El Blog d´en P. G.

Veniu, caminem a la llum del Senyor, diu Isaïes. I sant Pau afegeix: Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. L’Advent és això, un camí a fer, una preparació al treball ben fet per el Regne que Jesús inaugura per Nadal.

No és, o no hauria de ser, un record de fa dos mil anys i escreix. és un ara i avui del Déu etern, un ara i avui de la nostra vida de fe, l’ara i l’avui del nostre treball per viure el Regne i escampar-lo al nostre entorn.

Som cristians convençuts, una comunitat que viu i proclama la seva fe en Jesús de Natzaret. com viurem l’Advent i el Nadal? Entre nosaltres uns preparen els diumenges perquè reflexionem, perquè visquem un Advent conseqüent amb la fe, oberts a l’Esperit Déu, a les germanes i als germans. D’altres preparen la diada de la Pau, uns altres la diada del Perdó. Els farem treballar endebades?

El lema d’aquest Advent és: “Trenquem cadenes” Però primer hem de conèixer-les. Algunes són clares, d’altres són més subtils i ens caldrà reflexió; una reflexió personalitzada, res de mirar entorn nostre, tenim prou feines amb nosaltres mateixos.

Aquesta setmana la proposta és mirar-nos des de dins, tenim tota una setmana, no ens adormim, restem desperts que el Senyor és a prop. El Senyor vol néixer en un cor net i lliure, en un cor amorós i servicial, amic de Jesús, amic dels germans i germanes, amic dels dissortats d’aquest món, tal com Jesús de Natzaret el va tenir.

P.G.

En la comunitat de fe no dubtem que l’acció ha d’acompanyar la reflexió.

Aquest Advent fem per segona vegada un exercici pràctic d’autocontrol personal sobre les nostres necessitats i sobre el consumisme, amb el conseqüent creixement humà. I que alhora se tradueix amb una mostre  d’amor als germans en la línia de Jesús de Natzaret, l’anomenem la caixa de les renúncies.

Cadascú tria una cosa, o més d’una, de la qual prescindirà fins per Nadal, pot ser menjar, beure, fumar menys, no comprar loteria, no jugar a les màquines escurabutxaques. No importa el què, no importa el preu, és molt important, però, que cada dia hi hagi al menys una renúncia, i que cada dia es posin els diners a la capsa o a la guardiola, és un record constant que ens preparem al Nadal..

Aquests cèntims aniran destinats a una obra benèfica; que en el cas nostre és la O N G Àkan per immigrants, sense sostre ni amistats.

Nosaltres cada dissabte/diumenge al anar a missa dipositem els cèntims de la setmana en una bústia de l’església senyalitzada per aquest fi. Si algú ho fa a títol personal, potser que ho guardi tot fins al final i ja veurà a quina bona obra ho destina. Tenim molt present que no estalviem per guardar l’estalvi, sinó per poder donar més.

Si algú forma part d’un grup cristià, pot mirar d’engrescar el grup. La nostra experiència va ser molt positiva, per això repetim.

Referent a les paraules compartides durant el camí, ho podem fer mitjançant els comentaris.

La meta l camí  és arribar a Nadal essent un nou nat de l’Esperit.

En l’etern sense temps de Déu, el Fill s’encarna ara, el Fill neix i és Jesús de Natzaret i, ara, mort i ressuscita. Per a Déu no té gaire sentit que celebrem una cosa que, per nosaltres, va esdevenir fa més de dos mil anys.

El que si desitja és el nostre naixement en l’Esperit, en el nostre temps, tal com Jesús diu a Nicodem : “No t’estranyis, si et dic que heu de néixer de nou”. Jesús, vol que per Nadal sigui realitat el nostre naixement de l’Esperit.

El nou nat neix sense obligacions, sense deutes, sense cadenes, totalment lliure per a viure; però en una dependència absoluta de la mare, en el nostre cas de la mare Déu.

En aquest Advent, tornem al sí de la mare Déu, i trenquem les cadenes que ens lliguen, les pors que ens engavanyen, lliguem-nos amb el cordó umbilical maternal de l’Esperit Déu

Som ja ara, i després encara més, d’una feblesa total, però tindrem la protecció del Pare i Mare Déu, acceptarem que sense ell no podem fer res, però amb ell tot ens serà possible, perquè haurem trencat les cadenes, esvaït les pors, dominat el món i reprès la vida plena de la fe, de la solidaritat i de l’amor.

Us invito a fer camí junts.

