El Blog d´en P. G.

La gratitud és oli que unta les relacions humanes com oli en els engranatges d’un motor. Un “gràcies, si està acompanyat d’un somriure, és com pluja menuda en terra eixuta.

La gratitud envers Déu, si és sincera, si no és mera paraula dita, però no sentida, és pau i llibertat, és vida regalada, fe activa, entrega als germans i a les germanes, pregària eficaç.

La gratitud sincera arriba a profunditats insospitades, perquè neix en el sí de la Trinitat. Donar grà cies a qui estem servint perquè ens està donant ocasió de ser germà seu, d’oferir l’amor que brolla del nostre cor, només pot néixer en el cor diví.

Podeu creure i pensar en el Pare Déu agraint a la humanitat poder-la divinitzar amb l’Encarnació del Fill?, entendre que el Fill ens agraeixi tot l’amor, tot el servei que fem als altres amb el mateix o més, agraïment que si li eixuguéssim la cara, pujant al calvari, no és una meravella que omple el cor d’esperança infinita?

Ens sentirem ofesos si algun germà , alguna germana, no ens agraeix quelcom, és desagradable amb nosaltres, o rebutge la nostra ajuda? Si Déu ens agraeix poder-nos perdonar i Jesús haver pogut patir el sofriment de la humanitat, podem escatimar la paraula grà cies, podem no acompanyar-la d’un franc somriure?

Estiguem agraïts a Déu sí, però són els nostres germanes i les nostres germanes que han de ser els i les destinataris de tota la nostra gratitud, i la nostra fe i la nostra vida estarà fonamentada en roca viva

P.G.

Pregària

Senyor Jesús, mestre i germà nostre, no vols que visquem de paraules, sinó d’obres fetes amb amor. No vols que esperem, que pregant només, ens obrissis les portes de la felicitat. Per això ens avises.

No serà perquè hem estat batejats, no serà perquè hem rebut la confirmació, que estem salvats .Ni les misses, les comunions, o confessions ens asseguren la salvació, Jesús Déu i Senyor.

No importen ni tan sols les bones obres si no estan fetes amb amor. Tu vols implicació de tota la persona, d’una persona que viu l’amor i per l’amor Ni tan sols t’interessa l’amor a Déu Pare, o l’amor a tu dirigit, només t’interessa l’amor dirigit a les germanes, als germans, i realitzat en servei, en ajuda, en companyia, en consol.

Jesús, Senyor Déu Fill, l’amor humà és la roca, la teva roca on podem construir la casa de la nostra fe, que resisteixi els dubtes, les dificultats, les ingratituds, perquè aquest amor forma part de l’amor diví de l’amor Déu.

Esperit Déu, ajuda’ns amb la teva força, ajuda’ns amb la teva clarividència, inunda’ns de l’amor Trinitat.

Misteri de fe, en diu l’Església de l’eucaristia, Sí, es necessita molta fe, per veure Jesús en el mos de pa, en el glop de vi. Misteri de l’Amor Déu Fill, que no en té prou en fer-se germà nostre que, a més, vol ser sang de la nostre sang, carn de la nostra carn, fusionar-se amb cadascun dels qui combreguen.

Comprenc l’Església que vol dignitat, respecte, adoració pel pa i el vi consagrat, perquè Jesús és Déu al mateix temps que home, persona única amb dues naturaleses, més complicat que la Trinitat tres persones en un sol amor Déu.

Però quan combrego, és a Jesús de Natzaret que rebo. El Fill Déu, ja està en mi amb el Pare i l’Esperit abans que combregui, i hi restaran desprès que, en l’estomac, hagi paït i digerit el pa i el vi.

Però, el meu germà, el meu Senyor, present en forma de pa i de vi, no es quedarà, només el tindré uns breus moments, els curts instants que els sucs de l’estomac tardin en destruir el pa i el vi. No gaires segons per parlar amb Jesús, donar-li gràcies, adorar-lo. Després hauré de pregar al Déu Fill.

Els jueus no podien admetre que poguessin menjar-se Jesús. Jo tampoc ho hagués admès. Però Jesús home, està en la glòria, el seu cos és diferent, si podia passar portes, també pot passar pa i estomacs. Jesús de Natzaret, és el meu Mestre, en ell crec, a ell crec, i rebo amb fe i agraïment, cada vegada que puc, la seva humanitat.

