Jesús, un laic, el fuster de Natzaret, va ser condemnat a mort per les autoritats religioses jueves. L’acusaven de transgredir les lleis sagrades d’Israel; li retreien que no respectava el repòs del shabbat, els seus deixebles no feien les ablucions rituals ni dejunaven, tenia amistat amb gent de mala fama (publicans, prostitutes), acollia i ajudava persones considerades ‘impures’ leprosos, epilèptics). Assetjat pels responsables del Temple, Jesús es defensava reprenent paraules de la Bíblia, tot invocant-ne el seu veritable esperit. - «M’estimo més l’amor, que no pas els sacrificis» (Mt 9,13; 12,7)

He entrat aquesta tarda un moment a l’església amb cap més pretensió, com moltes vegades, de ser allà en silenci amb el cor nu, pregant sense paraules al pensament. Però a la poca estona, el somriure se m’ha dibuixat als llavis: no, avui no és dia de silencis. Ja quan havia arribat, a la porta de l’església, ho havia vist: hi havia moviment. Des de les aules del primer pis de la parròquia baixaven i pujaven entre rialles unes noies guapíssimes, africanes, vestides amb vestits de colors lluents. Després hi he pensat: És clar, dimarts és la classe de català i el castellà per a immigrants, i aquestes hores, entre les 3 i les 5 (quan els infants estan a escola) és quan venen les mares. I la pregària, per mi, ha estat simplement escoltar-les, les veus animades, parlant, mentre unes entraven i altres sortien, i també les veus de les professores, que fa dies estaven neguitoses amb l’inici de les classes i ara ja es veu que tot va sobre rodes.

Hi ha gent que, des de l’anonimat, dóna molt de si mateix, amb molt d’esforç i amb energia positiva, i ja es veu que el que transmeten va més enllà d’unes classes de català o castellà. La meva humil pregària, avui, ha estat simplement escoltar-les. I me n’he tornat ben feliç a casa, tant, que ara he pensat de compartir-ho aquí al bloc. Potser us semblarà una petitesa… però sempre he pensat que el cor pot bategar feliç cada dia gràcies a aquestes petites coses.

El dissabte 4 d’octubre, en la trobada de Reflexió Cristiana va reflexionar sobre els drets humans i la seva base evangèlica, constatant que tothom hi estava d’acord i que era preferible parlar dels Deures. És una constatació que es parla molt dels drets i poc dels deures. Que tothom reclama els seus drets, i té poca consideració pels seus deures, malgrat que a cada dret correspon un deure i a l’inrevés.  Després de constatar el retard de Roma en acceptar la declaració dels drets humans, tot i reconeixent la seva base evangèlica, podríem preguntar-nos si Roma, si l’Església els compleix aquests drets humans. Però vam pensar, si no volíem perdre el temps, reflexionar com cadascun de nosaltres complia els seus deures personals, en el seu entorn, en la comunitat de fe, i si ella o ell feia el possible perquè els altres poguessin veure els seus drets respectats i, al seu torn, ells respectar els dels altres. El proper dia, dia 18, reflexionarem sobre: «Salvar-se, deixar-se salvar i viure com a salvats»