El Blog d´en P. G.

No és Déu qui ens retroba; ell mai ens ha perdut. Quan ens convertim, quan ens millorem, som nosaltres qui ens retrobem; són els altres qui ens retroben i, alhora, nosaltres ens retrobem amb ells.

La filiació no és mai rebutjada pel Pare, la germanor no la podem descartar. Som nats, filles i fills de Déu per creació; som germanes i germans, per naturalesa i voluntat del Creador.

Una altra cosa és que ens comportem o no, com filles i fills del Pare del cel; que ens comportem o no, com bones germanes o bons germans. Nosaltres decidim com ens comportem.

No hi ha mai un retrobament unilateral, ni tan sols un retrobem entre Pare i filla o fill. És un retrobament universal, és una curació dins la unitat de l’humanitat, cos místic de Crist., dins l’infinit de Déu

Portem segles d’educació, física i, més encara espiritual, individualista. Salvar-me, santificar-me, han superat sempre la unificació del “estem salvats”, com si la redempció hagi estat realitzada un per un.

No hi ha conversió personal que no tingui un benefici universal, no hi ha bona obra que resti personal, no hi ha comunitat que realment la seva acció no tingui té un efecte universal.

P. G.

Pregària

Senyor, l’orgull del qui es creu bo, maleja tota la seva conducta. Fa la pregària del fariseu, sovint sense ni adonar-se’n. S’atribueix uns mèrits inexistents. Si no és lladre, no pensa que, potser, és que no ha tingut ocasió de robar; i si viu en pau, que potser és que ha nascut pacífic.

No és, Senyor, que ens hàgim de sentir pecadors sempre i anar cap cot i colpejant-nos el pit. En tenim prou de reconèixer que som febles, de vigilar la nostra debilitat, de fugir dels paranys i de no gallejar buscant-los.

Senyor, l’orgull de ser fill de casa bona, dugué al noi a voler viure en total llibertat, fora de la mirada del pare i dels retrets del germà gran. Cregué ser algú especial i no triga molt a adonar-se que només era un pobre trinxeraire.

Només quan reconegué la seva realitat, quan s’acceptà com el que era en aquell moment, menys que qualsevol criat del seu pare, tingué prou força per tornar a casa seva, vençut, humiliat i humil. I aquesta humilitat retrobada li donà, Senyor, l’esperança del perdó.

Senyor, deslliura’ns de jutjar els germans; deslliura’ns de creure’ns bons, però no de ser-ho realment. Dóna’ns, Senyor, prou humilitat per ser servidors dels germans, prou cordialitat per ser amics de tots els germans, prou confiança per ser el que als teus ulls som: Fills estimats del Pare etern.

És fàcil pensar, és fàcil acusar, és fàcil suposar intencions i culpabilitats. No hi hauria problemes si el pensament no se traduís tard o d’hora en acció.

No gens fàcil és rumiar, reflexionar, excusar, buscar la bona intenció, el condicionament explicatiu i atenuant del perquè en l’acció de l’altre i que tard o d’hora  condueix al perdó.

Si nosaltres sabéssim reflexionar abans de jutjar, rumiar abans de parlar, poques vegades ens sentiríem ofesos i menys vegades encara acusaríem als altres.

L’amor i l’amistat, poden fer tots aquest treballs de forma automàtica, però si ja és difícil amb els amics i familiars, quan l’amor és genèric i donat per suposat, no sol ser suficient.

Si ser humà, actuar humanament, ja és difícil, una societat que no invita a pensar, una educació que evita l’esforç, un evangeli predicat però no viscut, encara ho fan més difícil.

No cal predicar quaresmes i conversions. Fem primer comunitats unides en l’amistat i el servei, i en elles la fe arrelarà sola, l’evangeli hi serà viscut; tant si s’és dins l’Església com a fora d’ella.

P. G.

pregària

Déu que ÉS, Déu Amor tanmateix sempre en creixement, amor infinit en una espiral cap a més amor infinit, sempre nou, sempre renovat, estimant-vos més a cada instant, estimant-nos més dia rera dia. Gràcies

Déu creador, creant éssers nous, posant vida a cada planeta tant bon punt és capaç de rebre-la, inventant-te formes noves de vida,; per poder estimar més a les teves criatures, siguin intel·ligents i lliures o no, vives o no, però sempre estimades per tu. Gràcies

No sé, Pare quina és o ha estat o serà la resposta que vas obtenir, o bé obtindràs, però sí sé, Pare creador, la que obtens de la persona humana, tant variada com persones humanes hi ha, hi han agut, i hi hauran en els segles a venir fins a la fi de la terra.

