El Blog d´en P. G.

Ens podem estranyar si tenim dubtes quan alguns apòstols en tenien amb Jesús al seu costat? Ells havien esta adoctrinats molt diferent del que Jesús ensenyava, la religió oficial estava en contra, la societat vivia de tot altra manera. Jesús no els desqualifica perquè dubtin. El seu Pare no és el Déu del Sinaí que castigà Moisès perquè tingué un instant de dubte, al picar la pedra.

La nostra societat, religiosament, és millor, que la d’ells? Els grans sacerdots de la nostra església, són gaire millors que els del seu temps? No continuen posant fardells pesants, sobre les espatlles del fidels com denunciava Jesús?

Mil dubtes no fan una negació són, o poden ser, una gimnàstica valuosa, per purificar, per enfortir, la ment, el cor i la voluntat. Tomàs, sortint del dubte, fou el primer apòstol que reconegué Jesús, Déu i Senyor. Un acte de fe que ni després de la resurrecció trobem al principi dels fets dels apòstols.

La permanència en el dubte sí que és perillosa, degrada la joia dels fills de Déu, l’esperança en el món nou, afebleix la voluntat, dificulta l’acció de l’Esperit en la nostra vida de fe. Però el Pare ens comprèn, el Fill i germà nostre, ens dóna la mà, en la mà d’alguna germana, d’algun germà, l’Esperit Déu ens ajuda en un llibre o en un article, en una conferència o en una paraula d’un amic, d’una amiga, o ens inspira una pregària d’auxili.

Benaurats els qui hm cregut, sense haver vist, que acceptem Jesús en mig de dubtes i de dificultats, estem immergits en el Regne de Déu.

P. G.

          pregària

Senyor, som mandrosos deixebles teus. Som lloscos a veure com podem anunciar-te. Difícilment podem ensenyar a guardar el que has manat quan nosaltres no ho complim prou bé.

Senyor, el poble de Déu viu adormit, encorat en un “complir” manaments de l’Església, celebracions ensopides, gestos rituals que gairebé ningú entén. Es veu poc entusiasme, poca alegria, poca esperança, en les cares de la major part dels teus deixebles.

Els pastors tampoc ajuden gaire; miren molt la ortodòxia de la fe, y poc la ortopraxi de la vida, de les obres, del servei, de l’amor. Tu, Germà, vas ensenyat ben poques veritats a creure, ells les han multiplicades a cents; tu només ens has deixat un manament, ells l’han multiplicat per quinze.

Tu, Senyor, ens has deixat lliures per pasturar en el teu evangeli , ells ens volen tancats a la seva cleda. Senyor, tenim Papa, ajuda’l a fer canviar les maneres de fer, de viure, d’ensenyar, tant de la Cúria com de l’estament clerical, des dels bisbes als capellans, i que sigui ell el primer a fer el canvi. Senyor, guia l’Església poble de Déu; guia’ns a nosaltres, petita part d’aquest poble creient.

Aquí està la clau del cristià, que Jesús mateix es faci conèixer, sigui a través de les pròpies reflexions, de l’acció, en la pregària, de l’Esperit Déu que està en cadascun de nosaltres, o especialment, a través de la reflexió col·lectiva.

Però hi ha una condició prèvia, complir el seu manament, estimar com ell ens ha estimat. No, per cert, en la quantitat, ni en la qualitat, ni en la perfecció d’ell, però sí, com, al seu estil. És el mateix que l’altre manament: “sigueu sants com els vostre Pare del cel és sant”. Bufa!, n’hi ha per abandonar ja abans de començar.

Però, si complim bonament tant bé com sabem el seu manament d’amor, tenim en nosaltres mateixos l’ajuda inestimable, totpoderosa, de l’Esperit Déu. Aleshores, qui pot dir que no pot estimar els altres amb tots els seus pensaments, amb totes les seves forces, amb tot el cor, que és la forma perquè Déu se senti estimat, a través dels germans i les germanes, tal  com vol ser estimat?

Déu no necessita el nostre amor, els altres sí, Déu no necessita que el servim, els altres sí; tota la doctrina de Jesús és aquesta, tot lo que necessitem fer és intentar seriosament viure el manament nou. No importa tant allà on arribem, el punt fins on complim el manament, sinó el coneixement, la voluntat, l’esforç, que hi posem, Déu suplirà les nostres mancances, sap les nostres capacitats d’amor i de servei, i ell les anirà fent créixer.

El jou de Jesús és suau, la seva càrrega lleugera, no demana l’impossible a ningú, però sí demana, pels germans i les germanes, la nostra màxima implicació, pensament, cor i voluntat, com persones humanes que som.

P. G.

Pregària

Senyor, no ens has deixat orfes. Estàs, per la fe, visible per l’eucaristia; però realment visible en els germans i les germanes que ens acompanyen en la vida.

Jesús, el món no pot veure ni a tu ni a l’Esperit; nosaltres sembla que tampoc. Creiem, diem, però aquest creure té poca consistència des del moment que té poca efectivitat real en la nostra vida.

Creiem, diem, que estàs en el pa i el vi consagrats, però et combreguem mirant a tot arreu, menys a la nostra mà que et sosté. Si tant creguéssim que estàs en el pa de la comunió, no et respectaríem més? No hi hauria més actitud de recolliment i de silenci?

