— Un cristià pertany a una comunitat: no solament com a membre d’una gran institució com es l’Església universal, sinó que forma un grup al qual se sent unit per la fe i pel compromís d’anunciar i estendre el Regne de Déu, i en el que comparteix la seva vida i la seva experiència de fe.

— Un cristià se sap salvat i viu en l’esperança, no en la incertesa. Confia en Déu per damunt de tot. Per això, desitja contribuir a la salvació de l’home, en les seves circumstàncies concretes, sense condemnar ningú.

 — Un cristià fa present Crist amb la seva pròpia vida; fa seus els valors acceptats per Jesús i els assumeix fins a la mort, amb la fe en la Resurrecció. És l’únic argument definitiu de la veritat de la seva fe.

— Un cristià diu «Déu Pare», tal com ens ho ha ensenyat Jesús. Creu en la seva Providència, en el seu amor i misericòrdia de Pare.

— Un cristià es reconeix pecador per les seves pròpies errades i en solidaritat amb 1es deficiències dels altres. Es responsabilitza, com ho va fer Jesús, dels pecats dels altres, i pren la tasca de la salvació com una missió de la seva pròpia vida.

Continuarà

Escrit per un voluntari (Ll. N.)

Fer quelcom per ajudar al proïsme que pateix gana i també rebuig social es avui més necessari que mai. L’ambició dels potentats i l’inacció criminal dels estats han abocat als sector més febles a la desesperació. El nostre modest menjador és només un gra de sorra, o potser de mostassa, petit, insignificant, tenim però l’esperança que la llavor fructifiqui en els nostres cors i animi a la comunitat a donar aixopluc als nostres germans. No hi fa res que siguin cristians, musulmans, animistes, budistes o fins i tot ateus, són germans nostres com fills de Déu.

Per nosaltres, els voluntaris, no hi ha millor premi que el somriure.I l’esguard content i agraït que rebem dels nostres germans, l’alegria de compartir la taula i l’escalf d’una estona en que procurem que no es sentin sols ni rebutjats, un petit parèntesi en les feixugues hores de la jornada. Cal recordar aquelles paraules que els evangelis posen en boca de Jesús en el Judici Final:

-Veniu vosaltres, que quan tenia gana em donàreu de menjar, tenia set i em donàreu de beure, tenia fred i desempara i em donàreu escalf, estava malalt i em guaríreu, estava trist i em donàreu consol

-Senyor, quan us vàrem fer tot això?

- Quan ho féreu al proïsme, al desvalgut, me’l féreu a mi.

 

FOTO: Reunió de voluntaris als locals parroquials on hi ha el menjador

Hi ha un poema de Joan Salvat Papasseit (1894-1924), un poeta àcrata, llur lectura sempre m’ha fet esgarrifança per la cruesa del missatge. Aquí el teniu:

NADAL

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis que l’empedrat recolza

i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina, prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;

i ells recullen les plomes, i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.