La transfiguració
No importa si ho van somiar, van tenir una visió o fou una realitat; de poca cosa els va servir, si no fos l’ensurt, a en Pere, en Jaume o en Joan, com tampoc a ells ni als altres, la Resurrecció. Només el tossut Tomás comprengué, cregué i proclamà la divinitat de Jesús: “Senyor meu i Déu meu” .
De poca cosa ens serveix la fe, si no la interioritzem, la remuguem i en fem vida. La vida de cada dia, no la de les grans circumstà ncies, o de les grans solemnitats; la vida menuda feta de rutina, alegries, emprenyades, somriures i llà grimes. La vida encaixada entre el treball, la famÃlia i els amics i amigues.
La continuïtat pot ser causa de rutina, però també d’arrelaments forts, duradors i vitals. Aquells que esperen una gran ocasió per demostrar l’amor, tan si és el familiar, com altruisme com el basat en la fe i la grà cia de l’Esperit Déu, millor que no tinguin mai aquesta ocasió, perquè a pifiaran per falta de prà ctica.
La fe que necessita miracles, prodigis o revelacions, gairebé diria que no és fe, perquè la fe és caminar en el dubte, donar la mà en la foscor, acceptar-la amb probes contrà ries. La fe ha de ser feta de les menudeses, les trivialitats de cada dia, Però necessita menjar de tant en tant, amb trobades de reflexió, moments de pregà ria esperançada.
Malgrat tot, la fe és font de confiança i d’alegries sovint tant menudes com ella, perquè s’alimenta d’amor i dóna amor, abraça, somriu i dóna pau, al qui la té i al seu entorn. Algún cop he pensat si no és un perfum que el nas no sent, una emanació o radiació que atrau l’altre sense saver perquè.
P. G.
Febrer 14th, 2008 at 18:11
La mateixa Mare Teresa de Calcuta ho va confessar en els seus últims temps de vida que Deu li va abandonar la seva presència, de tal manera que no “sentia” a Deu, i en aquest cas la “transfiguraciò” no la tenia ja per mantenir la fe. A ben segur que no necessitava cap miracle espiritual per seguir creient, la seva fe era prou formada amb tants anys d’aprenentatge.