El Blog d´en P. G.

Caldria definir, si fos possible, la felicitat o, almemnys, la felicitat proposta per Jesús; que té molt a veure amb la seva pau, aquella pau que el món no pot donar.

Altrament les Benaurances, per a molts, més que pluja fina, airina refrescant, són pedregada seca, ironia burlesca de la seva situació. Dubto que Jesús, avui, en la nostra cultura parlés igual.

Més d’un cop m’han preguntat si sóc feliç i, sortosament, he pogut dir amb total franquesa que sí. Afirmació que generalment era acollida amb un somrís irònic.

La pobresa de Jesús no fou, misèria, fam i set inaguantable, mitja nuesa en el fred, o falta de sopluig sota la pluja i el rellent nocturn. El seu plor no fou el d’una mare amb el seu fill destrossat en els braços.

Tenir poc i acceptar la situació, plorar les pròpies misèries en la lluita, ser alhora càndid com el colom i prudent, ser prou infant per no sentir-se ofès per ningú, estimar i admetre els altres, tal com són…

La felicitat endins, ben endins, inalterable a les fluctuacions exteriors, està feta de pau amb un mateix, de pau amb els altres i, alhora de lluita per ser un mateix, ser plenament persona

P. G.

Pregàris

Feliços els pobres, vindrà el dia…, Feliços els qui passen fam… Feliços els qui ara ploren…, promeses, promeses, i més promeses. Germà, les promeses poden ajudar a suportar, a acceptar, a tenir esperança, però la felicitat no hi té cabuda.

Jesús, amic, la felicitat habita en el avui, el ara i el aquí, no en el demà aprop o llunyà.. Per això hom podrà ser feliç en l’eternitat de Déu Pare, perquè és un avui viu, actiu, un ara etern, sense temps.

Jesús, les dificultats i les estretors de la pobresa; les fiblades de les penes i els dolors; les mossegades de la fam i les injustícies són en un ara, aquí i avui. Amic, no són les promeses que em portaran la felicitat.

Per això, Senyor i Déu meu, prefereixo la teva invitació: “veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats, que trobareu el repòs” i en el repòs, Jesús, hi té cabuda la felicitat. En la Pau fonda, en la Pau i la llibertat que em dónes, hi trobo la felicitat dels fills de Déu, el bàlsam que mitiga, la confiança que anima, la valentia necessària per la lluita.

Guia i Mestre, en qui crec, a qui intento seguir amb l’ajuda de l’Esperit, Déu com Tu i el Pare, i en la companyia d’amigues i amics, deixebles i profetes teus, és ara, avui i aquí que em fas feliç, per sobre les dificultats, les debilitats, les caigudes i recaigudes.

Jesús de Natzaret, crec en Tu, ajuda la meva fe.

Què hem de deixar nosaltres? Potser no ho entenc bé, però no comparteixo moltes expressions: buidar-se d’un mateix, donar-se totalment, viure pels altres.

No tenim perquè imitar els apòstols ni fer com els primers cristians que, donant per res els bens terrenals, els venien i els repartien, dedicant-se a pregar molt i treballar poc.

Jo no tinc ni la missió dels apòstols, ni la dels anacoretes i religiosos dedicats a la pregària; ni la immensa majoria dels creients tenen aquesta missió o vocació.

El que jo penso és que haig d’estar obert a les germanes, als germans amb plenitud, per compartir, idees, amistat, criteris, bens materials i dons naturals, des d’un criteri humil, d’un raonament personal sense orgull. Però també des de la plenitud de la meva persona. No m’haig de buidar per omplir-me dels altres, sinó admetre’ls ampliant el cor i el pensament, amb preferència respectuosa envers elles i ells.

Francesc.

Pregària

Senyor Jesús, la gent de l’entorn del llac de Genesaret, podien escoltar-te, volien escoltar-te, i tu els parlaves. Avui, germà, encara ens parles en l’evangeli, i en la teva vida que el fonamentava, però no som gaires els qui t’escoltem.

