El Blog d´en P. G.

Som majors d’edat físicament; ho som espiritualment? Hem crescut gaire en la vida de fe? Sabem realment en quin Déu creiem? És fàcil respondre amb paraules, és fàcil dir que creiem en Déu Pare, en Déu amor i interpretar aquestes paraules en clau egoista mentre les coses ens afavoreixen.

El Déu provident per uns i deixant de banda altres tant fills i filles seus com els primers, per mi no és el Déu Pare de tots; i que no em vinguin a dir que la culpa del mal la té l’home, i que el bé només ve de Déu; perquè si la meva salut, el meu benestar, prové de Déu, aquest Déu també pot donar salut i benestar a la resta dels humans, a menys els nens i nenes innocents i els homes i donesde bona voluntat, i no ho fa.

Hauríem de comprende i admetre l’autonomia de la Creació, de la vida i de la persona.. Déu creà la matèria amb les seves lleis físiques i químiques, i l’univers es desenvolupà i es desenvolupa sense més intervenció de Déu que el mantenir-lo existent.

Quan un planeta pot sostenir la vida Déu hi crea la vida amb les seves lleis fisiològiques, i la vida es desenvolupa fins la fi del planeta; quan l’animal arriba a tenir capacitat en fa la persona intel·ligent i lliure, i la humanitat va desenvolupant-se per bé i per mal fins a la fi del temps, i Déu respecta la llibertat de l’home. Penso que Déu estima però com Déu que és, no com un home o una dona..

Demano perdó a qui ho veu diferent.

P.G.

En les meves reflexions prèvies al meu retorn a Jesús, aquesta frase em va colpir i encara condueix la meva fe.

Déu no vol ovelles que belen ni xais que remuguen, prefereix cabres que tresquen. Déu vol que sigui la persona humana en plenitud, que l’adori, que el pregui, que el combregui; persones humanes que, en present, saben què fan, perquè ho fan i ho volen fer, siguin quines siguin les conseqüències.

El pecat, sí el pecat, de l’estament clerical, desde Roma, passant pels bisbes i arribant fins a molts rectors, ha estat de donar prioritat a la quantitat, deixant de banda la qualitat, molt difícil d’esbrinar.

No han ensenyat que és tota la persona humana que ha de creure, que és tota la persona humana que ha d’estimar, que és tota la persona humana que ha de servir.

Ha deixat entendre que la sola presència del cos en les misses complia el deure, que el sol fer de resar, sense ni pensar el que es diu, ja era pregar. Que combregar de pura rutina, era rebre Jesús.

Déu ha fet la persona humana amb intel·ligència, cor i voluntat i vol la persona entera al servei dels seus fills i filles, no vol per aquestes i aquells, gestos, paraules no sentides, almoines sense amor.

P. G.

No importa si ho van somiar, van tenir una visió o fou una realitat; de poca cosa els va servir, si no fos l’ensurt, a en Pere, en Jaume o en Joan, com tampoc a ells ni als altres, la Resurrecció. Només el tossut Tomás comprengué, cregué i proclamà la divinitat de Jesús: “Senyor meu i Déu meu” .

De poca cosa ens serveix la fe, si no la interioritzem, la remuguem i en fem vida. La vida de cada dia, no la de les grans circumstàncies, o de les grans solemnitats; la vida menuda feta de rutina, alegries, emprenyades, somriures i llàgrimes. La vida encaixada entre el treball, la família i els amics i amigues.

La continuïtat pot ser causa de rutina, però també d’arrelaments forts, duradors i vitals. Aquells que esperen una gran ocasió per demostrar l’amor, tan si és el familiar, com altruisme com el basat en la fe i la gràcia de l’Esperit Déu, millor que no tinguin mai aquesta ocasió, perquè a pifiaran per falta de pràctica.

La fe que necessita miracles, prodigis o revelacions, gairebé diria que no és fe, perquè la fe és caminar en el dubte, donar la mà en la foscor, acceptar-la amb probes contràries. La fe ha de ser feta de les menudeses, les trivialitats de cada dia, Però necessita menjar de tant en tant, amb trobades de reflexió, moments de pregària esperançada.

Malgrat tot, la fe és font de confiança i d’alegries sovint tant menudes com ella, perquè s’alimenta d’amor i dóna amor, abraça, somriu i dóna pau, al qui la té i al seu entorn. Algún cop he pensat si no és un perfum que el nas no sent, una emanació o radiació que atrau l’altre sense saver perquè.

P. G.

Tenim molt present les temptacions que ens de tot arreu, de dins nostre, de la família, dels amics, de la societat. Però hem pensat mai en les que provoquem nosaltres?

La nostra conducte no és neutre, a cada pas nostre hi ha algú que ens veu, cada paraula nostra és recollida per alguna orella i no parlem dels escrits, que no sabem fins on arribaran.

Els homes y les dónes polítics, religiosos o laics que tenen una vida pública, són responsables de la seva conducta, poden ser temptadors per algú, afegint-se a la seva responsabilitat personal el mal que puguin provocar en les consciències dels altres.

I això val també per als papes i bisbes, els capellans i els cristians del terròs. Preguem sovint: “no ens deixis caure en temptació” Preguem algun cop perqué no féssim caure a ningú “en temptació”?

Veiem les responsabilitats d’altri; rarement les nostres. No ens hi fixem, però sempre hi ha ulls que veuen, orelles que senten, ulls que llegeixen.

P. G.