11. El cristià és un compromès amb la no-violència: no utilitza la violència ni l’accepta, més aviat la denuncia. No admet altra violència que la de la veritat i la de l’amor, que s’imposa per ella mateixa.

12. Un cristià viu la veritat interior, sense fer concessions, ni personals, ni ideològiques, ni legals. No admet cap forma d’esclavatge. No idolatra la llei; l’accepta com a garantia de la llibertat per a tothom.

13. El cristià valora la seva sexualitat i li dóna un sentit transcendent. Es mostra responsable davant la procreació. Comprèn la sexualitat com la màxima expressivitat i trobada entre les persones que s’estimen. La reconeix com a superació de la solitud personal. Al mateix temps, té en compte i valora l’opció de renunciar a l’expressió sexual de l’amor, i entén el celibat com a actualització del celibat de Jesús a favor dels homes.

14. El cristià troba sentit al sofriment i a la mort, a partir del sofriment i la mort de Jesús. No els treu la importància, ni vol explicar-los filosòficament, ni creu que siguin un bé; però sap que Déu fa costat al qui sofreix i mor; en Ell, el sofriment i la mort adquireixen un valor redemptor de la humanitat.

15. El cristià pren una postura crítica davant el confort i el consumisme, considerantlos com a mitjans, perquè sap que el «ser» està per damunt del «tenir». No accepta cap forma d’esclavatge envers la publicitat o el consumisme. Els denuncia amb una vida pobra i austera.

16. Un cristià se sent en missió: es considera enviat per Jesús per anunciar la seva paraula, la seva crida a la conversió, la vinguda del Regne de Déu. Això es fa palès en els esforços dels cristians per implantar un ordre més just tant en el camp polític i social com en l’econòmic i cultural.

17. El cristià és una persona humil: camina en la veritat. No nega els seus talents ni els enterra. Els reconeix, els agraeix i els posa al servei dels altres. Manifesta una actitud de servei.

18. El cristià és una persona alegre i sembra alegria, gràcies a la pau interior que comunica i a la presència de Déu en la seva vida.

19. El cristià procura realitzar el programa de Jesús, les Benaurances, treballant per adquirir una pobresa d’esperit que el porti a compartir amb els més necessitats allò que té i allò que és.

20. El cristià sap donar raó de la seva fe i de la seva esperança. S’imposa l’obligaci6 de conèixer millor cada dia la Paraula de Deu i mira d’augmentar la seva cultura religiosa d’acord amb les seves possibilitats.

— Un cristià pertany a una comunitat: no solament com a membre d’una gran institució com es l’Església universal, sinó que forma un grup al qual se sent unit per la fe i pel compromís d’anunciar i estendre el Regne de Déu, i en el que comparteix la seva vida i la seva experiència de fe.

— Un cristià se sap salvat i viu en l’esperança, no en la incertesa. Confia en Déu per damunt de tot. Per això, desitja contribuir a la salvació de l’home, en les seves circumstàncies concretes, sense condemnar ningú.

 — Un cristià fa present Crist amb la seva pròpia vida; fa seus els valors acceptats per Jesús i els assumeix fins a la mort, amb la fe en la Resurrecció. És l’únic argument definitiu de la veritat de la seva fe.

— Un cristià diu «Déu Pare», tal com ens ho ha ensenyat Jesús. Creu en la seva Providència, en el seu amor i misericòrdia de Pare.

— Un cristià es reconeix pecador per les seves pròpies errades i en solidaritat amb 1es deficiències dels altres. Es responsabilitza, com ho va fer Jesús, dels pecats dels altres, i pren la tasca de la salvació com una missió de la seva pròpia vida.

Continuarà

Escrit per un voluntari (Ll. N.)

Fer quelcom per ajudar al proïsme que pateix gana i també rebuig social es avui més necessari que mai. L’ambició dels potentats i l’inacció criminal dels estats han abocat als sector més febles a la desesperació. El nostre modest menjador és només un gra de sorra, o potser de mostassa, petit, insignificant, tenim però l’esperança que la llavor fructifiqui en els nostres cors i animi a la comunitat a donar aixopluc als nostres germans. No hi fa res que siguin cristians, musulmans, animistes, budistes o fins i tot ateus, són germans nostres com fills de Déu.

Per nosaltres, els voluntaris, no hi ha millor premi que el somriure.I l’esguard content i agraït que rebem dels nostres germans, l’alegria de compartir la taula i l’escalf d’una estona en que procurem que no es sentin sols ni rebutjats, un petit parèntesi en les feixugues hores de la jornada. Cal recordar aquelles paraules que els evangelis posen en boca de Jesús en el Judici Final:

-Veniu vosaltres, que quan tenia gana em donàreu de menjar, tenia set i em donàreu de beure, tenia fred i desempara i em donàreu escalf, estava malalt i em guaríreu, estava trist i em donàreu consol

-Senyor, quan us vàrem fer tot això?

- Quan ho féreu al proïsme, al desvalgut, me’l féreu a mi.

 

FOTO: Reunió de voluntaris als locals parroquials on hi ha el menjador

Hi ha un poema de Joan Salvat Papasseit (1894-1924), un poeta àcrata, llur lectura sempre m’ha fet esgarrifança per la cruesa del missatge. Aquí el teniu:

NADAL

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis que l’empedrat recolza

i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina, prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;

i ells recullen les plomes, i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

La clau de tantes coses està en la senzillesa! La senzillesa en l’amistat, en els somnis, en la pregària, en l’amor… i en la festa. Un any més, l’Aplec de Castanyet va ser senzill i bonic, i això és el que el fa tan especial. L’Aplec és una cita indispensable per celebrar l’arribada de la primavera amb una trobada dels amics i grups a l’entorn de la Parròquia i del barri de Poblenou de Pineda.

