El Blog d´en P. G.

                                    UN PAS TÍMID

L’Esperit no necessita gaire cosa per posar-se en acció, o posar-nos en acció. Zaqueu, només sentia curiositat, volia saber com era Jesús. I puja a un arbre. N’hi hagué prou.

Puc posar un fet personal?. Feia anys que havia renunciat a creure en els capellans, en l’Església i el Déu que ensenyava. Però en temps de Franco, ai del nen o nena que no feia la primera comunió!, ai dels pares que no li fèiem fer!

Vaig pensar que el nen em faria preguntes, què li diria? La mare era cristiana convençuda, encara que poc ilustrada, li faria la contrària? Vaig llegir els evangelis, el capítol 5 de Mateu m’agradà molt, els 13, 14, 15, 16 i 17 d’en Joan em convenceren. Només buscava respostes pel nen, no per mi. L’Esperit, però, m’havia enganxat.

Déu està a l’aguait, com el pescador de canya vora el riu o el mar, no té pressa, tard o d’hora el peix picarà. Només cal que s’hi apropi. Només cal un xic de curiositat, un esquitx de conseqüència, un no res de bona voluntat, i l’Esperit mou la canya i ja estás atrapat.

Per sort, no és per menjar-te, ni per tornar-te a tirar el riu, ni posar-te en una peixera. Ell t’eixampla l’horitzó, pots mirar enlaire, pots caminar amb ell, quan vulguis i com vulguis, et dóna ales per volar, peus per caminar, cor per estimar.

P. G.

Per error, vaig enviar una setmana abans l’escrit (Per necessitats de l’impremta i coordinació amb el rector, vaig sempre quinze dies per endavant).

L’amor Déu, és el primer també en humilitat, a més de grandesa, poder, omnisciència, etc. etc. Sinó el Déu Fill, hauria pogut rebaixar-se al no res de la persona humana? Al temps limitat i l’espai escàs d’una persona humana en una terra finita, ell que és etern i infinit?

L’amor Déu que ho pot tot, acceptaria la nostra col·laboració, en l’establiment del seu Regne aquí a la terra? És més, ens la demana, ens la suplica i ens ajuda amb l’Esperit perquè tinguem capacitat per fer-ho, com si tota l’obra fos nostra.

Hem pensat mai en aquesta faceta del nostre Déu? Està tan lluny del Sinaí, dels trons i llamps, de les amenaces i dels castics que és tot un altre Déu. Un Déu enamorat de la seva criatura, com un jove de la seva promesa, vinclat als pues de l’amada?

Potser vaig errat, però penso, que fins que hàgim assumit aquest Déu, no el coneixerem bé.

                                                                                                                                        P.G.

Bé, amic Silvent,

Conec el Kempis a fons, als 16 anys me’l savia de memòria, que ja és dir.

Ara bé, en això de la consciència et narraré una anècdota viscuda, real. Jo era molt i molt més jove que ara, feia de cambre en un restaurant. Entre els clients teníem una família dedicada a la prostitució, mare, dues filles i un noi. Vig sentir una conversa. El noi demana cèntims per anar de putes, la germana gran li diu: vine amb nosaltres i tot queda a casa; el noi respon, je estic tip de germanes i germanes, vull canviar. ës cru, oi?.

La mare, enganyada per un poca vergonya, va quedar embarassada, va tenir una filla, i va haver de dedicar-se a la prostitució per viure i mantenir la filla; va tenir una segona filla; i va continuar sense cap més possibilitat. Les filles varen créixer en aquest ambient: Era el treball de la mare, i van acabar per treballar com ella. De què podia servir-les els kempis, els directors i els moralistes? Ah, i no et creguis que són una excepció.

Però sí que elles reconeixien que no estava bé, no que pequessin, sinó perquè es denigraven. Deus saber que els esquimals d’abans, quan un foraster arribava al iglú, a la nit li deixaven una filla o si no en tenien la mateixa dona, eren culpables, si havien nascut  en aquest ambient? Potser no saps que en una regió del  Himalaya, no sé ara, quan l’hereu  es casava la dona era per a tots els germans, a menys que en comprés una altra pels germans , eren culpables? si la tradició els havia ensenyat que era una terra amb pocs naixements femenins i per la pau era bo aquest sistema?  Ho haguessin entès els directors espirituals nostres?

Pense-hi, les circumstàncies personals poden fer variar la moral de cadascun i cadascuna.

Jo no parlo d’aquells que s’ho passen tot pel…

EL NOSTRE JUTGE

“Estimats, si la consciència no ens acusa, podem acostar-nos a Déu amb confiança”  (1ª carta de Joan  3, 21) . Aquesta és el nostre jutge, el més sever perquè el tenim endins.

