El Blog d´en P. G.

Les Benaurances predicades entre una població en la misèria, la fam, la set i l’opressió, més que pluja fina i refrescant s’assemblen a una pedregada seca, un escarni insufrible. Potser, per això Jesús puja a la muntanya on no el seguiran coixos, tolits, malalts i cecs per aquests cal consol, ajuda, companyia, no sermons.

Les benaurances no poden ser predicades a raig, especialment en regions de guerres, fam i malalties sense medecines. Cal molta mà esquerra i he sentit sermons en llocs on, ara, haurien provocat aldarulls.

Tanmateix són certes, la felicitat pels pobres de cor, no pels d’obligació, dels que tenen fam i set set de justícia, però no dels qui suporten una injustícia radical insoportable, és certa i palpable.

Sí, a casa nostre hom pot predicar les benaurances, encara que siguin bescantades per la majoria, perquè aquí són possibles, més que possibles, són de tast real pels qui sincerament les viuen de cor, d’esperit i d’acció positiva vers els altres, pels qui les benaurances són actives i no somníferes ni conformistes.

Jesús transmet esperança, però qui passa fam vol, pa, que passa set, aigua, qui està sofrint la injusticia vol justícia. I la nostra tasca, la dels pobres voluntaris, la dels afamats de justícia, la dels portadors de pau és lluitar per procurar-los, per omplir les seves necessitats. Encara que sapiguem que <sempre hi haurà pobres entre nosaltres>, que sapiguem que no destronarem tots els injustos.

                                                                                                                                        P.G.

Jesús va a ells i els convida a caminar junts. No necessita dir «veniu a mi», ell ja ha anat a ells, tampoc els diu «seguiu-me»». Junts faran el camí, i caminant junts ells aprendran a pescar.

Era el seu ofici, però la pesca serà diferent i n’han d’aprendre de nou, perquè els filats seran d’una altra mena. Potser l’Església, en una societat nova, no ha canviat les xarxes, i per això la pesca és tan mince. Potser, els cristians d’anar a peu, tampoc han sabut evolucionar i captar els signes dels temps, comprendre que a una societat diferent cal viure diferent. Ja no som «els millors», el «nou poble escollit». Déu ja no vol els «sacrificis ni holocausts» que oferim.

És més fàcil seguir amb la vella visió del món, que adoptar-ne una de nova, i fer el que encara no s’ha après. No sols l’Església pateix d’aquest mal, sinó que la gran majoria dels cristians també, i per això no poden, ni vivent cristianament, ser llum, sal, o llevat en el món d’avui.

Per això, allà on hi ha una comunitat de fe imaginativa, responsable i compromesa, les seves celebracions són riques, entenedores, i acaben sent atractives per els qui busquen, no la novetat, sinó la sinceritat.

P. G.

Si no és per una forta dosi de bona fe, i una més gran de fe, no seríem dels “feliços qui creuen sense haver vist”. Joan no coneixia personalment Jesús, però ben segur que la seva mare li n’havia parlat.
Tanmateix no cal conèixer ningú personalment si en tenim notícies fidedignes. Hi ha un nombre impressionant de gent en la història que podem dir que coneixem “sense haver -los vist”
El Jesús de Natzaret històric, malgrat tota la bibliografia contraria, és prou historiat perquè podem dir que el coneixem. Més difícil és dir que el coneixem “Déu entre nosaltres” Aquí hi entra la fe i la bona fe; la bona fe humana, i la fe do ofert per l’Esperit, i acceptat per nosaltres personalment.
Sense aquesta acceptació personal no hi ha fe, sigui la dita “fe del carboner”, sigui la fe d’un teòleg o d’un místic, o la nostra, reflexionada i compromesa. Hom pot transmetre coneixements, però no la fe. D’aquí ve, penso, el gran fracàs dels cristians i de l’Església institucional que, a més, de donar a conèixer Jesús d’una forma poc creïble, no viu plenament la fe que diu tenir, caient en el descrèdit tant del qui ensenya, com del Jesús ensenyat.
Molts catequistes confien en la “credulitat” infantil; i sembrem la llavor de la descreença que arriba amb la capacitat de reflexió. Cal una profunda reflexió; ja se’n fa, ja es fan variacions, provatures, intents d’incardinar el pares, etc.
És un tema prou seriós per un gran debat. Un debat començant des la base de les comunitats creients, i pujant amunt fins arribar a un Concili General Vaticà III.
P. G.

Si Jesús havia d’esperar el senyal del Pare per iniciar la seva missió, li tocava a ell presentar-se a Joan. Nosaltres sovint actuem amb aquest sentiment de distància i ANEM a Jesús, com si ell ens esperés assegut.

En l’evangeli és Jesús que va amunt i avall, perquè el trobin, perquè l’escoltin, perquè pugui guarir. És la norma de Déu, El Pare primer crea, el Fill ve a la terra, l’Esperit baixa allà on els deixebles l’esperen.

El seguim, perquè va al nostre costat; el mengem, el bevem, perquè ja ens espera en el pa i el vi. L’evangeli que volem viure, fa segles que està escrit; el Jesús de Natzaret, de qui som afortunats deixebles amb les nostres febleses i les nostres grandeses, viu en nosaltres, està a casa nostre; a menys que l’hàgim foragitat.

Els místics el tenen ben present, li parlen de tu, no de vos, quan els fuig aquest sentiment de presència, protesten, clamen, però saben que només s’ha amagat a dins d’ells mateixos, que està amb ells, que els posa a proba.

“Convé que complim tot el que és bo de fer”, respon Jesús. La vida, la nostra vida, la nostra fe tot ho hem de viure junts, amb Jesús i amb els amics de Jesús, en la nostra comunitat. I especialment entre els desconeguts, que van al bateig de Joan, tots aquells qui de bona fe se renten en l’amor als desvalguts.

P.G.