El dinar es va solventar amb uns arrossos organitzats per grups, i un concurs d’arrossos per fer-ho més emocionant (que va guanyar la Tainé, amb un arròs a mig camí de Cuba i València, doncs ella és cubana i el marit és valencià). En les votacions, l’arròs guanyador va empatar amb el de la colla del Centre Excursionista Anem a Caminar, que van aplicar el conte de “La Sopa de Pedres” a l’arrossada, portant cadascú una mica de sofregit fet de casa i juntant-ho tot a la paella amb l’arròs i la bona mà culinària d’en Llorenç de Malgrat. El desempat va ser “a sort”, moneda a l’aire…I a les taules, cadascú amb quelcom per compartir: el vi, l’amanida, les postres, dolços…  Com sempre, la mainada pràcticament ni els vam veure: pujant i baixant al riu (amb alguna remullada previsible) i fent cabanes amb branques com és tradició. I els grans, ja se sap: la sobretaula, alguna migdiada, la xerrameca sana… Tot plegat, així, senzill i bonic.

Carta en nom de l’assemblea a la Junta d’Economia del Bisbat

Bona i renovadora ruta quaresmal!Si fóssim arbres… La Quaresma: seria un bon moment per fer una bona esporgada.

La nostra fe rebuda en el baptisme, ens fa descobrir en la Paraula de Déu el que ens vol dir i ensenyar Jesús. Com els seus deixebles, Ell ens invita cada dia a baixar de la «muntanya», és a dir, desinstal.lar-nos de tot allò que ens acomodem en la vida i ens impedeix donar la mà al germà que més ho necessita. Fiem-nos del nostre Pare Déu. que és Misericòrdia i ens donarà un cor nou i una vida nova.

L’arrencada del menjador social de Caritas aquesta setmana a la parròquia l’hem viscuda com la multiplicació dels pans i els peixos. Hi ha res més evangèlic que, partint del no-rés, poguem donar de menjar al voltant de 15 persones cada dia (un dia eren 25), gràcies als donatius i al voluntariat? També es parla molt del diàleg interreligiós: nosaltres, més enllà de la teoria, a la pràctica estem units per aquesta causa cristians, musulmans, evangèlics a fi que no hi manqui un àpat calent i digne al dia a cap persona. En el menjador ens hem unit per tirar-lo endavant Caritas de Pineda, Poblenou i Calella, els musulmans de Pineda i Calella, l’associació africana Moussa Molo i l’Església Evangelista.

El dinar es dona a la 1 a tots aquells que prèviament han estat derivats d’alguna entitat o bé dels Serveis Socials. Tenim més de 10 fleques que també ens faciliten el pa que necessitem. I molts col.laboradors que petits o grans donatius fan possible cada mes que això es pugui portar a terme. Fins quan ho portarem a terme? No ho sabem. Si hi ha demanda -i si des de les administracions no hi intervenen i si nosaltres tenim els suficients recursos- continuarem fins que aquesta crisi hagi desaparegut.

Quan es parla de crisi en els diaris, a la televisió, al carrer, ben segur que els sostres s’abaixen. Però ben segur també que molts sostres toquen terra.Des del grup interreligiós volem fer la proposta de compartir entre nosaltres i amb les altres religions que ens envolten, què ens diuen els pobres de part de Déu. Com es sabut, ens hem reunit en altres moments amb musulmans coneguts entre nosaltres. Ara, hem començat amb una certa periodicitat. Volem ser realment un grup interreligiós i això ens porta a donar passos per què hi sigui present tot el ventall de tradicions religioses que hi ha al nostre voltant.Us oferim alguns pensaments, que hem reflexionat últimament:

La resposta a la crida per aconseguir voluntariat pel nou menjador social de Caritas a Poblenou ha estat excel.lent. Veure tantes persones amb ganes de donar el seu temps i el seu esforç pels altres, és realment emocionant. Veure també que venien de Poblenou, de Pineda Centre i de Calella, persones grans i persones més joves amb responsabilitats laborals i familiars, persones de la nostra parròquia i de les parròquies veïnes, persones de la comunitat islàmica, de les associacions africanes, de l’església Evangelista, …. tots amb un projecte comú: el de la solidaritat.

En Miguel, el coordinador del menjador, va organitzar els voluntaris en cinc grups de sis a nou persones cadascun: cada grup atendrà el menjador un dia a la setmana, i la resta de voluntaris faran tasques de suport. Ahir es van aplegar una cinquantena de persones als locals parroquials. Els grups ja es van organitzar, van donar-se telèfons.  I altres també van venir per apuntar-se a fer apadrinaments de dinars (pagant uns quants dinars al mes, al preu de 2,5€). 

Jo, que sóc una simple persona més de la parròquia, em vaig emocionar de veure tanta gent amb ganes de participar. Vaig pensar que sempre hi ha gent bona, molta més de la que de vegades ens sembla. I vaig pensar que, entre tots, serà possible. El 9 de febrer s’engega en projecte. Sé que cal no fer volar coloms, que poden haver dificultats, que tots haurem d’aprendre… però, de moment, és per estar contents. Comencem un nou projecte que serà alhora un camí d’aprenentatge i de convivència.