Senyor i Déu en qui creiem, el teu evangeli, explicat per altres, es pot posar en dubte; però allò que vivies, allò que et va dur a la mort, no accepta interpretacions, només vida i fruits bons.

Tu, Jesús, ho vas entendre perfectament, i vas sentenciar: “pels fruits els coneixereu” Pels fruits, d’alliberament, d’acompanyament, de compartir, d’amistat, servei; els que tu vas viure, els que tu vas realitzar.

Jesús de Natzaret, dóna’ns el teu Esperit de discerniment, perquè ens faci notar i comprendre els signes dels temps, si la figuera poncella, la cardina canta, o el corb gralla. Que si la veu que sentim és veu de llop o veu de profeta i ressò de la teva. Que el teu Esperit ens faci veure a través de les disfresses d’uns i altres.

Repeteix-nos: ”no tinguis por”, no perquè pensem ser pescadors d’homes ni de dones, sinó perquè viure el teu evangeli, avui, també és camí cap al calvari de les incomprensions, de les renúncies, de les ingratituds, del perdó incondicional, de les trepitjades.

Germà, Déu i Senyor, puja a la nostra barca, parla’ns des de dins a nosaltres, perquè, parlem, siguem la teva veu de pau i d’amistat al nostre entorn.

Què sentim dir, avui, de Jesús? Què diem nosaltres, en el boca a boca, de Jesús? Dues qüestions d’avui, dues preguntes que, cadascuna i cadascú s’hauria de fer en profunditat.

Dins l’Església nostra, el nom de Jesús, la seva doctrina, està a la boca de tothom; des del Papa als clergues, passant pels cardenals, bisbes i teòlegs, sense oblidar-nos a nosaltres mateixos.

Entre tots, potser escrivim més d’ell que no en parlem, en parlem més que no el reflexionem. Potser, l’amaguem en el silenci més que no l’anunciem amb la nostra vida.

El Natzaret d’avui és el món sencer però, potser més l’Església, i els natzarens els qui anem a missa. I entre els qui segueixen el papa i els que no estan d’acord amb ell, entre tots porten Jesús al precipici.

Però Ell s’escapa una i altra vegada, perquè no tots els natzarens intentaren matar-lo, alguns dels que estaven a la sinagoga no es van afegir a la comitiva. Nosaltres, penso que no hi estem.

Paco

Pregària

Senyor, si no haguessis sortit de Natzaret, si t’haguessis quedat fuster, no t’hagueren perseguit i voler matar. Però Tu no hauries complert la Missió i nosaltres no hauríem conegut l’existència del Regne.

El Regne, Jesús germà, ja és aquí, en aquest món, malgrat hi regni potser més el diable. Tanmateix, el Regne del Pare és més present del que sembla, perquè està més en els cors que en les aparences. Però el teu Regne té vocació de transformar el món, des de dins de cada persona, com des de dins de cada persona el mal també està en el món i es fa visible.

Pare Déu, per l’Esperit Déu i la nostra voluntària acceptació, aquest Regne teu ja està instal·lat en nosaltres, en cadascun personalment i en aquesta comunitat que malda per viure en aquest Regne com ciutadans d’aquest teu Regne.

Senyor, tenim un desig, que el Regne s’estengui més i més, no tan sols en els cors, cosa primera i obligada, sinó també en la societat perquè s’hi estengui l’amor. Aquest amor que és compassiu i no egoista, no és presumit ni orgullós, que ho suporta tot i no perd mai la confiança ni l’esperança.

Ajuda’ns, Déu i germà, Jesús de Natzaret, a qui amb bona voluntat seguim, a tenir dins nostre aquest amor i així siguem, pels altres, portadors de pau, de convivència, de tolerància i més que res més d’amor.

A ningú li agrada que li toquin el crostó, que li cantin les veritats. Però el profeta no està per satisfer els egos de ningú; i menys els dels qui manen o dels rics.