Potser estic equivocat, Germà, però com les nadales van desvirtuar el teu naixement en sentimentalismes, obrint el camp a la banalització, les cançons durant o immediatament després de la comunió distreuen del fet meravellós de la teva presència, de menjar-nos la teva carn, viva i glorificada.

Senyor, amb bona voluntat sovint amaguem les realitats de fe; la missa és avorrida i sonsa generalment, però voler-la arreglar distraient-nos amb cants, quan és més seriosa, penso que és un error.

        Ens cal, Senyor,  evangelitzar el cor i no el cervell, si el cor és voluntat i amor; però si el cor si aquest és només sentimentalisme. No és fàcil, Senyor, trobar el terme mig. Ajuda’ns amb l’Esperit Déu que ens has deixat.

…En quin repte ens posa Jesús! És que no creiem en ell? O és que no tenim confiança ni amb ell ni amb nosaltres mateixos? El cas és que ni fem, ni creiem poder fer miracles; és més s’ha posat de moda negar que els descrits en els evangelis ho siguin.

Avui, probablement no serien admesos molts d’ells, tanmateix en aquell temps eren cosa no vista; per aquella gent eren miracles. Per Jesús, penso, només eren demostració, signes, de que la seva missió venia de dalt, que no era cosa d’homes.

Cert que si els predicadors d’avui poguessin fer-ne algun, també farien aixecar les orelles a més d’un, però, com a Natzaret, no es poden fer miracles, perquè no hi ha creença. Benaurats, nosaltres, perquè hem cregut sense haver vist!

Penso, però, que avui es fan miracles a diari en aquesta societat insolidària i consumista. No és meravellós que, dins i fora de l’Església, tants joves, tants adults, lluitin desinteressadament per la pau, per la justícia, per eradicar la fam, la sed, les malalties, en Àfrica, Índia i Amèrica, o allà on n’hi hagi?

Però no penso que ens hàgim de preocupar gaire per miracles sí, miracles no, ja és prou gran el que la fe en Jesús duri encara en milions de persones, malgrat la lluita en contra que la societat, dita civilitzada, li fa. Més gran miracle, potser, és que les paraules de Jesús “qui perdi la seva vida per mi, (els germans) viurà” hom en pugui fer, avui dia, experiència de la seva veritat. Si algú en dubta, que ho provi.

P.G.

                                Pregària

Jesús ressuscitat, l’Església està en crisi; uns tiren cap un cantó, uns altres cap a un altre. En totes parts, hi ha part de raó, en totes hi ha, penso, bona voluntat per a seguir les teves ensenyances. Perdona els uns i als altres.

Senyor, ha començat una nova etapa en el camí que l’Església fa enmig del món d’avui; ella no és del món, però viu en el món i el món la mira, i s’adona de les diferències, de les batusses que hi ha en ella, torna-la, Senyor, a la unitat entorn de l’Evangeli i no entorn d’una estructura humana fora del temps.

Torna, Senyor, a enviar el teu Esperit, als de dalt, als del mig, als de baix. Torna a omplir el Poble de Déu, de l’Esperit de la Pentecosta, tot ell, a fi que arribem a la unitat “d’una sola fe, d’un sol baptisme, un sol Déu i Pare” com cantem algun cop.

I a nosaltres especialment, dóna’ns-el avui en aquesta pregària que t’adrecem a mig camí de la Pentecosta; perquè sapiguem treure l’entrellat de les diverses opcions que, encara durant llarg temps, se’ns oferiran. Ajuda’ns, Senyor, retorna’ns l’Esperit Déu

El desig de Jesús, el desig del Pare i de l’Esperit, és per a tota persona humana, vida humanament plena, vida plena de humanitat. Però no és fàcil, perquè no és la seva voluntat qui mana, sinó la nostra llibertat.

Per això ell ens ensenya el camí: “Veniu a mi, que el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera”. De fet el què proposa és canviar el jou del món, la càrrega de la societat, pel seu jou i la seva càrrega. Aquest canvi és el camí cap a la humanització plena, l’alliberament de la persona, per l’amor, el seu manament.

Tanmateix, no tots els cristians ho fan, i molts no cristians, de fora de l’Església o cristians allunyats d’ella, sí que ho fan. Són tots aquells joves i no joves que han agafat el camí del servei als pobres, als afamats, assedegats, mutilats, per humanitat; aquelles i aquells que lluiten per la justícia, per la llibertat, per un món millor; totes aquelles i aquests que treballen per humanitzat la humanitat,

Al meu entendre són cristians sense Crist, complidors de la llei interna d’igualtat, fraternitat i llibertat, que recorda l’evangeli i que han estat els altres qui ho han hagut de proclamar, mentre l’Església encara s’ho mira de lluny.

Algun cop penso en un món cristià sense cristians, religiós sense religions, de complidors del manament d’amor sense conèixer-lo, fidels a l’Esperit Déu, seguint la Llei que Déu ha gravat en el cor de tota persona humana. No estimant per “amor a Déu” sinó per germanor, que és el que Déu vol.
P. G.