És clar que és alhora jutge i part. Que podem fer-ne cas o no, però el seu judici és inapel·lable. Tanmateix què (o qui) és la nostra consciència, el pepe grillo que tenim dins nostre?

De fet és la llei que Déu ha gravat en tota persona, home o dona ( Rm  2, 14). Hi ha moltes coses que, aparentment, l’influeixen en bé o en mal. Però en gran majoria són ensenyaments, convencions imposades per la societat,  les religions sobretot.

L’Església catòlica especialment, l’ha carregada d’un codi penal molt atapeït, i ha ocasionat,  en el cristià, un sentiment de culpabilitat que erosiona greument l’alegria dels fills de Déu i ha fet trist al cristianisme; però tota persona de bona voluntat sap quan fa bé i quan fa mal, no segons Roma, o segons tal filòsof o tal Déu, sinó segons la llei que té gravada.

La consciència és un jutge que no demora el judici, que no accepta excuses ni explicacions, “has fet bé”, “no ho havies de fer” i punt final. No posa penes ni càstigs, ho deixa al nostre criteri, però ens ho recordarà fins que hàgim reparat el mal fet, o assolim fer-la callar.

El problema és precisament aquest, podem fer-la callar, podem fer el sord; però en l’essencial humà, ella jutja correctament.

P. G.

                            ORGULL I HUMILITAT

L’orgull és l’altra cara de l’estima personal, una virtut indispensable per ser persona, plenament persona humana, acceptar-nos reconeixent les nostres capacitats i qualitats, però també les nostres febleses i defectes.

No és ser humil, negar els dons innats que hem rebut, ni les qualitats que amb el nostre esforç hem conquerit, recordeu el Magníficat: “El Senyor a fet en mi meravelles”, “totes les generacions em diran benaurada”.

Però quan l’auto estima esdevé menyspreu pels altres, i coixí que recull les mil agulles que pensem ens claven els altres, a començat a dominar-nos l’orgull, que no és auto estima, sinó perversió d’aquesta virtut natural i necessària.

La humilitat és el reconeixement de la veritat, acceptar els dons rebuts, capital que no és nostre i que hem de revalorar, que hem de posar generosament al servei de les germanes i els germans. i és també reconeixement que l’èxit del nostre creixement, dels nostres esforços, és degut principalment a les capacitats innates, als dons primordials i a les ajudes rebudes.

La humilitat no és sentiment de culpabilitat permanent, no és buscar tres peus al gat per veure en tot, la part mal feta, la part que podríem haver fet millor. Com tampoc no ho seria considerar-nos superiors a ningú.

Quants cops una falsa humilitat busca un reconeixement de part dels altres que alimenti l’orgull!

P.G.

                                FER-SE PRESENT

Un cop més, Jesús camina, pels camins de la vida. No espera que els malalts, els nafrats, o els pecadors vagin a ell. Ell es fa present arreu i, arreu, porta la bona nova. Els apòstols seguiren la mateixa tàctica, anar pel món, predicar i quan convenia fer el miracle.

Fa temps que els bisbes i molts preveres, es queden a casa, esperant que “els pecadors” vagin a la parròquia, fustigant els creients perquè no són prou bons, no es rasquen prou la butxaca i, de més ençà, no compleixen la “missió” d'anunciar la bona nova, que ells mateixos no fan. I, a més, no som agraïts a la seva feina. Quina feina? sermonejar-nos a les misses?, no deixar-nos pensar perquè ells ja ho fan per nosaltres i, sinó ells, les institucions?

Cada vegada més són els “forasters” qui anuncien; els marginals, els heterodoxes segons la Institució, els qui fan miracles de solidaritat, de compartir. Els qui donen pa als afamats de Déu, els qui apaguen la set dels que busquen la font d'aigua viva de Jesús.

Sort en tenim, d'alguns capellans no prou coneguts per fer nosa als bisbes i per això no els posen morrió, rectors de pobles que conreen la Bona Notícia, que apleguen entorn seu, gent amb prou fe, per guarir-se, per salvar-se, com aquell leprós Samarità.

Amics i amigues siguem agraïts a l'Esperit Déu quan una comunitat ens aplega, amb un rector, que sense remor, ens aixopluga..

P.G.

Sort en tenim, d'alguns capellans no prou coneguts per fer nosa als bisbes i per això no els posen morrió, rectors de pobles que conreen la Bona Notícia, que apleguen entorn seu, gent amb prou fe, per guarir-se, per salvar-se, com aquell leprós Samarità.

Amics i amigues siguem agraïts a l'Esperit Déu per la comunitat que ens aplega, per en Ramon, que sense remor, ens aixopluga.

P.G.