Tanmateix no per criticar a tort i a dret, s’és profeta. Ni ningú es pot auto proclamar profeta, és una missió arriscada a la qual s’ha de sentir vocació.

En la nostra Església també hi ha, com a Israel, escola de profetes. Però Déu no triava els seus entre aquests, perquè eren simples portaveus dels qui manaven. I, ara, passa el mateix.

Per això tampoc avui, els profetes són ben rebuts a casa seva, l’Església de Roma, i han de trescar en els suburbis, en les missions, entre els pobres i els desposseïts de tot.

Ells també porten la Bona Nova amb el seu treball. No fan miracles, Jesús va deixar cecs, leprosos, malalts, tampoc no podia arribar a tots. Ells deixen, institucions, hospitals, dispensaris, escoles… i esperança.

No tenim la missió del profeta, anunciar la Bona Nova, però sí la de viure aquesta Bona Nova, de fer-la realitat en el nostre entorn, entre els qui tenim aprop. I això tampoc és una ganga..

Paco..

Sóc un membre del Crist (epístola)

Ben pensat, només sóc un àtom; però viu i actiu, amb reciprocitat, dono i rebo, rebo i dono, visc en ell i gràcies a ell, però animo la seva vida i contribueixo a ella.

Dues idees bàsiques han configurat el meu retorn a la fe. Sóc i visc en l’infinit de Déu. Ell És en mi, jo sóc en ell, Ell és la Vida, jo visc en i d’aquesta Vida.

Déu no està allà i jo aquí. Si Ell se’n anés allà i jo erm quedés aquí, o jo pogués anar fora d’Ell, jo deixaria d’existir, ni ànima, ni ment, ni consciència ni un sol àtom de mi existiria a l’instant.La segona: Jo sóc i visc en la unitat de la humanitat. Quan jo en perfecciono, tota la humanitat ho fa amb mi, quan reculo ella faria un pas enrera si no fos compensada pel bé d’un altre.

La doctrina ensenya poc i mal la Presència de Déu, i la Comunió dels sants (i no sants) que és el Cos Místic de Crist. Utopies meves? Figuracions meves? Per a mi plenitud de vida espiritual i humana

No és molt corrent, avui, fer tot el que el Mestre diu. Fa ya anys i anys que la gent a après a raonar per ell mateix. Bé, encara n’hi ha molta que raona molt poc.

Les religions tendeixen a afermar-se en Déu. El llibre és “Paraula de Déu” oracle infal·lible. Els ministres parlen en nom de Déu, inspirats per l’Esperit de Déu. Tot s’ha de fer com ells diuen, i acceptar tot el que ells ensenyen.

Creure en Jesús, acceptar-lo per mestre, no és ben bé, acceptar a ulls clucs el que diu la Jerarquia de la nostra Església, i no acceptar-ho tot el que ella diu, no és estar fora de la comunió del poble de Déu.

“Només teniu un mestre”, diu Jesús; aleshores i avui. Ell i la seva forma de viure. L’evangeli llegit en la mentalitat del temps passat i practicat en la realitat i coneixements del temps present..

Llegir l’evangeli amb la mentalitat actual és tan erroni com voler-lo viure segons la lletra del passat. Maria diria ara “Feu tot el que ell us diria avui”. El mateix que fa dos mil anys, però amb paraules i accions d’avui.

Paco

pregària

Senyor, tots tenim mancances, moments de debilitat, de dubtes, de cansament. Però en lloc de fer, com els servidors l’esforç de carregar amb la feina de sortir-nos-en senzillament et preguem que ens donis força, fe, consol, voluntat i constància.

No solem fer com Maria, exposar-te les mancances i demanar-te ajuda per fer la nostra part; de posar-nos al treball, a posar-nos dempeus, a reflexionar l’evangeli, a meditar la teva manera de viure i comprendre com viuries avui la teva missió.

