germanes que tenen dret, que esperen de nosaltres, consol, pau i amor.

Sí, és més fàcil mirar enlaire, els de més amunt, però serem nosaltres, cadascun de nosaltres qui carregarà la culpa personal, no el papa ni els bisbes, ells ja tindran les seves personals.

P. G..

Pregària

Senyor, no som com els vinyaters que presentes en aquesta paràbola. Potser perquè no sabem el valor de la vinya, potser perquè en tenim prou en saber-nos membres del nou poble de Déu.

Tanmateix si volem participar del nou poble hem de ser durs, molt durs, en certa manera assassins del nostre orgull, del nostre egoisme, de la nostra vanitat.

Hem de ser treballadors fidels a l’amo que és amor, que dóna amor i exigeix amor, servei, disponibilitat, compassió, compartir, respecte als germans. Aquest és el treball que ens has donat si volen estar dins la teva vinya, el teu poble, la teva heretat.

La teva vinya d’ara, Pare, està sense tanques, sense murs, oberta a la intempèrie, als vents i les gelades. El món actual l’envolta, l’acorrala, sembla que l’Esperit l’hagi abandonada, perquè confiem més en la nostra saviesa que en la seva, més en la nostra força que en la d’ell. En lloc d’obrir-nos a la nova realitat volem mantenir la tradició, els capatassos només manen, només fan servir l’assot, i es mantenen a sopluig sota les seves capes.

Tingues, Senyor, pietat de l’Església, és el teu poble. Ajuda-la a trobar el seu lloc i la seva forma en el món present. Ajuda’ns a nosaltres, els ceps que tu has plantat, a donar dolços fruits al nostres germans

Aquesta  tensió que Jesús  separa en els dos germans, és una realitat intrínseca en nosaltres. Volem fer la voluntat del Pare, volem seguir plenament a Jesús de Natzaret, però…

Quantes vegades hem dit SÍ però al capdavall ens hem fet enrera? Quantes vegades hem fet el ronsa, però al final hem acabat per fer el que la consciència ens deia de fer?

Aquesta tensió entre l’obediència i la desobediència existeix des de la infància, és una conseqüència de l’autoafirmació necessària per a ser persona, no tan sols davant els altres, sinó inclús davant Déu.

Autoafirmació que  és necessària per no ser xais, borregos que a tot diuen sí, ovelles en ramats que segueixen sense rumiar-s’ho el pastor que els agrada escoltar, o que els diuen que estan obligades a escoltar.

Amb aquesta tensió ens formem, perquè ens empeny a escoltar la gent de pols oposats, a comparar mestres divers, opinions variades, per acabar tenint la nostra pròpia, en política, en religió, en gustos musicals o artístics, etc.

Al final el que val és donar el sí, i fer lo que la nostra consciència, prèvia informació i reflexió ens proposa, amb disposició, sempre, de rectificar tan bon punt ens adonem que no estem fent la voluntat del Pare, que no estem seguint a Jesús de Natzaret, o que algú ens dóna raons que ens demostren que anem equivocats.

No són els errors, les equivocacions el mal; és la tossudesa en no admetre que l’altre pot tenir raó..
P, G.

Pregària

Pare, has creat el món, i ens l’has donat perquè el treballem i el perfeccionem, fent-lo així lloc del teu Regne. Terra on s’hi visqui en pau, amb germanor, amb justícia,  compartint el poc i el molt de cadascú.

Fill, t’has presentat en el món persona humana per assumir tota la humanitat des del principi fins a la fi. Ens has fer germans teus, fills estimats del Pare i Mare, Déu Amor. Tu has dut el Regne a la terra, però ens has deixat la tasca de fer-lo realitat.

Esperit, unió del Pare i del Fill; Jesús t’ha deixat perquè ens guiïs, ens ajudis i ens protegeixis en el nostre treball per el Regne aquí en la terra, preludi i promesa del Regne del cel, no per fer-lo tu.

Trinitat d’Amor, que t’has fet conèixer; que demanes la nostre col·laboració per acabar la teva creació en formació, amb el nostre treball, amb la nostra suor, ajuda’ns, que som dèbils, distrets i sovint porucs.

Déu i Senyor nostre, Jesús de Natzaret, germà, mestre  i company, encarnat en els germans, fet pa per alimentar-nos, ajuda’ns, esperona’ns, volem bastir un regne de pau, de justícia i d’igualtat. El Regne de Déu Pare aquí, en aquest món, el teu món.

