El Blog d´en P. G.

Ofrenes

En el ritual és el celebrant qui ofereix el pa i el vi. Penso, però, que ha de ser la comunitat qui hauria de fer-ho, ser ella amb paraules, i si es fa bé i tot està preparat, dur les ofrenes, des de la comunitat.

No estic conforme amb la idea secular del sacrifici; que Jesús sigui el boc expiatori, “Víctima d'olor agradable a Déu”. Crec que el Pare no ha necessitat, ni volgut mai, la mort de l'Innocent. Jo ofereixo el pa i el vi a l'Esperit, perquè, d'acord amb el Fill i el Pare, faci present Jesús, el meu (nostre) germà, Déu i Senyor, en demostració de l'amor de Jesús, que, per una unió més íntima i profunda que la dels esposos, el porta a fer-se pa i vi, però faig l'ofrena del pa i del vi unit a la comunitat present.

Comprendreu que estigui plenament d'acord, sigui o no sigui legal, a la participació de la comunitat en tota la pregària eucarística, reservada a l'oficiant.

Consagració

No he entès mai què vol dir, (en el cas del pa i el vi) la paraula “consagració”. A qui es consagra un pa i un vi que ja no és ni pa ni vi, als ulls de la fe? O consagrem Jesús a ell mateix? Per la nostra fe i l'acció de l'Esperit, fem present Jesús, i ja és cosa prou meravellosa. La paraula consagració representa posar a disposició de Déu alguna cosa exterior a ell. Oferim el pa i el vi, perquè Jesús s'hi faci present i el transformi en ell mateix. Abans son una ofrena, després no la podem posar al servei de Déu, si ja és Déu mateix.

L'Església Romana ha fet de les paraules de Jesús una fórmula màgica que, dite en el ritual inventat per ella i per un mag que ella ha format, obliga Jesús a fer-se present encara que ningú el desitgi, i ni el mateix mag hi cregui. Si nosaltres som lliures, no ho serà Jesús? Si Jesús és Déu i coneix què hi ha en el cor de tot home i tota dona, no pot absentar-se quan no hi ha fe, i fer-se present quan la fe i el desig estan en el cor de la persona?

Fa una pila d'anys, en una celebració de la paraula, em vaig trobar que el rector s'havia oblidat de posar “formes consagrades” en el sagrari, i vaig utilitzar-ne algunes de no “consagrades” amb la seguretat total de que tots rebrien Jesús, tant els tres que rebrien les “consagrades”, com els altres; ho creia, i ara ho crec amb més convicció encara. Potser m'equivoco, però no puc admetre Jesús esclavitzat, encara que sigui a les seves mateixes paraules.

            Homilia, Professió de fe.
Poca cosa a dir sobre el sermó, en aquesta comunitat de fe. Sí, molt a dir en altres on els sermons són llargs, repetitius i avorrits. Recordo aquella dita “sermó curt mou el cor, sermó llarg mou el cul”. Si bé és d'agrair que algú ens ajudi a reflexionar l'evangeli, actualment molts capellans carregats de parròquies i de misses no tenen temps de preparar els sermons, i és sabut que com més curt, més llarg és el temps necessari per preparar-lo.

El fet,que en aquesta parròquia, podem expressar-nos y dir-hi la nostra és, penso, d'encomiar, encara que no sigui de dret canònic.

::::::::::::::::::::

El credo actual, no em sembla digerible. A més prou manifestació de fe és, actualment, venir a missa i combregar (si hom no es deixa endur per la rutina). Trobo perfecte que no el diguem, deixant-lo per alguna rara ocasió en què sigui convenient dir-ne algun. d'especial.

::::::::::::::::::::

La pregària universal o dels fidels, és una manifestació de l'amor de la comunitat envers els presents, els malalts, els dissortats i el món sencer. Tanmateix sol carregar la tinta sobre la pregària de petició, quan hi hauria d'haver acció de gràcies, lloança, adoració, i d'altres. Les pregàries que l'Església proposa són més perquè Déu faci, que compromisos nostres a fer.