El triangle complet per a l’èxit de la pregària, Senyor, és reconèixer les nostres limitacions i les nostres possibilitats perquè ni som nuls ni ens has creat desarmats. Posar-nos al treball decididament i finalment demanar ajuda abans que el cansament ens aclapari.

I aleshores, Jesús, trobarem el vi de l’alegria, de la pau, d’aquella pau que tu vas dur a la terra per a tota persona de bona voluntat. Tu no vas acabar la feina, nosaltres tampoc l’acabarem, però tu no ens ho demanes, sinó que fem tot el que realment podem fer.

Senyor, vas deixar-nos l’Esperit per ser-nos far que guia, força que sosté, vent que empeny, amic que acompanya, consola i anima.. Fes-nos-el sentir. Creiem Germà en Tu i en Ell, però massa sovint nosaltres mateixos l’amaguem. Ajuda’ns Mestre i Senyor.

Un signe de contrició, com el del tot el poble que escoltava Joan, encara que Jesús no ho necessités. Però més tard ell mateix ho faria, i molt més tard encara, manaria als apòstols de fer-ho.

Però quina contrició tenen uns infants, i de què n’han de tenir?.És acceptat formalment que el pecat original, en cas d’haver existit, no és ni pot ser transmès als descendents,

El bateig, com a símbol de renovació de la fe, com a símbol d’acceptació d’una fe que no es tenia, és plenament vàlid avui i sempre, però és cosa d’adults, de persones que saben què volen i perquè ho volen.

Hem transformat els sagraments en amulets, en valors per les paraules dites i per qui les diu. Anul·lant l’acte de persona humana que sap què fa, perquè ho fa i lliurement ho fa..

Per a mi és un valor autèntic el ritual la renovació del baptisme fet en cerimònies comunitàries i preparades amb convicció. El credo no serveix i sense prèvia reflexió tampoc. Si no hi ha acte plenament humà no hi ha res…

Pregària

Pot ser, Senyor, que el baptisme sigui “una perla que es llença al porcs” segons expressió teva?

Té sentit, avui, batejar infants que no sentiran parlar de Déu fins que facin la comunió, si és que la fan? Què guia realment, Senyor, l’Església, tenir molta gent en nòmina, apuntada als seus arxius, o la por de quedar-se sense gent que la sostingui?

Si la fe no hi està present és suficient, Pare, una cerimònia i una aigua beneïda per fer un sagrament efectiu? No dóna, Senyor, l’Església un valor supersticiós al bateig? Si Jesús ha salvat la humanitat, sigui batejada o no, si la salvació és per tota persona que fa el bé, si el teu Esperit, Pare, ajuda tota persona de bona voluntat, de veritat t’importa si estem batejats o no?

Pare, Fill i Esperit, crec en la virtut i el valor del baptisme, que he rebut, però no perquè ell m’hagi conformat cristià, sinó perquè he acceptat ser-ho i m’esforço amb bona voluntat a ser-ho. Vosaltres esteu dins meu, com en tota persona de bona voluntat, l’Esperit, potser sí que està més endins en el meu cor. Però fins a quin punt és pel bateig, per la confirmació, o senzillament per l’acceptació i la contínua recepció amb fe de la comunió i de la reflexió?

Esperit, Déu amor, torna en una nova Pentecosta, i renova la faç de l’Església

Per aquest inici, per aquesta profunda visió de Déu, han representat a Joan amb una àguila. Visió expressada amb un llenguatge profund que es fa difícil copsar, malgrat ser d’una claredat primitiva.

Jesús de Natzaret, és la Paraula, és una persona, no un mot, un llengua. És una persona divina, la qual fa, la qual actua, la qual per redimir la humanitat es fa carn viva però eterna, i així tota carn humana pugui ser eterna.

En la ment de Déu som de tota la eternitat, però en la creació tenim un inici i una final. I aquesta final hagués estat per sempre sense La Paraula feta carn. Jesús és més que un profeta, és el Germà detotarsona humana.