Aquesta nova paradoxa de Jesús, em costà molt d’entendre, si és que l’he entesa. Alló de perdre la vida i retrobar-la, o de guardar-la i perdre-la, l’experiència m’ho ha fet comprendre. Però aquesta…

Entenc molt bé que la recompensa,  la  “salvació “. sigui la mateixa per a tothom. El Déu Fill, en Jesús de Natzaret ha Redimit i Salvat tota la humanitat, d’abans, d’ara i de després. Tothom, més  tard o més d’hora, viurà en  l’Amor Déu etern.

Encara que, potser, no pensi com Déu, em sembla que l’instint de justícia que tenim en el nostre cor, com l’amistat i l’amor, són d’origen diví, formen part de la nostra semblança  amb  Déu, que ens permet ser imatge seva,

És cert que la justícia humana, busca més punir que redimir. És cert que la justícia humana  jutge segons  l’exterior, i Déu ho fa amb ple coneixement  de totes les circumstàncies que envolten la vida del pecador. Per això és Just.

Però,  per Maria i Josep, entre d’altres, bé deu haver-hi alguna diferència de participació en la felicitat de Déu, i la de la colla de salvats gairebé malgrat ells mateixos.  En la meva catequesi proposava que hi haurà la diferència en la capacitat de ser feliç. Proposava com exemple una mare que té tres filles d’edats diferents i que regala a totes tres el mateix vestit, tots iguals menys en les talles, i si hi hagués un error en l’entrega cap estaria contenta, però ben repartits tots fan la felicitat de cadascuna. Com sempre l’exemple és inexacte, però, potser, és valid.

Tothom la mateixa recompensa,  però en graus diferents, segons la capacitat d’amor adquirida en aquest món.
P.G.

pregària

Pare, amo de la vinya del món, podries fer-ho tu però m’has volgut fer-me participar voluntàriament en el perfeccionament d’aquesta terra amb el treball, corporal, intel·lectual, espiritual, i de qualsevol mena.

Fill, germà meu i de tots, hauries pogut establir el Regne de Déu en la terra, però m’has reservat un treball específic per mi, com també n’hi un per a cada persona que neix, viu i mort en aquesta terra .

Esperit del Pare i del Fill, Jesús t’ha encarregat suplir-lo un cop ell a tornar amb el Pare, però també, com ell, no vols actuar amb la teva força i doblegar les voluntats humanes.

Trinitat d’Amor, si no ens haguessis fet lliures, el teu Regne fa mil·lennis que estaria en aquest món, però no seríem fills teus, perquè tu ets lliure i ens vols lliures, perquè tu ens estimes com una Mare, i vols que ens estimem com germans, perquè saps què vols i nosaltres devem voler voluntàriament el que tu vols.

Només així som imatge teva, només així ens pots acceptar a casa teva, i donar-nos la insígnia de Fills, encara que siguem només uns fills ganduls i pròdigs.

No obstant sant Pau i els segles de fe del poble cristià, no puc creure que aquesta salvació vingués de la Creu, ni de la Resurrecció. Sinó de l’Encarnació i no tant sols pel fet que sense aquesta no hi hauria hagut ni la Creu ni la Resurrecció.

Al meu entendre la salvació és la possibilitat de participar de la vida divina, de formar part de la divina eternitat. Res creat no és permanent, comença i té un final tant si són estrelles i mons, com éssers animats.

Però hi ha una altra dificultat la divinitat i la persona humana són d’unes naturaleses diferents, com oli i aigua que per més que les barregis acaben separant-se.

Calia una hibridació, per dir-ho d’alguna manera, cosa que es realitza en el Jesús històric, persona única amb la naturalesa divina i humana. En ell la persona humana participa de la divinitat i pot formar part de Déu, participar de la seva eternitat, de la seva felicitat.

Estic tant convençut d’això, que estic totalment segur, que en tots els mons d’aquest quasi infinit univers en els quals hi ha, hi ha hagut, o hi haurà vida intel·ligent i lliure, el Fill s’hi ha encarnat o s’hi encarnarà.

Perquè serveix la Creu? Una persona humana que no morís no seria creïble, i un home Déu sense resurrecció tampoc. Són una necessitat per la fe i res més.

Bé, és lo que jo crec, no té perquè ser la vostre fe.

P. G.

Pregària

Perquè, Germà, vas voler patir d’aquella manera? No va ser perquè havia estat anunciat segles abans. Les profecies no fan esdevenir cert un fet, anuncien per endavant el fet. Tan mateix més d’un text el profeta parla del què li passa a ell, no del què et passaria a tu.