Per això només sóc jo qui pot donar-te la meva resposta, només jo puc donar els fruits als quals m’has destinat. Perquè, Pare, m’ho amagues? Perquè, Pare, em deixes que endevini el què em demanes i fins on em demanes?  Com vols que redituï al cent per cent, si haig d’endevinar quins dons m’has atorgat, i fins a quin punt vols que arribi?

És per això que vas allargant any rere any la meva vida ? Sempre esperant que doni fruits, que els teus fills cullin tots els que necessitin amb abundància, a cabàs ple, per poder fer tu, una mesura curulla i d’una mida encara més grossa, per a mi?

Jesús, germà i mestre ajuda’ns; cava la terra que som nosaltres, fema-la i rega-la amb la gràcia de l’Esperit Déu.

 a la llibertat en l’amor, (no de l’amor), és planer i escabrós, costa amunt i camí avall. No és del tot recte ni del tot sinuós. Té un xic de tot, com la mateixa vida.

És un sender cap a la vida en plenitud; el camí que Jesús ofereix certament als seus, però també és el camí que tota persona humana pot fer, i a de fer, si vol ser feliç ara i aquí.

Es pot renunciar a tot, menys a ser; es pot desestimar tot, menys a les germanes i germans. Hom pot renunciar al Déu exterior, però no foragitar-lo de l’amor infós en el cor humà.

És en el seu amor que Jesús allibera, és pel seu amor que Jesús salva. En el Tabor Jesús es deixa estimar, admirar, glorificar. Però haurà de reprendre el camí tortuós i humà cap a Jerusalem.

L’amor és Déu en nosaltres, l’Esperit vivificador i alliberador existent en el cor humà. La persona que busca SER és en l'’amor que es troba, creix i es fa plenament humana.

L’Esperit, Déu en tota persona humana, és amor que allibera, amor de fraternitat que busca l’alliberament de les germanes, dels germans, no per fer-los feliços, sinó perquè trobin la felicitat en ells mateixos.

P. G.

pregària

Senyor, perquè ets tan parcial? Què més tenien en Pere i els fills del tro perquè els distingeixis d’aquesta manera? ¿ Només volies evitar gelosies i baralles quan els vas fer callar?

Senyor, era potser, perquè necessitaven, més que els altres, ser reforçats en la seva fe en tu, o els preparaves ja a ser caps de les futures esglésies? Germà, no entenem gaire bé la teva conducta.

Quan Pau et suplica el deslliuris de la seva temptació, li dius que en té prou amb la teva força, però quan nosaltres et supliquem ajuda, calles com si no ho sentissis o no fossis al nostre costat.

Jesús de Natzaret, malgrat tot creiem en tu, malgrat el món creiem en tu, malgrat la nostra raó creiem en tu. El teu Esperit ens proporciona una comunitat de fe, on hi regne l’amistat i l’amor. Un aixoplug per a la nostre fe, on recolzar-nos en els dubtes i en els moments de desànim, gràcies Mestre i Senyor.

Aquesta comunitat deu ser el nostre Tabor, aquesta comunitat deu ser la veu del Pare que ens parla. Esperit del Pare beneeix-la, Esperit del Fill, condueix-la, Esperit Déu, fes-hi estada perquè sigui el nostre refugi, el nostre lloc de repòs en les dificultats, el lloc de retrobament de la teva gràcia, la fe i l’amistat.

que arribés la oportunitat. No ens és fàcil desfer-nos de les temptacions del consumisme, del voler ser més que…de tenir més que…però sovint les vencem.

Però aleshores sorgeixen les de l’orgull, les de la displicència, perquè som dels bons, dels qui se saben dominar, dels bons seguidors de Jesús.

I si també les dominem n’arribaran d’altres, i d’altres, i d’altres… Jesús fou temptat quaranta dies, jo porto ben bé 80 ans, descomptant la infància. Sempre algú espera la oportunitat.