I per nosaltres, creients, és la Paraula. Déu mateix que s’ha fet conèixer, que ha parlar i explicat directament en llenguatge humà tot allò que l’Esperit havia inspirat a través dels temps.

Déu queda molt enllà, però Jesús el van poder tocar, oir, replicar, assotar i matar, com qualsevol persona humana. Déu és inaccessible, Jesús és el nostre germà, som i estem en Déu, però Jesús està al nostre costat.

Jesús és el Déu dèbil, el Déu al nostre abast i comprensió, el Déu a qui podem tenir en la mà i a qui podem abraçar. El Déu que és família nostra, l’únic Déu en forma humana. L’única Paraula segura i sense mentida.

Al menys per a mi, és tot això, i penso i desitjo que per vosaltres també.

                                                                                                                                                  Paco

pregària

Déu, misteri per a la intel·ligència humana, llum pel cor del creient. Provocació per a la ciència humana, escalfor pel cor dolorit. Sense explicació científica, però veritat inqüestionable pel poble senzill. Creiem en Tu; ajuda la nostre fe.

Persona eterna, sense temps, incomprensible pels qui estem limitats en el temps, però esperança nostra de tenir una vida sense fi en Tu. Esperit sense matèria i que en Tu existeix per la creació. Som i vivim en Tu, malgrat no et veiem. Ajuda la nostra fe.

Gràcies per l’Encarnació en Jesús, Ell té un rostre que va ser vist, un cos que va ser tocat, torturat i mort. Gràcies perquè per Ell sabem que ets Amor, que ets Pare, i ets, per ell, germà nostre. Gràcies Amor Déu, però ajuda la nostra fe.

Volem superar els dubtes que van i venen amb més constància que la nostra, ajuda la nostra fe. Volem viure segons Jesús ens ha demostrat que podem viure, però ajuda la nostra voluntat. Volem estimar sense reserves, al teu estil, a l’estil de Jesús, però ajuda’ns, que som febles.

Gràcies, Esperit que en nosaltres aixeques aquesta pregària. Ensenya’ns a pregar.

Déu és comunicació, és intercanvi, però també és unicitat, és unió amb plena diversitat, perquè és amor. L’amor és U però és pare, és mare, és germà, és germana, és amiga i és amic.

Només Déu és constant, però no estancat ni inamovible, també és renovació, és novetat de cada instant, és un amor en espiral, infinit cap a més infinit, etern cap a més eternitat, sempre nou i renovat..

Però l’amor humà no té aquesta capacitat de renovació intrínseca, aquesta constància sense desgast, no és una espiral que, en ella mateixa, se revifa i se reforça constantment. L’amor humà és feble.

Però no, per això, no té permanència, no té durada; però, per això, necessita cura constant, alimentació subministrada diàriament, mimada amb voluntat de durada. I, si és amor de donació, amor d’entrega, amor real, té tot això.

Podem admirar la família de Natzaret, però viure aquell amor, que tantes famílies viuen i han viscut, en les penes i els treballs, en la malaltia i la salud, no podem exigir-ho a tothom.

És l’amor qui fa la família, no els papers. Perquè si són civils no hi ha família?, perquè si són d’una altre religió, no tenen valor? Perquè si no hi ha papers no hi ha família? Ells, potser, certifiquen l’amor permanent?

Déu és amor comprensiu, tinguem amor comprensiu. Perquè Déu és fort, entén les febleses humanes. Perquè Déu és pur amor, entén les impureses de l’amor humà. Qui té dret a jutjar o a tirar la primera pedra?

No estimem a. la.., no discutim per la… família retòrica. Estimem als membres de la nostra família de sang, als membres de la família ampliada, amigues, amics, membres de la comunitat de fe, estimem cada membre de la gran família humana.

Paco .

pregària

La teva activitat, Pare, és primordialment en tu mateix. Coneixent-te, estimant-te i estimant la persona del Fill, sentint-te estimat per ell, en l’Esperit acabes formant família, perquè l’Amor diví és donació, és entrega, és agraïment i felicitat.