P.G.

PREGÀRIA

Misteri insondable celebro avui, Senyor. Misteri on les tres persones divines hi posen el coll, perquè m’estimen.

Si tu, Pare no haguessis enviat al Fill aquí a la terra, no li haguessis dit que es fes persona humana, avui no hauria pogut tenir a la mà al Déu Fill, no hagués pogut mirar, sense veure’l, a Jesús, el meu Déu i Senyor, i germà meu.

Sense tu, Fill, que per amor i amb amor vas acceptar fer-te home en Maria, jo no tindria Déu per germà, jo no podria agafar al Déu amagat en forma de pa, jo no el podria fer carn de la meva carn, vida de la meva vida.

Sense tu Esperit, amor que activa l’Amor Déu, el fa creador, el fa participar de la vida de les criatures, el Fill, no s’hagués fet germà meu, germà de totes les dones i tots els homes que han viscut, viuen i viuran en aquesta terra que el Pare ens ha donat per casa.

Gràcies, Pare, gràcies, Fill, gràcies Esperit, gràcies Déu amor únic, per l’Encarnació en Jesús de Natzaret, el meu Mestre, el meu Senyor, el meu Déu, que un cop més he menjat avui.

No importa si ho van somiar, van tenir una visió o fou una realitat; de poca cosa els va servir, si no fos l’ensurt, a en Pere, en Jaume o en Joan, com tampoc a ells ni als altres, la Resurrecció. Només el tossut Tomás comprengué, cregué i proclamà la divinitat de Jesús: “Senyor meu i Déu meu” .

De poca cosa ens serveix la fe, si no la interioritzem, la remuguem i en fem vida. La vida de cada dia, no la de les grans circumstàncies, o de les grans solemnitats; la vida menuda feta de rutina, alegries, emprenyades, somriures i llàgrimes. La vida encaixada entre el treball, la família i els amics i amigues.

La continuïtat pot ser causa de rutina, però també d’arrelaments forts, duradors i vitals. Aquells que esperen una gran ocasió per demostrar l’amor, tan si és el familiar, com altruisme, com el basat en la fe i la gràcia de l’Esperit Déu, millor que no tinguin mai aquesta ocasió, perquè la pifiaran per falta de pràctica.

La fe que necessita miracles, prodigis o revelacions, gairebé diria que no és fe, perquè la fe és caminar en el dubte, donar la mà en la foscor, acceptar-la amb probes contràries. La fe ha de ser fete de le menudeses, les trivialitats de cada dia, Però necessita menjar de tant en tant, trobades de reflexió, moments de pregària esperançada.

Malgrat tot, la fe és font de confiança i d’alegries sovint tant menudes com ella, perquè s’alimenta d’amor i dóna amor, abraça, somriu i dóna pau, al qui la té i al seu entorn. Algún cop he pensat si no és un perfum que el nas no sent, una emanació o radiació que atrau l’altre sense saber perquè.

P. G.

És el misteri primigeni, la base de la nostra fe, sense l’acceptació d’ell, la nostre fe no té fonament; però també el misteri més dur per a la ment humana. L’Amor, és divinitat, l’Amor, sap qui és i com és, té intel·ligència, llibertat i voluntat, l’Amor és Déu.

L’Amor Déu, actua en forma de Déu Pare, de Déu Fill i de Déu Esperit , tres paraules humanes que ens permeten parlar i explicar, però que no diuen, la realitat divina.

Potser per això, es prefereix parlar força del Pare, molt més del Fill i bastant menys de l’Esperit; de cada un per separat, rarament de la unitat trinitària. I és comprensible, com menys entrebancs es posin a la nostra fe, millor.

Tanmateix, deixar-ho de costat, no és, penso, lo millor, si s’agafés el toro per les banyes, potser s’arribaria a una fe més adulta. Però, com amanir-ho als infants, que ja tenen prou feina a aprendre el parenostre? Com servir-ho als adults si en prou feina recorden l’ensenyat en la infància, i no volen sentir parlar de reciclatge?

Encara que pot semblar estrany, la Trinitat em va fer creure en Jesús, ella m’obrí la porta al meu retorn a Jesús, ella em feu comprendre que només algú que formés part d’ella, podia saber-ne la seva existència. Em va incitar a acceptar Jesús com a Déu, Mestre i Senyor, tot a l’hora.