                                            LA   FE

Penso que la fe no és un do donat com la vida, que no hem buscat ni demanat. Que és un do ofert, no inherent al baptisme, ni a cap sagrament. Ningú ens la pot donar, ni Déu. Ens poden ensenyar el seu contingut, atiar-nos a creure, però l'acceptació de la fe és cosa nostra, ajudats sí, per l'Esperit Déu, per l'exemple d'algun o algunes creients, pare, mare, catequista, etc. però hem estat nosaltres personalment Ii voluntària qui l'acceptem, per això el pares creients, sovint veuen fracassar els seus esforços.

Malgrat que tenim poques referències sobre miracles atribuïts a una fe excepcional, com travessar el mar sobre un mantell, o moure una muntanya per poder erigir un monestir, malgrat que actualment o s'expliquen científicament o es neguen, jo crec en el poder de la fe, encara que aquesta només sigui un revulsiu del poder de la ment humana, que és quasi el dels àngels. Bé aquests també veuen negada la seva existència.

Jesús, en general, atribueix les seves curacions a la fe dels malalts, tolits, leprosos, muts etc.. Una fe que era confiança en Jesús, no com Déu, sinó com un profeta. De res serviren per a molts jueus, els miracles de Jesús primer i dels apòstols després de la Pentecosta, De poca cosa servirien avui, buscarien raons científiques, encara que hom transportés Montserrat al Tibidabo.

Jesús no dóna gaire importància a la petició dels apòstols, el moll de l'os no és la fe que tenim, sinó com la vivim. Ell sap que som nosaltres els responsables de tenir o no tenir fe. I també som nosaltres els responsables  (i en la responsabilitat hi poso en primera línia a l'Església institucional) que molts no acceptin una fe que em i han fet inacceptable.

P. G.

La fe

Penso que la fe no és un do donat com la vida, que no hem buscat ni demanat.

Que és un do ofert, no inherent al baptisme, ni a cap sagrament. Ningú ens la pot donar, ni Déu. Ens poden ensenyar el seu contingut, atiar-nos a creure, però l'acceptació de la fe és cosa nostra, ajudats, sí, per l'Esperit Déu, per l'exemple d'algun o algunes creients, pare, mare, catequista, etc. però hem estat nosaltres personalment qui l'acceptem, per això el pares creients, sovint veuen fracassar els seus esforços.

Malgrat que tenim poques referències sobre miracles atribuïts a una fe excepcional, com travessar el mar sobre un mantell, o moure una muntanya per poder erigir un monestir, malgrat que actualment o s'expliquen científicament o es neguen, jo crec en el poder de la fe, encara que aquesta només sigui un revulsiu del poder de la ment humana, que és quasi el dels àngels. Bé aquests també veuen negada la seva existència.

Jesús, en general, atribueix les seves curacions a la fe dels malalts, tolits, leprosos, muts etc.. De res serviren per a molts jueus, els miracles de Jesús primer, i dels apòstols després de la Pentecosta, De poca cosa servirien avui, buscarien raons científiques, encara que hom transportés Montserrat al Tibidabo.

Jesús no dóna gaire importància a la petició dels apòstols, el moll de l'os no és la fe que tenim, sinó com la vivim.

P. G.

Malgrat que tenim poques referències sobre miracles atribuïts a una fe excepcional, com travessar el mar sobre un mantell, o moure una muntanya per poder erigir un monestir, malgrat que actualment o s'expliquen científicament o es neguen, jo crec en el poder de la fe, encara que aquesta només sigui un revulsiu del poder de la ment humana, que és quasi el dels àngels. Bé aquests també veuen negada la seva existència.

Jesús, en general, atribueix les seves curacions a la fe dels malalts, tolits, leprosos, muts etc.. De res serviren per a molts jueus, els miracles de Jesús primer, i dels apòstols després de la Pentecosta, De poca cosa servirien avui, buscarien raons científiques, encara que hom transportés Montserrat al Tibidabo.

Jesús no dóna gaire importància a la petició dels apòstols, el moll de l'os no és la fe que tenim, sinó com la vivim.

Ritu de la pau , comunió i comiat

Avui només faré notar un canvi de paraules en el gest de la pau: abans es deia (i encara es diu) “Doneu-vos” la pau avui, aquí, “Desitgem-nos” la pau. Podem tenir pau, podem fer les paus, podem reclamar la pau; però ningú, fora Déu, pot donar la pau al cor que és el que hom desitja. Fixeu-vos: no donem, sinó desitgem i també en el canvi del vos pel nos. Qui celebre la missa esdevé el que és: un membre de la comunitat, important però no diferent, i que no parla des de més amunt o des de fora d'ella. No cal que hi torni, ja en vaig parlar. No podem donar la pau, només oferir-la i amb ella el perdó que hem declarat donar en el parenostre.

