El Blog d´en P. G.

…En mig de la brega. Bé això no ho diu pas Jesús, ho diu l’experiència. No és fàcil viure l’evangeli, no és fàcil perdonar “setanta vegades set”, no es fàcil pregar pels enemics, no és fàcil agafar la creu i seguir-lo.

En el món d’avui, gairebé tot va a la contra del cristià, o nosaltres hem d’anar a la contra del món. Fa quinze dies el mateix Jesús ens deia: “No tingueu por”. I és per no viure tranquil·lament ser cristià convençut.

Ajudes i se te’n rifen, no pots més i et diuen que no estimes, dónes les gràcies i et miren de reüll, parles de pau i et diuen “il·lús!, parles d’un món nou possible i et tracten d’eixelebrat, d’una nova Església possible, i gairebé et fan heretge.

No obstant, qui segueix aquell que “va venir a calar foc a la terra” i s’hi va cremar ell mateix; aquell “que va dur la divisió i separar famílies” fins que el mateix Pare el va abandonar, realment fa experiència de la realitat de les afirmacions de Jesús.

“Sí, el seu jou és suau, la seva càrrega lleugera, perquè és benèvol i humil de cor” Perquè allibera de la por, dóna forces la seva humilitat i confiança la seva benvolença. Però només aquells que “agafen l’arada i no miren enrera” en fan experiència. Viure cristianament no està fet pels ganduls i els porucs, només és pels qui saben estimar de veritat amb l’amor tot ho suporta.

                                                                                                                            P. G.

pregària

M’he preguntat, Senyor, com ho fas per fer-nos reposar, si ens aties constantment a servir als altres i, alhora, no ens treus de sobre ni els mals, ni les dificultats, ni els fracassos.

Però, amic Jesús, m’has fet comprendre que no ets tu, sinó jo mateix qui m’he de descarregar del pes inútil que duc a sobre. I que precisament venint a tu, caminant amb tu, seguint els teus ensenyaments, aprendré a descansar en tu.

L’Esperit Déu, m’ha fet veure el pes que la societat de consum carrega sobre les espatlles, voler tenir més, no estar satisfet mai del que es té; voler ser més que els altres, aparentar el que no s’és. Obliguen a treballar més per poder gastar més, a tenir més per satisfer el gust de ser més que l’altre, etc.

Entre l’un i l’altre m’heu fet comprendre, que és més important ser persona, sentir-se responsable d’un mateix i no dependre del que pensen o diuen els altres. Ser persona cabal, fer el que hom creu que ha fer, dir el que hom pensa que ha de dir, creure el que hom pensa que ha de creure, i considera secundari, vestits, cotxes, novetats, que no aporten res, perquè són exteriors a la persona. Gràcies, Senyor.

Els dos apòstols que, podríem dir, són els principals a l’inici del cristianisme. L’un, en Pere, senyalat a dit per Jesús; l’altre, en Pau atacat de ple per l’Esperit, capgirat en el seu ideari, de zelós per la Llei, a anunciar i defensar que la Llei estava abolida.

Dos persones oposades, Pere conservador i Pau renovador; tenien que xocar. I realment ho van fer, hi es va convocar el primer Concili de Jerusalem, amb partidaris d’un i d’altre.

Va triomfar la tesi de’n Pau, Crist havia abolit la Llei clavant-la a la creu. Però molt abans Jesús havia dit “la llei i els profetes arriben fins a Joan”, el baptista. Després s’anuncia el Regne de Déu..

Però va passar com amb el Vaticà II. Només que en molt més temps, a través dels segles, van ressuscitar la Llei, els manaments, les pràctiques rituals, el Gran Sacerdot etc., etc. Fins i tot al mateix Jahvè  amb nom de Pare, donat per Jesús, però amb tots, o casi tots, els tics del Déu del Sinaí. I n’ha resultat, per a molts, un Déu no acceptable.

Si jo entenc l’evangeli, Jesús no lliga l’home a Déu, sinó Déu a l’home. L’amor als altres, és amor que Déu recull; el servei als altres, és servei fet a ell. No seran les pregàries, els rituals, la fe que ens salvaran, sinó el bé que fem als germans, a les germanes, a qualsevol dissortat de la terra.
P. G.

Pregària

Pare del cel, gràcies per la fe de Pere i l’empenta de Pau, els teus testimonis entre el poble jueu i els gentils. Ells cregueren en Jesús de Natzaret, Déu Fill, i el proclamaren viu, fins a donar la vida..

Ajuda’ns, Pare,  a tenir aquesta fe vigorosa, que no té por de comprometre’s, de cansar-se, de ser bescantada, una fe viva i viscuda amb sinceritat, humilitat i valentia

Ajuda’ns, germà,  a viure amb esperança les teves promeses. A comprovar sense por, que perdre la vida, donar-la als germans i germanes, és trobar-la plenament realitzada.

Ajuda’ns, Mestre, a saber donar raó d’aquesta esperança, a tenir paraules de gràcia i d’amor que facin creïble i atractiva la nostra fe. Ajuda’ns a  servir les nostres germanes i germans amb amor i constància.

Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit, Déu amor únic, en tu confiem, a tu creiem, amb tu esperem que al final de la vida et trobarem abraçant-nos i dient-nos: Vine a casa meva, a casa teva, a fer-nos companyia, a fruir de la nostra felicitat. Gràcies Trinitat Déu.

