L\'’HEM RETROBAT…
March 8, 2010 per francescg
No és Déu qui ens retroba; ell mai ens ha perdut. Quan ens convertim, quan ens millorem, som nosaltres qui ens retrobem; són els altres qui ens retroben i, alhora, nosaltres ens retrobem amb ells.
La filiació no és mai rebutjada pel Pare, la germanor no la podem descartar. Som nats, filles i fills de Déu per creació; som germanes i germans, per naturalesa i voluntat del Creador.
Una altra cosa és que ens comportem o no, com filles i fills del Pare del cel; que ens comportem o no, com bones germanes o bons germans. Nosaltres decidim com ens comportem.
No hi ha mai un retrobament unilateral, ni tan sols un retrobem entre Pare i filla o fill. És un retrobament universal, és una curació dins la unitat de l’humanitat, cos místic de Crist., dins l’infinit de Déu
Portem segles d’educació, física i, més encara espiritual, individualista. Salvar-me, santificar-me, han superat sempre la unificació del “estem salvats”, com si la redempció hagi estat realitzada un per un.
No hi ha conversió personal que no tingui un benefici universal, no hi ha bona obra que resti personal, no hi ha comunitat que realment la seva acció no tingui té un efecte universal.
P. G.
Pregària
Senyor, l’orgull del qui es creu bo, maleja tota la seva conducta. Fa la pregària del fariseu, sovint sense ni adonar-se’n. S’atribueix uns mèrits inexistents. Si no és lladre, no pensa que, potser, és que no ha tingut ocasió de robar; i si viu en pau, que potser és que ha nascut pacífic.
No és, Senyor, que ens hàgim de sentir pecadors sempre i anar cap cot i colpejant-nos el pit. En tenim prou de reconèixer que som febles, de vigilar la nostra debilitat, de fugir dels paranys i de no gallejar buscant-los.
Senyor, l’orgull de ser fill de casa bona, dugué al noi a voler viure en total llibertat, fora de la mirada del pare i dels retrets del germà gran. Cregué ser algú especial i no triga molt a adonar-se que només era un pobre trinxeraire.
Només quan reconegué la seva realitat, quan s’acceptà com el que era en aquell moment, menys que qualsevol criat del seu pare, tingué prou força per tornar a casa seva, vençut, humiliat i humil. I aquesta humilitat retrobada li donà, Senyor, l’esperança del perdó.
Senyor, deslliura’ns de jutjar els germans; deslliura’ns de creure’ns bons, però no de ser-ho realment. Dóna’ns, Senyor, prou humilitat per ser servidors dels germans, prou cordialitat per ser amics de tots els germans, prou confiança per ser el que als teus ulls som: Fills estimats del Pare etern.