No sé concebre Jesús de Natzaret, com un rei. En certa manera comprenc que l’Església Catòlica Romana muntada com una monarquia amb un emperador al capdamunt vulgui que Jesús sigui rei.
Però el té tan mal comprès com Satanàs quan li ofereix els reialmes del món. A ell “que essent de naturalesa divina es fa de condició esclau” perquè li pot interessar la reialesa?
El seu títol nobiliari més preuat, al meu parer, és el d’amic: “Jo us dic amics”. Un amic que acompanya en la tortuosa escalada cap a la perfecció humana; que consola si ens veu plorar, anima si estem cansats, ens du a xai be si em caigut i estem nafrats, que, si ens hem allunyat, no espera el nostre retorn sinó que ve somrient amb els braços oberts a nosaltres, “perquè has tardat tant” diu, sense recriminacions, sense blasmes.
Quan l’aixequen i  diuen “Mireu l’anyell de Déu…” no em veig en cor de dir que no en sóc digne, sinó: “gràcies amic per venir a casa meva, que és casa teva”. Aquest Jesús de Natzaret, no vol ser rei, només vol ser amic, company, germà.
És Déu qui s’ha fet amic de la persona humana perquè aquesta pugui compartir la seva divinitat i la seva felicitat; qui s’ha fet Mestre per ensenyar-nos quina és el nostre destí en aquesta terra, persones cabdals amigues de tothom i que, estimant-nos, ell se senti estimat, i fent aquest camí humà arribem en el més enllà.
Amigues i amics si aquest Jesús no el reconeixeu, poseu-vos ulleres, o netegeu-les que bona falta us fa. O, potser, sóc jo qui les necessita?
P.G.

El cos humà està fet per la vida i l’horroritza la mort,. lluita desesperat contra ella. Veritablement sent els terratrèmols, les inundacions, sent que no quedarà àtom sobre àtom en ell, és difícil que estigui alerta i no es deixi enganyar com demana Jesús.

També a l’esperit el domina la por al desconegut, sent la guerra entre el desig de quedar-se i l’inevitable sortida del cos, té por de fets espantosos i tem senyals d’amenaça. La destrucció de la persona humana és un cataclisme universal.

Però Jesús té raó, hom pot estar alerta, estar preparat, i aleshores tot és diferent. He conegut morts dolces, sense cap convulsió, en plena capacitat mental, com fou el cas de la meva senyora. He sabut d’un conegut que després d’uns mesos previs d’angoixosa temença, acaba morint amb placidesa i un somriure als llavis donant la mà a la seva filla, acomiadant-se amb una frase críptica: “done-li les gràcies.”

Aquell i aquella que viu estimant, a l’estil generós i gratuit de Jesús; aquella o aquell a “qui molt serà perdonat perquè molt a estimat”; aquells i aquelles que han rentat “els peus dels seu germans”, servint-los amb constància i entrega, per aquestes i aquests la mort no els sobtarà perquè en el dia a dia de la seva vida han estat preparant-se, la confiança posarà pau, i l’esperança reemplaçarà la por.

Benaurats els qui viuen estimant.

P. G.

El problema de la resurrecció, no és un problema seriós per la fe cristiana. Si acceptem la Trinitat, l’Encarnació del Déu Fill, la Resurrecció de Jesús, la nostra resurrecció resulta poca cosa.

El problema és per la nostra raó, la nostra intel·ligència que vol saber, i que no té on agafar-se. Paraules i promeses i poca cosa més. Què veien els apòstols?, un Jesús que no reconeixien; només un gest, la fracció del pa, el feia reconegut, o bé el to d’una paraula amistosa, en el cas de Maria de Magdala.

Les aparicions que expliquen els evangelis, més que convencer posen dubtes sobre una realitat, mai vista, ni mai repetida. Malgrat que l’evangeli parli de morts ressuscitats que van aparèixer a alguns, sense noms ni cap detall.

Tanmateix el desig d’immortalitat és quelcom que ha travessat segles i segles d’història humana, com demostren troballes arqueològiques de mil·lenaris enrera, en totes les cultures en formes distinctes. Però és una raó suficient?

Penso que la dificultat per nosaltres no és tant per la nostra fe, com per poder explicar als altres la raó d’aquesta fe. Com explicar als joves, als no creients, la nostra resurrecció? Potser, ens podria ajudar la ciència moderna, la tecnologia electrònica, la realitat virtual, que no sent material ni es pot tocar, no deixa de ser una realitat, gràcies a la qual, enginyers, arquitectes, investigadors de tota mena fan cada dia troballes que són realitats materials. Bé, potser sí la fe és necessària, però no necessita ser cristiana, ni ser entesa de la mateixa forma, però m’alegro que, malgrat tot, l’explicació de Jesús sigui la més clara.