El Blog d´en P. G.

SALVACIÓ Penso que els tres dons més grans que hem rebut són: la existència, la Redempció i la Salvació. Tres dons consecutius, tres dons pura gràcia de l'amor diví. Res hem fet per tenir-los, res hem fet per merèixer-los. Però de res ens serviria la Redempció, si no existíssim; de poca cosa ens valdria la Redempció si no ens salvéssim. Algunes vegades s'ha equiparat Redempció i Salvació. Però, La Redempció és un don fet, per Jesús i en Jesús, a la humanitat sencera. És un do finalista, no és possible existir sense haver-lo rebut, no podem renunciar-hi perquè ja està realitzat. El do de la salvació és diferent, ja estem salvats, diu sant Joan, però el portem en vasos de terrissa, com diu sant Pau. La seva realització final depèn de la nostra llibertat. El tenim a l'abast, ens hi podem apropar, podem allunyar-nos-en, fins i tot podem renunciar-hi. És el gran tresor, que cal desenterrar en la nostra vida; desbrossar el camí, traient les arces de l'egoisme, les pedres de l'orgull, aplanar-ne el sots del desamor, treure la boira de la indiferència, la foscor de la discriminació; i cavar la nostra terra, perquè sorgeixi l'amor posat en el nostre cor pel Pare, amor de compassió, amor de lliurement i de servei, amor actiu, real i sense reserves. I, quan arribem al final de la vida, aquest amor haurà fet el bé. amb prou abundància per esborrar el mal que hàgim pogut fe. I la Salvació serà un do definitivament realitzat. P. G.

Jesús diu: “…Molt més el Pare del cel donarà l'Esperit als qui l'hi demanin”. N'hi ha prou en demanar-lo? Potser sí, perquè deu ser cosa bona, i el Pare del cel només sap donar coses bones.Hi ha però un problema. M'explico, fa dos mils anys i repicó l'Esperit Déu fou donat als apòstols (i a una bona colla d'homes i dones que estaven en el cenacle), i els seus successors, els bisbes, (que em permetin dubtar-ne que en siguin), el tenen tant assumit, que ja és propietat seva.L'Esperit, va il·luminar els bisbes del Concili Vaticà II, diuen uns experts; l'Esperit està il·luminant, ara, el retorn al abans, diuen uns experts. Pot l'Esperit Déu, canviar d'opinió així com així? Diuen, els experts, que el Concili dels bisbes és l'autoritat suprema de l'Església, per damunt del bisbe de Roma, que el reuneix i que hi  assisteix; pot el bisbe de Roma actual laminar les disposicions del Concili sense convocar-ne un altre? Que els experts, parlin.Més aprop meu, endins meu, crec que també l'Esperit m'il·lumina, malgrat els dubtes que pugui tenir, perquè dic, amb bona voluntat, el parenostre de tant en tant. Però em reca això de demanar el pa de cada dia; cert que tinc el pa gairebé assegurat, però els d'Àfrica, d'Àsia i América llatina, afamats i assedegats, no diuen també el parenostre? No demanen també el seu pa de cada dia?Penso que el bon Jesús aquest cop no va afinar massa amb això de la pregària, molta gent prefereix pregar a actuar, i esperar que Déu faci el que ells no saben, no poden o no volen fer. Que els experts tornin a parlar.                                P.G.

L'ESGLÉSIA som nosaltres.

EP! no confoneu! aquests “nosaltres” no som nosaltres, són “altres” nosaltres.

Vaig haver de llegir-ho dues vegades i en dos escrits del vaticà diferents. El dia 24 del juliol passat, abans d'abandonar les Dolomites, per tornar a Castelgandolfo ( quantes segones residències té el papa?) el Benet XVI es va reunir amb uns dos cents sacerdots i els va dir: “L'Església som nosaltres mateixos”, no sé si en llatí o en italià, però no importa, encara que fos en etrusc.

El bisbe de Roma, el Papa m'ha exclòs, m'ha tret de l'Església ja que és, segons ell, l'estament eclesial, i jo només sóc un laic d'anar a peu. En la meva parròquia només tenim un membre d'aquesta Església: en Ramón, el nostre benvolgut rector (i dubto molt ho consideri un honor).

Ja ho veieu, la setmana passada jo tenia dues esglésies, ara només en tinc una, just la que, si era necessari, deia que escolliria. Amb aquesta mentalitat del papa, podem esperar canvis? Essent caritatiu, vull pensar que fou un lapsus, però se sap que els lapsus solen presentar la realitat del què es pensa.

Tanmateix estic tranquil, Jesús de Natzaret no va fundar una església, ens va dur el Regne de Déu, i aquest abarca la terra, i d'aquest Regne en formo part , perquè és pels qui en volen ser, pels qui fan el que saben i poden per ser-ne, fins i tot molts en són sense saber-ho: tots aquells que estimen sense egoismes. Perquè el Regne de Déu, és amor, és amistat, és servei voluntari, i tot això ho trobo en la comunitat que m'ha acollit, la meva petita església.

paco

La setmana passada deia que l'Església Romana em dolia, avui ho fa un xic més.