Tanmateix l’Amor no en té mai prou, l’amor Déu, ha publicar-se, ha de fer-se conèixer, ha d’estimar sempre més i més, i es fa creador, per tenir més fills, més filles, amb qui compartir l’amor exuberant, l’amor que no té límits i que vol compartir.

Per això, arreu de l’univers vas creant humanitats, éssers amb capacitat d’estimar, amb capacitat de sentir-se estimats i ser feliços amb l’amor entregat i rebut, en aquest corrent d’amor que unifica la teva família en un únic Déu.

Ajuda’ns Pare a estimar, moderats amb nosaltres, generosos amb els altres. Fidels amb la família, amb les amigues i els amics. Amb la plena capacitat del nostre cor arribant fins als extrems del món. Ajuda’ns, però, a ser parcials en favor dels desvalguts i oblidats de la societat.

Déu Fill, per amor et vas fer un de nosaltres, per ensenyar-nos a estimar vas viure i anunciar el Regne. Un Regne sense armes, un regne sense llàgrimes, sense fam, sense sed, un regne que hem d’establit entre tots, el Regne de Déu aquí a la terra.

Esperit Déu, ajuda’ns, ja estimem, però volem estimar més, acreix la nostra capacitat d’estimar.

Déu és comunicació, és intercanvi, però també és unicitat, és unió amb plena diversitat, perquè és amor. L’amor és U però és pare, és mare, és germà, és germana, és amiga i és amic.

Només Déu és constant, però no estancat ni inamovible, també és renovació, és novetat de cada instant, és un amor en espiral, infinit cap a més infinit, etern cap a més eternitat, sempre nou i renovat..

 Però l’amor humà no té aquesta capacitat de renovació intrínseca, aquesta constància sense desgast, no és una espiral que, en ella mateixa, se revifa i se reforça constantment. L’amor humà és feble.

Però no, per això, no té permanència, no té durada; però, per això, necessita cura constant, alimentació subministrada diàriament, mimada amb voluntat de durada. I, si és amor de donació, amor d’entrega, amor real, té tot això.

Podem admirar la família de Natzaret, però viure aquell amor, que tantes famílies viuen i han viscut, en les penes i els treballs, en la malaltia i la salud, no podem exigir-ho a tothom.

És l’amor qui fa la família, no els papers. Perquè si són civils no tenen valor?, perquè si són d’una altre religió, no tenen valor? Perquè si no hi ha papers no hi ha família? Ells, potser, certifiquen l’amor permanent?

Déu és amor comprensiu, tinguem amor comprensiu. Perquè Déu és fort, entén les febleses humanes. Perquè Déu és pur amor, entén les impureses de l’amor humà. Qui té dret a jutjar o a tirar la primera pedra?

No estimem a…, no discutim per… la família retòrica. Estimem als membres de la nostra família de sang, als membres de la família ampliada, amigues, amics, membres de la comunitat de fe, estimem cada membre de la gran família humana.

Paco .

Pregària

La teva activitat, Pare, és primordialment en tu mateix. Coneixent-te, estimant-te i estimant la persona del Fill, sentint-te estimat per ell, en l’Esperit acabes formant família, perquè l’Amor diví és donació, és entrega, és agraïment i felicitat.

Tanmateix l’Amor no en té mai prou, l’amor Déu, ha publicar-se, ha de fer-se conèixer, ha d’estimar sempre més i més, i es fa creador, per tenir més fills, més filles, amb qui compartir l’amor exuberant, l’amor que no té límits i que vol compartir.

Per això, arreu de l’univers vas creant humanitats, éssers amb capacitat d’estimar, amb capacitat de sentir-se estimats i ser feliços amb l’amor entregat i rebut, en aquest corrent d’amor que unifica la teva família en un únic Déu.