La proposta que algú expressi una pregària personal és plenament aconsellable. No obstant sol ser cosa llarga i poc clara, perquè hom no ve preparat, no sap com expressar-la, s'espera que algú altre es decideixi. He assistit a més d'una eucaristia en les quals s'han donat explicacions del perquè es proposa la pregària que gairebé han duratcinc minuts cada una.        He fet algunes celebracions de la Paraula en grups de reflexió en les quals, abans de començar demanava que els qui volguessin fer una pregària la posessin per escrit abans de començar, i sense explicacions, que Déu ja les sabia i nosaltres no teníem perquè saber-les. Reconec que no era gaire psicòleg ni caritatiu, però era necessari. Recordo molt bé la vegada que per fer 12 pregàries hi vam estar 46 minuts, més que en la resta de la celebració. A part, habitualment la comunitat tampoc copsa res. Com sempre l'Església ha procurat de ser ella qui dirigeixi els fidels, tallant la participació, fent ella les pregàries i els fidels que diguin, amén. La pregària dels fidels és una cosa pendent, aquí i arreu.

Deixo per un dia el tema de la missa.

 

El papa ha parlat del diumenge, amb la clàssica concepció del dia del Senyor. Malgrat el nom, al meu entendre, el diumenge és el dia de la persona, la persona humana, Perquè hem de reservar un dia per Déu, si tots els dies són d'ell?

El dissabte era per al descans, tant de l'home com dels mateixos animals. Malgrat això, els sacerdots havien posat l'home sota el dissabte. Jesús el va tornar al seu lloc: “el dissabte és fet per l'home, no l'home pel dissabte” I això val pel diumenge, recordi o no la Resurrecció.

El diumenge, independentment de l'ús que se'n faci, és el dia en el qual els estudiants mengen amb la família, els treballadors deixen els entrepans i mengen calent, els avis veuen els seus néts, fins i tot alguns asilats, en aquest dia, són duts a casa, és el dia que es pot visitar malalts i ancians abandonats per les seves famílies. Tot això, i més, és el que pot ser el diumenge, el que era quan no hi havia autos i l'economia familiar era més ajustada que una sabata del 40 en un peu del 42, y encara és això on no lliguen els gossos amb llonganisses.

La societat nostra no ho veu així, cert, però el diumenge té totes aquestes possibilitats que no tenen els altres dies. Sóc cristià, mai he considerat la missa una obligació, ni he acceptat el manament de l'Església, però Jesús és amic meu i Déu, per mi, és família meva o jo part de la seva; per això vaig a missa els diumenges i no els dissabtes al vespre. Quan tenía més mobilitat no vaig anar a cap excursió, sí no tenia possibilitat d'una missa. El diumenge visito l'amic Jesús, i faig tertúlia amb ell i la família Déu trinitat, a més de trobar-me amb amigues i amics que, més o menys, pensen com jo.

Però això no treu que el diumenge és el dia de la persona humana, no de Déu, al meu parer.

                                                                            P. G.

Al final què?, cant?, pregària?, silenci al acabar o entre mig? demanar perdó a Déu?. Tant si es canta, com si en Ramon fa pregària, i sobre tot si s'implora la misericòrdia de Déu, comprendreu que jo vagi a la meva (recordeu la setmana passada). Puc donar gràcies al Pare pel perdó dels meus germans; unir-me a l'alegria del Déu Mare al veure els seus fills reconciliats; puc exclamar-me ja estic purificat, gràcies, Senyor! El meu sentiment no és el del fill pròdig tornant al pare, brut, estripat i afamat; sinó assegut a taula, al costat del pare i amb tota la tribu (comunitat).celebrant el meu retorn. Ara, estic net i a punt per escoltar la PARAULA, perquè estic reconciliat amb mi mateix i amb els germans. Recordo la frase ?Si quan estás a punt d'oferir un sacrifici, recordes que estás en deute amb el germà, vés primer a fer la pau i després torna a oferir el sacrifici? No parla de fer les paus amb Déu sinó amb el germà.