Si no vénen de dins, vénen de fora, si no és la família, són els parents, els companys, o els amics. La mateixa Església amb la seva actuació és una temptadora, i no la menys dèbil.

Però podem tenir confiança. Les nostres debilitats no són causa de temptacions, però poden ser causa de superació. Estem dotats, per creació, de voluntat dominadora de la nostre persona.

Penso que és un error induït creure’s pecadora o pecador de mena, tenim més de bondat en el cor que de mal. L’esperit de superació ens és innat, però cal exercitar-lo, i aquí la fe, l’oració i la comunitat hi tenen molt a dir-hi

P. G.

Pregària

Senyor Jesús, no va ser gaire intel·ligent, el Maligne, en les seves temptacions. Si dubtava de si eres el Messies, hauria d’haver tingut més mà dreta en les seves propostes. Pero et va tractar com un home normal.

Germà, ajuda’ns en les nostres temptacions, en la nostre feblesa de voluntat, que tant sovint ens du a no fer el bé que voldríem i a fer el mal que no voldríem fer. Ajuda’ns a dominar el nostre diable interior que és més fort que el Maligne, més poderós que la societat que ens envolta. Que té dues cares: l’orgull i el seu fill l’egoisme.

Dóna’ns, Germà, la teva humilitat, perquè la nostra té molt de paraula i poc de convicció, més gest exterior que realitat interior. Ajuda’ns a foragitar l’orgull de voler aparentar ser més que el germà o la germana, de voler tenir més que ell o ella.

Dóna’ns però, el teu Esperit perquè ens ajudi a ser, ser amics, ser servicials, ser coratjosos en les dificultats, en les malalties, en els fracassos, sense pensar-nos ser millors que ningú, ni fer-ho millor que ningú. Ajuda’ns a ser realistes de veritat: som pols de la terra feta fills de Déu..

Caldria definir, si fos possible, la felicitat o, almemnys, la felicitat proposta per Jesús; que té molt a veure amb la seva pau, aquella pau que el món no pot donar.

Altrament les Benaurances, per a molts, més que pluja fina, airina refrescant, són pedregada seca, ironia burlesca de la seva situació. Dubto que Jesús, avui, en la nostra cultura parlés igual.

Més d’un cop m’han preguntat si sóc feliç i, sortosament, he pogut dir amb total franquesa que sí. Afirmació que generalment era acollida amb un somrís irònic.

La pobresa de Jesús no fou, misèria, fam i set inaguantable, mitja nuesa en el fred, o falta de sopluig sota la pluja i el rellent nocturn. El seu plor no fou el d’una mare amb el seu fill destrossat en els braços.

Tenir poc i acceptar la situació, plorar les pròpies misèries en la lluita, ser alhora càndid com el colom i prudent, ser prou infant per no sentir-se ofès per ningú, estimar i admetre els altres, tal com són…

La felicitat endins, ben endins, inalterable a les fluctuacions exteriors, està feta de pau amb un mateix, de pau amb els altres i, alhora de lluita per ser un mateix, ser plenament persona

P. G.

Pregàris

Feliços els pobres, vindrà el dia…, Feliços els qui passen fam… Feliços els qui ara ploren…, promeses, promeses, i més promeses. Germà, les promeses poden ajudar a suportar, a acceptar, a tenir esperança, però la felicitat no hi té cabuda.

Jesús, amic, la felicitat habita en el avui, el ara i el aquí, no en el demà aprop o llunyà.. Per això hom podrà ser feliç en l’eternitat de Déu Pare, perquè és un avui viu, actiu, un ara etern, sense temps.

Jesús, les dificultats i les estretors de la pobresa; les fiblades de les penes i els dolors; les mossegades de la fam i les injustícies són en un ara, aquí i avui. Amic, no són les promeses que em portaran la felicitat.

Per això, Senyor i Déu meu, prefereixo la teva invitació: “veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats, que trobareu el repòs” i en el repòs, Jesús, hi té cabuda la felicitat. En la Pau fonda, en la Pau i la llibertat que em dónes, hi trobo la felicitat dels fills de Déu, el bàlsam que mitiga, la confiança que anima, la valentia necessària per la lluita.