En el meu temps de catequista de confirmació, era el tema que jo encetava primer i que, naturalment, ocupava més estones. No creia poder anar endavant sense que els nois i les noies l’acceptessin com a base de la resta..

P.G.

pregària

Senyor, Amor Déu, amor Trinitari que et presentes en tres persones unides en la mateixa divinitat, Tot tu, Amor Déu, t’has involucrat en la nostra salvació.

Pare Amor, ens has creat perquè ens volies per fills i per filles, ens volies de la teva família Amor diví, ens volies fer participar de la teva felicitat. Gràcies, Pare Déu.

Fill Amor, perquè el Pare i tu ens poguéssiu estimar encara més t’has fer germà nostre, ens has implantat en la divinitat i a la divinitat en la humanitat, perquè es pogués realitzar el desig del Pare creador. Gràcies, Déu i germà nostre

Esperit Amor, tu has dut a terme tots els desitjos amorosos del Pare i del Fill, ajuda’ns a viure la dignitat de fills de Déu i l’excel·lència de la germanor amb el Fill. Ajuda’ns a mantenir la vostra estada en nosaltres adornada d’una fe sincera, una fe profunda, una fe entregada al servei de les germanes i dels germans. Gràcies, Esperit Déu, per tot el què has fet per nosaltres, continua dirigint-nos fins a l’acabament de la nostre estada en aquesta terra.

poder fer un viatge a través del temps i estar present, en esperit, a l’escena que presenta Joan en l’evangeli d’avui. No puc admetre una discriminació a la contra tan flagrant de Jesús envers als seus deixebles.

L’altre gent, si està convençuda de pecat, se’n penedeix i repara el mal fet, obté perdó. Nosaltres, a més de complir aquestes condicions, necessitem que l’Església ens perdoni?.

És com tampoc puc admetre, que el Jesús suau de jou i de càrrega lleugera, quan els altres amb el compliment de la llei natural en tenen prou, permeti que hàgim de carregar allò que l’Església lliga aquí, encara que Déu no ho tingui lligat en el cel?

He escrit i dit manta vegada, que les paraules escrites en els evangelis han de confrontar-se amb la conducta, la vida de Jesús, que no totes les paraules de l’evangeli són “paraula de Déu”.

Sé que això, no és de conformitat amb la doctrina oficial, sé també que puc estar equivocat, però que em donin arguments millors que els meus. No em val que em diguin “has d’acceptar lo que l’Església ensenya, perquè l’Esperit està amb ella”. D’acord, però ella en

Jo crec en Jesús de Natzaret, el meu Déu i Senyor, a qui vull seguir fidelment. Però al Jesús que allibera, al Jesús que humanitza, al Jesús que estima amb amor sempre disposat a perdonar. Demano perdó si algú se sent violent per això que he escrit; que recordi que només expresso, amb sinceritat, la meva petita veritat.

P. G.

Pregària

Senyor, el poble de Déu és més que una munió de persones, és un sol cos, el teu, el que has assumit per a tota la eternitat. El poble de Déu, el teu poble, el teu cos místic s’estén més enllà i més ençà dels batejats.

L’Església, Senyor, és més que la Cúria, és més que el Bisbe de Roma, es més que tots els bisbes i capellans; perquè tan sovint parlem de l’Església com si només fossin ells? Perquè ells parlen com si només fossin ells l’Església?

Senyor, el teu cos està lacerat, està quasi esquarterat, tanmateix un fil de fe en tu el manté unit. Misericòrdia, Senyor, et demano en aquesta Pentecosta. Misericòrdia per mi, misericòrdia pels qui creuen en tu, misericòrdia pels nostres dirigents, siguin del tarannà que siguin. Envia a tots el teu Esperit, envia’m el teu Esperit.

Senyor, envia el teu Esperit, que entre tots amb Ell, edifiquem una nova Església plenament teva, plenament evangèlica, pobre entre els pobres, humil entre els humils, servidora entre els servidors, que ho sigui, no que ho digui ser. Envia’m, Senyor, el teu Esperit que vull ser, amb la seva ajuda tot allò que desitjo sigui l’Església.