Perquè Déu Fill, vas voler que Jesús sofrís d’aquella manera? No n’hi havia prou i més que suficient, amb lateva encarnació en ell? Tu no vas sentir el seu dolor. Tu no vas participar de la seva ignomínia. Tan sols donaves valor infinit a qualsevol de les seves accions.

Pare Déu, qui pot creure que necessitessis i volguessis aquell dolor humà, si cap criatura no pot arribar a la teva altura per ofendre’t? Que els homes creguessin calmar-te amb sacrificis és admissible i comprensible. Però no és, Déu Amor, una transposició de la mentalitat d’aquell temps el que fa l’Església d’avui?

Jesús de Natzaret vas acceptar la teva creu, una creu que molts altres homes havien patit abans que Tu i sofriren encara després de Tu. Serà, potser perquè ens poguessis dir “Qui vulgui venir que agafi la seva creu? O un avis per a qui et seguis de veritat que no li estalviaries, ni el dolor ni el fracàs?

Esperit Déu, dóna’ns seny. Fes-nos veure que després de més de vint segles, és absurd contemplar un home mort, creient que està viu. Ajuda’ns a contemplar al Jesús ressuscitat, i no el Jesús mort, en la creu que és el nostre símbol.

Trinitat d’Amor, inspira als fabricants de creus a posar-hi el Ressuscitat victoriós i no la desferre humana que fa segles que no existeix. Ajuda’ns a plorar pels nostres germans i germanes i a ajudar a qualsevol germà a dur la seva creu de cada dia.

          Reunits en el meu nom, jo sóc en mig d’ells”, diu Jesús  Perquè obtenim tan poca cosa de les nostres reunions?  Si n’hi ha prou de dos o tres, creients  perquè les misses dominicals donen tan poc resultat?

Em van ensenyar que el qui sap escoltar, no sols comprèn el què diu el qui parla, sinó que penetra en el perquè ho diu, endevina el què vol dir, però no diu. També que el bon lector, copsa el què i el perquè i el pensament de l’escriptor que més d’un cop se revela a si mateix sense voler.

Posar tot el nostre voler, tota la nostre atenció sense pensar ja la resposta a donar, utilitzar totes les nostres capacitats en la lectura o en escoltar, és a dir fer-ne una acció plenament humana,  sabent el que hom fa, volent fer-ho i amb totes les nostres capacitats. No n’hi ha prou  que unes quantes dotzenes de dones i d’homes estiguin  en una missa, o en un grup de reflexió cristiana,  per poder assegurar que estan reunits en el nom de Jesús.

Quanta gent va a missa, sense tenir present l’esperit de comunitat, sense tenir present que és l’Esperit qui els reuneix, sense posar-hi tota la capacitat personal,  sabent en cada moment en present, el què, el perquè, i el com estan allà.

Quantes vegades diguem pregàries sense analitzar què diem, sense fer nostres els pensaments o desitjos o peticions que fem? Moltes vegades hi han cossos humans, però no persones humanes que realment escolten la Paraula, lloen el Pare, acullen Jesús en la seva mà i amb amor, en estat present, se’l mengen.

I Jesús està sol , perquè no hi ha persones al seu voltant.
P. G.

Pregària

Senyor, ens fas una promesa massa solemne per no creure en ella; tanmateix,  no funciona. Creiem que no és culpa teva; serà doncs, culpa nostra.

Cada festa ens reunim a missa, som poble teu, et preguem pels uns i pels altres, i res no canvia. No serà, Senyor, que estem reunits però no units? No serà, Senyor, que cadascú hi va pel seu compte i no se sent realment germà o germana del que té al costat? No serà, Senyor, que no ens sentim poble que el teu nom reuneix?.

Senyor, la pregària és cosa santa quan tota la persona prega, però no quan la boca diu unes paraules i el pensament està distret; però no quan els pensament no creu en realitat obtenir el que demana, però no quan el cor no desitja amb totes les seves forces d’amor allò que demanem.

Senyor, hem banalitzat la pregària, els rituals, la missa, el teu temple. Hem convertit el escoltar en oir distretament; el assistir a missa, per estar-hi de cos present, sense esperit ni amb cor amant.

I, Senyor, rebem el teu cos com si no hi fossis, sense una profunda convicció, que només en ella estàs amb la teva humanitat gloriosa.. Perdona’ns, Senyor.