Guia i Mestre, en qui crec, a qui intento seguir amb l’ajuda de l’Esperit, Déu com Tu i el Pare, i en la companyia d’amigues i amics, deixebles i profetes teus, és ara, avui i aquí que em fas feliç, per sobre les dificultats, les debilitats, les caigudes i recaigudes.

Jesús de Natzaret, crec en Tu, ajuda la meva fe.

Què hem de deixar nosaltres? Potser no ho entenc bé, però no comparteixo moltes expressions: buidar-se d’un mateix, donar-se totalment, viure pels altres.

No tenim perquè imitar els apòstols ni fer com els primers cristians que, donant per res els bens terrenals, els venien i els repartien, dedicant-se a pregar molt i treballar poc.

Jo no tinc ni la missió dels apòstols, ni la dels anacoretes i religiosos dedicats a la pregària; ni la immensa majoria dels creients tenen aquesta missió o vocació.

El que jo penso és que haig d’estar obert a les germanes, als germans amb plenitud, per compartir, idees, amistat, criteris, bens materials i dons naturals, des d’un criteri humil, d’un raonament personal sense orgull. Però també des de la plenitud de la meva persona. No m’haig de buidar per omplir-me dels altres, sinó admetre’ls ampliant el cor i el pensament, amb preferència respectuosa envers elles i ells.

Francesc.

Pregària

Senyor Jesús, la gent de l’entorn del llac de Genesaret, podien escoltar-te, volien escoltar-te, i tu els parlaves. Avui, germà, encara ens parles en l’evangeli, i en la teva vida que el fonamentava, però no som gaires els qui t’escoltem.

Senyor i Déu en qui creiem, el teu evangeli, explicat per altres, es pot posar en dubte; però allò que vivies, allò que et va dur a la mort, no accepta interpretacions, només vida i fruits bons.

Tu, Jesús, ho vas entendre perfectament, i vas sentenciar: “pels fruits els coneixereu” Pels fruits, d’alliberament, d’acompanyament, de compartir, d’amistat, servei; els que tu vas viure, els que tu vas realitzar.

Jesús de Natzaret, dóna’ns el teu Esperit de discerniment, perquè ens faci notar i comprendre els signes dels temps, si la figuera poncella, la cardina canta, o el corb gralla. Que si la veu que sentim és veu de llop o veu de profeta i ressò de la teva. Que el teu Esperit ens faci veure a través de les disfresses d’uns i altres.

Repeteix-nos: ”no tinguis por”, no perquè pensem ser pescadors d’homes ni de dones, sinó perquè viure el teu evangeli, avui, també és camí cap al calvari de les incomprensions, de les renúncies, de les ingratituds, del perdó incondicional, de les trepitjades.

Germà, Déu i Senyor, puja a la nostra barca, parla’ns des de dins a nosaltres, perquè, parlem, siguem la teva veu de pau i d’amistat al nostre entorn.

Què sentim dir, avui, de Jesús? Què diem nosaltres, en el boca a boca, de Jesús? Dues qüestions d’avui, dues preguntes que, cadascuna i cadascú s’hauria de fer en profunditat.

Dins l’Església nostra, el nom de Jesús, la seva doctrina, està a la boca de tothom; des del Papa als clergues, passant pels cardenals, bisbes i teòlegs, sense oblidar-nos a nosaltres mateixos.

Entre tots, potser escrivim més d’ell que no en parlem, en parlem més que no el reflexionem. Potser, l’amaguem en el silenci més que no l’anunciem amb la nostra vida.

El Natzaret d’avui és el món sencer però, potser més l’Església, i els natzarens els qui anem a missa. I entre els qui segueixen el papa i els que no estan d’acord amb ell, entre tots porten Jesús al precipici.

Però Ell s’escapa una i altra vegada, perquè no tots els natzarens intentaren matar-lo, alguns dels que estaven a la sinagoga no es van afegir a la comitiva. Nosaltres, penso que no hi estem.

Paco

Pregària

Senyor, si no haguessis sortit de Natzaret, si t’haguessis quedat fuster, no t’hagueren perseguit i voler matar. Però Tu no hauries complert la Missió i nosaltres no hauríem conegut l’existència del Regne.