Litúrgia de la PARAULA
Un cop amb el cor net podem escoltar la Paraula i aquesta arrelar en nosaltres. seiem. Perquè? Entre los posicions del cos que podem tenir en l'església, la més còmoda és estar assegut. Per poder escoltar millor i estar més atent relaxem el cos i l'esperit està més lliure. Donem una intencionalitat al fet de seure.

No obstant ens aixequem a l'evangeli. Perquè, si és més important? Aquí hi posem una altra intenció, doble intenció, per un costat ens recordem que Jesús solia predicar tot caminant i que rarement ho fa assegut. Per altra part el fet de posar-nos dret representa la voluntat de seguir Jesús, onsevulla que vagi i de posar-nos a practicar la seva paraula, amb rapidesa i decisió.

Evangeli
S'està perdent, i és bo que així sigui, ja que poca gent sap perquè hom es signe i es persigne a l'anunci de l'evangeli. I fer les coses perquè sí no és propi de la persona. Ara bé hi ha també en aquest signe un significat profund. De fet no era el signe de la creu en el seu origen. No us heu fixat com moltes vegades veiem futbolistes posar-se la mà al pit quan toquen l'himne de seu país?. Posem la mà al front perquè volem indicar que guardarem la Paraula en la memòria; posem la mà a la boca perquè tindrem la Paraula de Jesús en els nostres llavis, i finalment senyalem el cor on la guardarem amb amor. No és ben representatiu aquest triple gest, si va acompanyat del sentiment i de la intenció?       Comprendreu fàcilment que jo no hagi perdut aquest triple gest però (sense rutina), per a mi tant expressiu. En quant al perquè de la gran creu, no en conec ni endevino el

Fa mesos, potser més d'un any, vaig escriure en el full a de la parròquia unes reflexions sobre la missa per provocar reflexions; cosa que voldria que es fes també aquí.

                            paraules, gestos, símbols
En les celebracions fem servir paraules, sigmes i símbols, algunes i alguns estan desfasats i desfasades o canviades i canviats, però la rutina impedeix adonar-se'n. Hi ha coses oblidades que, potser, dic potser, fora bo tornar-les a fer, altres que ja no tenen sentit de fer-se, i es fan; i més d'una que molts no sabem perquè les fem. Segons les disponibilitats d'espai aniré aclarint coses.

                            Perquè ens aixequem a l'inici?

Enceto unes notes que no són res més que l'exposició de com jo visc la missa. Que ningú ho prengui com a propostes a fer; en tot cas si alguna interessa a la comunitat que se'n parli.   

Iniciem la celebració posant-nos dempeus a presentar-se en Ramon o qualsevol que presideixi la missa o la Paraula. Per respecte? Cert que mereix respecte, com tota persona, i com a representant de la comunitat envers Déu, que no de Déu envers la comunitat. Però hi ha una raó de fons més important. Mentre esperem cadascú está assegut, pensant en les seves coses o parlant amb l'amic o amiga del costat, som, en aquests moments, persones individualment presents. Al aixecar-nos tots alhora formem comunitat de fe que el celebrant unifica en ell, qui per delegació nostra ( ? ) oficiarà la celebració en la qual solidàriament tots participarem. Aquest pensament de comunitat, per a mi, és el millor inici de la celebració que puc fer.

                El Senyor sigui amb nosaltres

“EL SENYOR SIGUI AMB NOSALTRES” diu en Ramon. (abans, amb vosaltres) Per poc que hi pensem quan algú diu nosaltres és que ell forma part del grup, és un més en el grup. La resposta “i amb el vostre esperit” no és lógica, a part que absurda, o potser el cos d'en Ramón sí que forma part de la comunitat però no el seu esperit? No seria millor expressar també el mateix desig dient. “que així sigui” o la conformitat “t'esperem amb alegria, Senyor!” Perquè no en parlem i busquem entre tots, una resposta, la resposta pròpia de la comunitat, i deixen de banda la rutina irreflexiva?

(continuarà)