No sembla que l’Església hagi recollit aquesta frase. Fa segles que viu en la por i de la por que posa en la ment dels fidels. Deia un adagi que el “purgatori feia bullir les olles dels capellans.” me’l va fer conèixer un rector de poble.

La por a les heretgies tenalla la Cúria, la fa esgrimir la censura, veu perills per tot arreu per la fe. Per la seva fe, perquè no n’hauria de tenir per la fe en l’evangeli. Per la fe en l’Esperit que se li escapa.

Germans, escriu Joan l’apòstol, “si la nostra consciència no ens acusa, Déu tampoc no ens acusa” i la Cúria hi ha afegit “ben orientada” i, naturalment només ella té la brúixola orientadora.

Els apòstols van simplificar la fe i les obligacions anul·lant la Llei, com explicava Pau que Crist l’havia derogada clavant-la a creu. Però any rera any la Cúria, que no l’Església poble de Déu, fa segles, va carregant i recarregant cànons, decrets i censures.

L’ensenyament oficial no tant sols em va allunyar de capellans i misses, sinó que em va fer renunciar al seu Déu per inacceptable, hipòcrita i fals. Anys més tard, l’evangeli hem va retornar a Jesús de Natzaret, la Trinitat em va encisar

Quan el Papa fa, crec en ell; quan només diu i no fa, només imposa i no allibera, quan afirma tenir l’Esperit, i no el segueix, quan declara ser de Crist i no viu com Crist, no em sento obligat a obeir, i no tinc por. Perquè crec en Jesús de Natzaret, Déu alliberador i anunciador del regne de Déu.

                                                                                                                                    P.G

Pregària

De qui tenim por, Senyor? Dels somriures irònics dels qui ens veuen?, dels gestos de menyspreu dels incrèduls? Més por hauríem de tenir del judici de la nostra consciència, qui ens jutjarà per la nostra covardia.

Que potser tenim por de que les teves promeses no es compleixin? De que ens fallis en un moment de dubte o de feblesa? Vergonya ens haurien de fer aquests sentiments després de les proves que al llarg de la vida ens has donat.

Però sí que hauríem de tenir-ne, si no ens volguessis reconèixer davant del Pare, perquè no t’hem volgut reconèixer davant la societat. Sí que hauríem de tenir por per haver-nos avergonyit més d’un cop de ser deixebles teus davant la mirada d’algun germà.

Jesús, germà, dóna’ns la teva confiança en el Pare del cel. La teva esperança en la seva promesa. La teva constància en el compliment dels seus designis, l’amor que li tenies i correspondre així a l’amor que tu ens tens.

El Papa Pius X, ho tenia ben clar: “L’Església era una societat de desiguals: Els pastors i els ramats”. El Concili Vaticà II va voler canviar-ho. L’Església és el poble de Déu, una societat d’iguals en dignitat, tots filles i fills del Pare, i per els pastors (que en formen part, però no són l’Església) va proclamar la col·legialitat. Va voler desfer la papolatria,

Però la Cúria no va acceptar res d’això. I el Concili va acabar, els bisbes van anar a casa, i ella, la Cúria, va quedar i es va posar al treball. Hem recorda Cànovas del Castillo, quan va dir als diputats, feu les lleis però deixeu-me fer els reglaments.

I reglaments aquí, decrets allà, la Cúria ha anant desfent el Concili. El Papa parla sovint del Concili, i cita tot el que li convé, però ignora les conferències episcopals, i nombra bisbes que no han demanat. I la Papolatria és més viva que mai.

Tanmateix, amigues i amics, no val la pena perdre el temps criticant. Allà dalt, a Roma, deuen pensar “que brams de burro no arriben al cel”. Vivim la nostra fe en Jesús lo millor que sabem, anunciem-la al nostra voltant, a la nostra comunitat de fe, acceptem la fe dels altres, convivim amb ells, però dia a dia reflexionem-la per estar disposats a donar “raó de la nostra esperança” com aconsellava Pere als cristians d’aleshores.

No estic en contra de manifestos ni campanyes, penso però, en el treball de l’Esperit. Penso que un dels “signes dels temps” es precisament que l’Esperit no busca sacerdots. Espera amb paciència fins que amb una “resta d’Israel” aixecarà l’Església poble de Déu, la nova Església dels pobres, i pobra ella mateixa.

P.G.

Pregària

Senyor Jesús, la teva paraula ha estat escoltada ja en el món sencer, però els que es diuen enviats teus, no són fidels a les teves ensenyances, diuen unes coses i en fan unes altres, la teva paraula ha perdut credibilitat, per causa d’ells.

Jesús, Senyor, la teva càrrega lleugera l’han feta feixuga, el teu jou suau, per a molts ara és esclafant. Envia altre cop l’Esperit Déu al teu poble, al poble del Pare, al poble sacerdotal de la Trinitat, Déu únic en l’Amor.

Esperit de la Pentecosta , retorna en una tramuntanada que s’endugui totes tradicions humanes que l’Església a anat acumulant i que diu inspirades per tu per poder dominar les consciències.

Pare, Déu amor, mira bondadós aquesta comunitat on l’amistat i el servei als altres la fa garantia de fe en Jesús, Déu Fill persona humana com nosaltres. Beneeix-la, aviva-la, acull-la en els teus braços de Mare.

Trinitat, únic Amor Déu, mira amb amor aquesta comunitat que malda per  seguir Jesús de Natzaret.