El Regne, Jesús germà, ja és aquí, en aquest món, malgrat hi regni potser més el diable. Tanmateix, el Regne del Pare és més present del que sembla, perquè està més en els cors que en les aparences. Però el teu Regne té vocació de transformar el món, des de dins de cada persona, com des de dins de cada persona el mal també està en el món i es fa visible.

Pare Déu, per l’Esperit Déu i la nostra voluntària acceptació, aquest Regne teu ja està instal·lat en nosaltres, en cadascun personalment i en aquesta comunitat que malda per viure en aquest Regne com ciutadans d’aquest teu Regne.

Senyor, tenim un desig, que el Regne s’estengui més i més, no tan sols en els cors, cosa primera i obligada, sinó també en la societat perquè s’hi estengui l’amor. Aquest amor que és compassiu i no egoista, no és presumit ni orgullós, que ho suporta tot i no perd mai la confiança ni l’esperança.

Ajuda’ns, Déu i germà, Jesús de Natzaret, a qui amb bona voluntat seguim, a tenir dins nostre aquest amor i així siguem, pels altres, portadors de pau, de convivència, de tolerància i més que res més d’amor.

A ningú li agrada que li toquin el crostó, que li cantin les veritats. Però el profeta no està per satisfer els egos de ningú; i menys els dels qui manen o dels rics.

Tanmateix no per criticar a tort i a dret, s’és profeta. Ni ningú es pot auto proclamar profeta, és una missió arriscada a la qual s’ha de sentir vocació.

En la nostra Església també hi ha, com a Israel, escola de profetes. Però Déu no triava els seus entre aquests, perquè eren simples portaveus dels qui manaven. I, ara, passa el mateix.

Per això tampoc avui, els profetes són ben rebuts a casa seva, l’Església de Roma, i han de trescar en els suburbis, en les missions, entre els pobres i els desposseïts de tot.

Ells també porten la Bona Nova amb el seu treball. No fan miracles, Jesús va deixar cecs, leprosos, malalts, tampoc no podia arribar a tots. Ells deixen, institucions, hospitals, dispensaris, escoles… i esperança.

No tenim la missió del profeta, anunciar la Bona Nova, però sí la de viure aquesta Bona Nova, de fer-la realitat en el nostre entorn, entre els qui tenim aprop. I això tampoc és una ganga..

Paco..

Sóc un membre del Crist (epístola)

Ben pensat, només sóc un àtom; però viu i actiu, amb reciprocitat, dono i rebo, rebo i dono, visc en ell i gràcies a ell, però animo la seva vida i contribueixo a ella.

Dues idees bàsiques han configurat el meu retorn a la fe. Sóc i visc en l’infinit de Déu. Ell És en mi, jo sóc en ell, Ell és la Vida, jo visc en i d’aquesta Vida.

Déu no està allà i jo aquí. Si Ell se’n anés allà i jo erm quedés aquí, o jo pogués anar fora d’Ell, jo deixaria d’existir, ni ànima, ni ment, ni consciència ni un sol àtom de mi existiria a l’instant.La segona: Jo sóc i visc en la unitat de la humanitat. Quan jo en perfecciono, tota la humanitat ho fa amb mi, quan reculo ella faria un pas enrera si no fos compensada pel bé d’un altre.

La doctrina ensenya poc i mal la Presència de Déu, i la Comunió dels sants (i no sants) que és el Cos Místic de Crist. Utopies meves? Figuracions meves? Per a mi plenitud de vida espiritual i humana

No és molt corrent, avui, fer tot el que el Mestre diu. Fa ya anys i anys que la gent a après a raonar per ell mateix. Bé, encara n’hi ha molta que raona molt poc.

Les religions tendeixen a afermar-se en Déu. El llibre és “Paraula de Déu” oracle infal·lible. Els ministres parlen en nom de Déu, inspirats per l’Esperit de Déu. Tot s’ha de fer com ells diuen, i acceptar tot el que ells ensenyen.

Creure en Jesús, acceptar-lo per mestre, no és ben bé, acceptar a ulls clucs el que diu la Jerarquia de la nostra Església, i no acceptar-ho tot el que ella diu, no és estar fora de la comunió del poble de Déu.

