El Blog d´en P. G.

Sens dubte és una mostra de l’hospitalitat dels poble semites. Hospitalitat que encara no fa molts anys regnava en les nostres contrades, en els pobles i ciutats petites. Recordo que, en la meva infància els hiverns gironins, nit sí i nit també als baixos de casa hi dormia algun passavolant. Ja casat i emmainadat la porta del nostre pis mai es va tancar en clau, ni panys de seguretat hi havia. I és que si no es té res enganxat al cor, tampoc es té por de perdre res. La por pertany als rics perquè tenen què perdre.

Però hi ha una altre reflexió en el fet, la necessitat que tenim de compartir opinions amb els altres, fet que no sols representa un enriquiment entre tots, sinó que dóna peu a l’Esperit de dir-hi la seva.

I en això hi ha una altra pobresa, la d’esperit, que manté la ment i el cor obert a l’altre, a la veritat de l’altre, que no vol dir renunciar al nostre criteri sinó acceptar i respectar el de l’altre, disposició que provoca l’enriquiment personal.

Si els dos deixebles no haguessin acollit a casa seva al vianant desconegut, no haurien reconegut la presència de Jesús. Si no compartim la nostra fe, els nostres valors, ens perdem la possibilitat de créixer en la fe i de rectificar, si estem errats.

Una pregunta final: els qui ens tracten, senten l’escalf de l’amistat, que traspua en el nostra parlar, la nostra mirada, el nostre respecte, com el que irradiava Jesús?

                                                        P. G.

Aquesta frase em recorda la paradoxa <qui vulgui guardar la seva vida, la perdrà; però que la perdi per mi, viurà>. No penso que, ni Joan ni Jesús, parlin de l’altra vida, sinó d’aquesta mortal d’ara.

Aquell a qui només interessa viure per a ell mateix, es tanca entre les quatre parets de l’orgull, l’egoisme, el desamor i l’enveja. Està en la foscor, no viu realment per a ell mateix sinó per satisfer l’enveja, la falsa amistat, el voler ser més…que, el voler tenir més que..

No està mai prou satisfet, no està segur dels amics, no confia amb ningú, viu les falses alegries que dóna el món, superficials, insatisfactòries, curtes. La seva vida és buida i ho nota, no és humana en plenitud.

En canvi qui perd (aparentment) la seva pròpia vida per Jesús, és a dir pels germans i les germanes, el altres, no se tanca, perquè la seva vida té parets transparents i sense porta. Viu l’amistat sincera, el compartir germanívol, el servei desinteressat i la compassió activa.

Els desenganys no l’aclaparen, les injustícies només el fiblen quan els altres les pateixen, confia en els seus amics i amigues perquè cap interès egoista els mou, no enveja ningú perquè està satisfet amb el que té, i una pau i una satisfacció íntima el fan viure una vida rica i plena; la vida humana a la qual estem cridat, el Regne en aquesta vida, amb l’esperança ferma en l’altra.

P.G.

El relat de la Resurrecció, comença en la foscor. Dos segles llargs han transcorregut i  encara s’hi remena i hi ha opinions encontrades.    Però la Resurrecció està a la base de la fe, és un acte de fe i d’amor, i la fe no sempre comença en la llum, ni és sempre llum; manta  vegada la voluntat s’ha d’imposar. La ment i la raó, sovint no ho veuen gens clar, rumien inútilment, els sentiments es contradiuen, fins que la voluntat pren la decisió: <Tanmateix vull creure, vull acceptar-ho.>

Porto cinquanta anys de fe raonada, acceptada, però sovint em pregunto si tinc fe; i dubtaria de debò si no fos per les paraules de Jesús: “ per les obres els coneixereu”; per les meves obres puc conèixer si tinc o no tinc  fe. Potser no és  una fe il·lustrada, potser no és del tot ferma, potser conté tants punts foscos com llums puntuals, però no m’importa:  per les meves obres la reconec existent. És la gran demostració de sant Jaume “Tu dius que tens fe, demostra-la sense les obres, jo te la demostraré amb les meves obres”

Maria Magdalena estimava, i en la fosca es posa en camí i té una gran desil·lusió: li han robat el cos de Jesús; però no pararà de buscar-lo i el trobarà viu, sigui com diu l’evangeli, sigui per una convicció interior plena i decisiva. Mentre obrem amb obres de fe, estiguem tranquils: tenim fe.

P. G.

En el moment més àlgid de glòria humana de Jesús, aquest no deixa lloc al poder, al luxe ni a la riquesa. Du el vestit de cada dia, va sobre un pollí d’ase, no hi ha trompetes ni clarins, sinó crits entusiastes, branques de palmeres tretes de les que hi havia per allà, i túniques espellifades per catifa

Com és que l’Església, sota pretext d’honorar Jesús, el Crist, el Déu Fill, s’hagi envoltat de tant luxe en els vestits, de tant d’or i plata en les patenes, els calzes i vestits de sants i de santes, encara que sigui per Maria <l’esclava del Senyor>?

Com és que el bisbe de Roma (i altres bisbes) mantingui els palaus, les riqueses i tresors del Vaticà (i catedrals)? Tot “a major glòria de Déu”, tot pel respecte al poble ignorant a qui va espoliar, amb el treball per construir catedrals, amb la venda d’indulgències i trossos de cel, etc.?

Potser no fora raonable la venda, (malvendre), però sí el traspàs de tot això a l’estat italià que, sigui del partit que sigui, en tindria cura. Només cal recordar que el règim comunista rus va conservar el patrimoni de l’Església, pel seu valor cultural, històric i artístic.

Què hi té a veure l’entrada de Jesús a Jerusalem amb la papo latría actual? Com gosa acceptar les paraules Santedat, sant Pare, etc,? Ho hagués acceptat en Pere apòstol?

P. G.

Si bé la fe està ben endins nostre, en la ment, en el cor i en la voluntat, si  no surt fora, caminant amb els germans i les germanes, actuant amb paraules i amb obres d’amor, és morta i es manté dins la tomba. Una vida inactiva, tant si és material, biològica o espiritual, no és vida.

La societat voldria la nostra fe tancada a casa, i millor encara, si pogués ser, dins nostre perquè ni els nostres fills o filles, espòs o esposa se’n assabentessin. Una fe mineral, que ni planta seria.

Molts cristians, l’amaguen per por, per decidia, per comoditat, “creuen però no practiquen” diuen. D’altres sí que practiquen alguns rituals, posen alguna espelma a algun sant o santa, van a missa de cos present, però d’esperit absent, potser combreguen i tot, de pura rutina sense estar presents d’esperit. Fan almoines amb les sobres, sense amor real. Zombis de la fe.

Si hem de ser llum, no podem amagar-nos, si hem de ser llevat, no podem viure a part dels altres, si hem de ser sal, hem d’estar barrejats treballant amb els altres per un món millor, en una altre Església, la dels pobres, la de l’Esperit, la del tercer mil·lenari. És aquesta la nostra fe?

P.G.