El Blog d´en P. G.

Ritu de la pau , comunió i comiat

Avui només faré notar un canvi de paraules en el gest de la pau: abans es deia (i encara es diu) “Doneu-vos” la pau avui, aquí, “Desitgem-nos” la pau. Podem tenir pau, podem fer les paus, podem reclamar la pau; però ningú, fora Déu, pot donar la pau al cor que és el que hom desitja. Fixeu-vos: no donem, sinó desitgem i també en el canvi del vos pel nos. Qui celebre la missa esdevé el que és: un membre de la comunitat, important però no diferent, i que no parla des de més amunt o des de fora d'ella. No cal que hi torni, ja en vaig parlar. No podem donar la pau, només oferir-la i amb ella el perdó que hem declarat donar en el parenostre.

                            Senyor, no sóc digne…

El “Senyor no sóc digne…” és una altra de les rutines irreflexives ancorades en les nostres celebracions. Precisament perquè no en som dignes Jesús ens convida. Sinó recordeu els nombrosos passatges de l'evangeli, per altra part per més i més anys que ho estiguem dient mai no en serem de dignes. La segona part: “digueu només una paraula serà salva la meva ànima”. Paraula que Jesús no pronunciarà des del pa, i per altra part, si Jesús només salva la nostra ànima, que en farà del nostre cos? Penso que també entre tots hem de buscar una frase alhora d'agraïment y d'acceptació joiosa. No poso exemples pensem-hi entre tots, i si pot ser, més curta que la que fem servir. L'actitud en la comunió depèn de la fe que tenim.

                        Comiat

I en el comiat només dir que preferia que en lloc de: “aneu-vos en Pau” l'expressió fos : “aneu a viure la pau” o “aneu a dur la pau” o alguna altra en el mateix sentit. Hem rebut la pau de Jesús i estem amb pau amb els germans, no hem d'anar a viure aquesta pau i, a més, dur-la als altres germans que, potser, no tenen pau?

Un apunt final. D'on ve la paraula “missa”? Els que ja han passat de la cinquantena recordaran el final d'aquelles misses llatines: “Ite misae est”. que hom entenia que s'havia acabat, i marxava. De fet era una invitació a “anar a missió”, instruits per la Paraula i animats per l'aliment del pa sagrat, podien, com Elies, fer-ho. Mentre el Rector es quedava tranquil en la seva rectoria i els fidels no sabien què els havia dit, la “missió quedava sense fer” Oh la gran saviesa i pedagogia de l'Església!!!

L'eucaristia, si m'he sabut explicar, és realment el nucli de la fe i la vida cristiana, la seva font i el seu aliment, i l'Església en lloc d'explicar-la, s'inventà un manament sota “pecat mortal”!

Amigues, amics, que heu tingut la paciència de seguir aquests apunts de reflexió, us demano perdó si he posat dubtes en la fe d'algú, que tingui present que la meva fe no és “la VERITAT” sinó la meva personal i que no té perquè ser presa com model ni perquè ser posada a la pràctica.

Gràcies a totes i a tots .

This entry was posted on Divendres, Octubre 5th, 2007 at 13:20 and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.