“Només teniu un mestre”, diu Jesús; aleshores i avui. Ell i la seva forma de viure. L’evangeli llegit en la mentalitat del temps passat i practicat en la realitat i coneixements del temps present..

Llegir l’evangeli amb la mentalitat actual és tan erroni com voler-lo viure segons la lletra del passat. Maria diria ara “Feu tot el que ell us diria avui”. El mateix que fa dos mil anys, però amb paraules i accions d’avui.

Paco

pregària

Senyor, tots tenim mancances, moments de debilitat, de dubtes, de cansament. Però en lloc de fer, com els servidors l’esforç de carregar amb la feina de sortir-nos-en senzillament et preguem que ens donis força, fe, consol, voluntat i constància.

No solem fer com Maria, exposar-te les mancances i demanar-te ajuda per fer la nostra part; de posar-nos al treball, a posar-nos dempeus, a reflexionar l’evangeli, a meditar la teva manera de viure i comprendre com viuries avui la teva missió.

El triangle complet per a l’èxit de la pregària, Senyor, és reconèixer les nostres limitacions i les nostres possibilitats perquè ni som nuls ni ens has creat desarmats. Posar-nos al treball decididament i finalment demanar ajuda abans que el cansament ens aclapari.

I aleshores, Jesús, trobarem el vi de l’alegria, de la pau, d’aquella pau que tu vas dur a la terra per a tota persona de bona voluntat. Tu no vas acabar la feina, nosaltres tampoc l’acabarem, però tu no ens ho demanes, sinó que fem tot el que realment podem fer.

Senyor, vas deixar-nos l’Esperit per ser-nos far que guia, força que sosté, vent que empeny, amic que acompanya, consola i anima.. Fes-nos-el sentir. Creiem Germà en Tu i en Ell, però massa sovint nosaltres mateixos l’amaguem. Ajuda’ns Mestre i Senyor.

Un signe de contrició, com el del tot el poble que escoltava Joan, encara que Jesús no ho necessités. Però més tard ell mateix ho faria, i molt més tard encara, manaria als apòstols de fer-ho.

Però quina contrició tenen uns infants, i de què n’han de tenir?.És acceptat formalment que el pecat original, en cas d’haver existit, no és ni pot ser transmès als descendents,

El bateig, com a símbol de renovació de la fe, com a símbol d’acceptació d’una fe que no es tenia, és plenament vàlid avui i sempre, però és cosa d’adults, de persones que saben què volen i perquè ho volen.

Hem transformat els sagraments en amulets, en valors per les paraules dites i per qui les diu. Anul·lant l’acte de persona humana que sap què fa, perquè ho fa i lliurement ho fa..

Per a mi és un valor autèntic el ritual la renovació del baptisme fet en cerimònies comunitàries i preparades amb convicció. El credo no serveix i sense prèvia reflexió tampoc. Si no hi ha acte plenament humà no hi ha res…

Pregària

Pot ser, Senyor, que el baptisme sigui “una perla que es llença al porcs” segons expressió teva?

Té sentit, avui, batejar infants que no sentiran parlar de Déu fins que facin la comunió, si és que la fan? Què guia realment, Senyor, l’Església, tenir molta gent en nòmina, apuntada als seus arxius, o la por de quedar-se sense gent que la sostingui?

Si la fe no hi està present és suficient, Pare, una cerimònia i una aigua beneïda per fer un sagrament efectiu? No dóna, Senyor, l’Església un valor supersticiós al bateig? Si Jesús ha salvat la humanitat, sigui batejada o no, si la salvació és per tota persona que fa el bé, si el teu Esperit, Pare, ajuda tota persona de bona voluntat, de veritat t’importa si estem batejats o no?

Pare, Fill i Esperit, crec en la virtut i el valor del baptisme, que he rebut, però no perquè ell m’hagi conformat cristià, sinó perquè he acceptat ser-ho i m’esforço amb bona voluntat a ser-ho. Vosaltres esteu dins meu, com en tota persona de bona voluntat, l’Esperit, potser sí que està més endins en el meu cor. Però fins a quin punt és pel bateig, per la confirmació, o senzillament per l’acceptació i la contínua recepció amb fe de la comunió i de la reflexió?

Esperit, Déu amor, torna en una nova Pentecosta, i renova la faç de l’Església