                            Senyor, no sóc digne…

El “Senyor no sóc digne…” és una altra de les rutines irreflexives ancorades en les nostres celebracions. Precisament perquè no en som dignes Jesús ens convida. Sinó recordeu els nombrosos passatges de l'evangeli, per altra part per més i més anys que ho estiguem dient mai no en serem de dignes. La segona part: “digueu només una paraula serà salva la meva ànima”. Paraula que Jesús no pronunciarà des del pa, i per altra part, si Jesús només salva la nostra ànima, que en farà del nostre cos? Penso que també entre tots hem de buscar una frase alhora d'agraïment y d'acceptació joiosa. No poso exemples pensem-hi entre tots, i si pot ser, més curta que la que fem servir. L'actitud en la comunió depèn de la fe que tenim.

                        Comiat

I en el comiat només dir que preferia que en lloc de: “aneu-vos en Pau” l'expressió fos : “aneu a viure la pau” o “aneu a dur la pau” o alguna altra en el mateix sentit. Hem rebut la pau de Jesús i estem amb pau amb els germans, no hem d'anar a viure aquesta pau i, a més, dur-la als altres germans que, potser, no tenen pau?

Un apunt final. D'on ve la paraula “missa”? Els que ja han passat de la cinquantena recordaran el final d'aquelles misses llatines: “Ite misae est”. que hom entenia que s'havia acabat, i marxava. De fet era una invitació a “anar a missió”, instruits per la Paraula i animats per l'aliment del pa sagrat, podien, com Elies, fer-ho. Mentre el Rector es quedava tranquil en la seva rectoria i els fidels no sabien què els havia dit, la “missió quedava sense fer” Oh la gran saviesa i pedagogia de l'Església!!!

L'eucaristia, si m'he sabut explicar, és realment el nucli de la fe i la vida cristiana, la seva font i el seu aliment, i l'Església en lloc d'explicar-la, s'inventà un manament sota “pecat mortal”!

Amigues, amics, que heu tingut la paciència de seguir aquests apunts de reflexió, us demano perdó si he posat dubtes en la fe d'algú, que tingui present que la meva fe no és “la VERITAT” sinó la meva personal i que no té perquè ser presa com model ni perquè ser posada a la pràctica.

Gràcies a totes i a tots .

Parenostre i cant de pau.
Aquest cop no faré relació a irreflexió ni a rutina. Simplement expressar una opinió. Algun cop en el parenostre ens donem la mà fent cercle; també algunes vegades piquem de mans en el gest de pau. No ho blasmo. Però em sembla més idoni fer la rotllana en els gest de pau amb un cant adient i deixar el picar de mans per quan hi ha infants. I en el parenostre aixecar els braços com l'infant els aixeca a la mare o al pare quan vol ser amanyagat o està cansat (ho faig sempre que no ens donem la mà; vaig començar a fer-ho quan els capellans van deixar de fer-ho). No és una proposició, només una reflexió.  En tot cas, com sempre, que sigui l'assemblea qui decideixi.

El parenostre em crea dos problemes. Un de petit, quin dels tres parenostres és l'autèntic? El de Mateu o el de Lluc, o el que ens fa dir l'Església? A triar, penso que és el de Lluc, perquè s'adiu més a les paraules de Jesús; “Quan pregueu no digueu moltes paraules, que el Pare ja sap què necessiteu”.

El segon problema és greu. Jesús ensenya a pregar a una gent que creu en Jahvè, el Déu intervencionista, que fa ploure o provoca secades, dóna la salut i la malaltia, envia la mort o conserva la vida, premia els bons i castiga els dolents, que s'ha triat un poble per ell i es desentén dels altres, etc. No és el Déu que Jesús revela, i que l'Esperit anirà revelant més a través dels segles. El nostre Déu, és creador d'un univers en expansió i autònom, i de la persona humana lliure, amb la missió de créixer, dominar i transformar una terra encara en formació. És el Déu amor que espera, té paciencia, suplica més que mana, que respecta també la autonomia de la humanitat, que perdona sempre, si és que té alguna cosa a perdonar, aquest Déu no pot ser intervencionista i donar pa a uns perquè ho demanen i no a d'altres, ho demanin o no. No és el Déu que pot fer que es faci la seva voluntat, ni aquí ni al cel, obligant; el seu no és ni un Regne, ni ha de venir. Ja està aquí en els que estimen sense egoisme, fins i tot en els que ho intenten i no acaben de sortir-se'n.  El nostre Pare no està en el cel: ell és el cel.
Només puc sentir-me infant, aixecar els braços i dir, Pare, ajuda la meva fe, inspira als meus germans que em perdonin com jo els he perdonat!