Ajuda’ns Pare a estimar, moderats amb nosaltres, generosos amb els altres. Fidels amb la família, amb les amigues i els amics. Amb la plena capacitat del nostre cor arribant fins als extrems del món. Ajuda’ns, però, a ser parcials en favor dels desvalguts i oblidats de la societat.

Déu Fill, per amor et vas fer un de nosaltres, per ensenyar-nos a estimar vas viure i anunciar el Regne. Un Regne sense armes, un regne sense llàgrimes, sense fam, sense sed, un regne que hem d’establit entre tots, el Regne de Déu aquí a la terra.

Esperit Déu, ajuda’ns, ja estimem, però volem estimar més, acreix la nostra capacitat d’estimar.

Una pregunta que em faig, i que ara us transmeto, amigues i amics, la fe que tinc, em fa feliç? La fe que teniu, us fa feliços? Em, us dóna, us dóna, la confiança que se complirà la promesa rebuda?

Sovint se’ns defineix la fe posada en la ment, creure…i l’omplen de misteris de dogmes, d’ensenyances, de credos i una llarga tirallonga de coses que hem de saber, que em de creure.

Si mirem l’evangeli, tot sovint Jesús diu al malalt guarit, la teva fe t’ha salvat, quina era aquesta fe?. No creien que Jesús fos Déu, però sí que confiaven plenament en ell

Confiaven en el seu poder, confiaven en la seva bondat. I aquesta confiança permetia l’acció guaridora de Jesús. I també amb el dubte, la confiança persistia. “si vos voleu …” diu un malalt.

L’expressió conté un dubte clar en el pensament, però en el cor la confiança hi és ferma. Potser si no la poséssim en el pensament, en la raó que d’ajupir, s’ha.

sovint de coartar, i la situéssim en el cor seria més senzill.

Perquè en el cor hi viu l’esperança, la confiança en l’amiga, en l’amic, en el mestre. Perquè en el cor hi nia l’amor que dóna l’alegria d’estimar i de sentir-se estimat, l’alegria dels fills de Déu.

Francesc

Pregària

Decisió valenta, la de Maria , arriscar-se pels camins de muntanya i de bandolers de Galilea, Samaria i Judea, per anar a fer companyia i ajudar a la seva parenta, Senyor. I pensar que nosaltres més d’un coip no tenim ni la valentia de parlar en defensa de la nostra fe!. Compadeix-te de nosaltres, Senyor.

Maria no va esperar que sortís una caravana cap a Jerusalem per estar més segura; l’amistat la du al servei amb valentia, Senyor. I nosaltres no en tenim prou ni per arriscar-nos a haver de privar-nos d’algunes coses no del tot necessàries. Ajuda la nostra feblesa, Senyor.

Esperit, ajuda’ns a discernir les nostres capacitats reals i ajuda la nostra voluntat a desenvolupar-les plenament a favor de les germanes i dels germans. Ajuda’ns a unir-nos als altres perquè moltes petites accions poden fer una gran acció. Vine, Esperit Déu, a nosaltres.

Germà, tu ens manes d’estimar-nos com tu ens has estimat. No ens exigeixes, Jesús, més del que estem capacitats, ho sabem, Senyor, però dóna’ns la força per fer créixer els dons rebuts i els dons adquirits amb el nostre esforç i a posar-los als peus dels pobres, dels malalts, dels esclafats.

Pare, ajuda’ns a veure els signes dels temps amb claredat en la ment, amb resolució en la voluntat, i sobretot amb un cor inflamat d’amistat. Amb uns ulls esbatanats per la visió de les teves meravelles, amb una ment oberta a la Bona Nova, amb la senzillesa de l’infant i la maduresa de la vellesa.

Amor Déu, hem acceptat la fe, ajuda’ns a viure-la, ens hem compromès a estimar, ajuda’ns a fer-ho en plenitud , estem cridats a l’acció i volem actuar, ajuda’ns a discernir i a obrar amb la plena capacitat d’amor que tu has posat en els cors humans.

Trinitat Déu, gràcies per aquesta pregària.