Arxius de September, 2008

A aquells que es plantegen la “Primera Comunió” dels fills

Tuesday, September 30, 2008

Benvinguts aquells que celebreu amb la comunitat cada diumenge la fe en Jesús i en voleu fer vida. Benvinguts aquells que us plantegeu educar i viure amb els vostres fills les celebracions de la fe a la nostra comunitat. Benvinguts qui us plantegeu també celebrar amb nosaltres aquells moments importants de la nostra vida de fe (com és el bateig, la 1ª Comunió, el casament, anys de casats…..)

Sabeu, pares, que la “1ª Comunió” –el combregar- és participar de les eucaristies de la comunitat que es troba els diumenges. No és anar a catequesi, ni fer religió a l’escola, ni fer oracions a casa… això són altres coses. Figureu-vos que els pares tenen moltes ganes que el seu fill /a sigui “anxaneta”dels Castellers. Què hauran de fer? Primer, cal que els hi agradi el món dels castellers, després caldrà anar als llocs on fan els castells, participar-hi… i el nen hi haurà de ser, anar a assajar, fer castells, i els pares també ajudar a fer el castell… i això no es fa pas només perquè el nen pugui fer d’anxaneta un sol dia, sinó que voldran que continuï fent castells una festa rere l’altra… doncs, la “1ª Comunió” és semblant. La “1ª Comunió” es fa perquè es participa de les eucaristies, perquè es vol participar de les eucaristies. Si no heu anat mai a missa, si no aneu a missa, si no us plantegeu d’anar a missa… tampoc hi ha motiu de fer la “1ª Comunió. A vosaltres pares, us preguntem: Per què heu de fer fer la “1ª Comunió”? No serà, per casualitat, la 1ª i última? Aneu a missa regularment? Els familiars i convidats que vindran alguna vegada van a missa? Esteu disposats a participar de la celebració del diumenge?

Si la 1ª Comunió no té res a veure amb la celebració de la comunitat que es troba el diumenge no en feu cap espectacle. La “1ª Comunió” no és cap “espectacle” (per posar alguns exemples: quan alguns es queden drets darrera l’església, tot i havent-t’hi lloc, com si fos el “galliner” d’un teatre; quan la celebració del diumenge sembla un mercat; quan no us interessa res del que estem fent però hi veniu perquè el nen o nena fa la “1ª Comunió”; quan creieu que el més important és obtenir una foto; quan és el motiu per anar al restaurant i fer regals i fer la festa al nen o nena; quan la única il·lusió dels pares és disfressar el nen o nena; ……). Quan és així, no cal que feu la “1ª Comunió” a l’església, aneu directament al restaurant.

Atenció: No perquè feu catequesi ja podreu fer la 1ª Comunió a la comunitat de Poblenou. Si us plantegeu fer fer la “1ªComunió” n’haurem de parlar, i garantir que: El que voleu fer és una cosa seriosa i madurada i que té raó de celebrar-se a l’església ja que hi participeu i hi voleu participar. Que respectareu la celebració que fem el diumenge. Que parlareu amb els convidats d’aquest tema i els que no vulguin participar es quedaran fora o aniran directament al restaurant.

Recomana aquest article
Imprimeix aquest article

Carta de Ramon Masachs al nou bisbe Francesc

Tuesday, September 9, 2008

El nostre rector, Ramon Masachs, ha adreçat una carta al nou bisbe de Girona, que ha fet pública i tot seguit us la reproduïm:

Francesc, germà,

deixa’m dirigir-te aquestes ratlles ara quan encara no ens coneixem i abans no deixis de ser el meu col·lega, i que et pugui tractar de tu ni que sigui tard per dirigir-te obertament aquestes quatre ratlles. Sé que a partir de l’octubre, des que t’han assenyalat amb el dit per tal que exerceixis com a bisbe a Girona, t’hauré de tractar de senyor o eminència o de vostè perquè necessiten –els de dalt, tu no ho sé- que entre els dos hi hagi una distància. No podria ser d’altra manera. Fa temps que creia que això podia canviar, ara no. No ens coneixem. Mentre deus estar llegint els informes de tots els capellans i mentre nosaltres estem també recopilant tots els informes que ens arriben de la teva persona, et diré que he viscut –per sort- els últims temps d’abans del concili i els canvis que es varen anar produint amb la il·lusió viscuda dels capellans grans que coneixia i anava coneixent. Era il·lusió de canvi, d’esperança d’una altra església possible, d’una església propera, unes celebracions que s’anaven adequant a cada circumstància i a cada moment segons els que celebraven en comunitat. Aquí podríem fer moltes referències a la fe viscuda del passat i com s’anava transformant i vivint a cada moment de la vida. Vivíem i ens formàvem amb aquesta il·lusió que ens venia del Concili Vaticà II amb aquella idea d’obrir finestres perquè hi pogués entrar el buf de l’esperit i pogués sortir-ne’n tot allò que s’havia de bandejar, i viure i transmetre el missatge de Jesús i anar deixant l’església anquilosada en el passat i del passat. «Ara és l’hora de la col·legialitat», se’ns deia tot il·lusionats. Ens han enganyat. On és aquest Concili? On són ara aquests capellans il·lusionats? on són? On és la col·legialitat? Ja sabem que als bisbes no es posen pas nerviosos ja que confien que els «neomoviments» ja els hi faran perpetuar l’espècie.

Però, de camí, allò que es diu camí, on són els camins nous que la nova societat ens demana i ens va demanant constantment i ràpidament avui com mai? Amb els joves no els podem pas amagar el futur negre que tenim, ja el veuen, tal com ens deia en Marià Corbí un dia en el Fòrum Joan Alsina: «no tenim joves perquè no hi veuen cap futur en l’església». I quina raó que té.

Ja ens hi podem escarrassar que per aquest cantó no farem pas res. Però els bisbes estan tranquils perquè encara són capaços d’omplir places plenes de joves o quan van a les parròquies ho troben ple de gent. I s’enganyen i volen estar enganyats.

Francesc, germà, seràs guardià o pastor? Ja sé el que em diràs, i no crec que se’n pugui ser les dues coses. Però, jo crec, que et deuen haver posat perquè en siguis el guardià, si no fos així potser nosaltres hi haguéssim pogut dir alguna cosa. Però no ens deixen, no som encara majors d’edat, i potser tampoc no som prou de fiar, els de la feixa de baix. Jo que sóc d’aquesta feixa, no sóc gens ortodox ni a vegades prou respectuós, el que sí, com molta altre gent, necessito que se’m parli d’evangeli i no d’església ni de poder ni de jerarquies ni de magisteris ni de tradicions ancestrals.

M’agradaria que tots poguéssim recitar aquell text de Martin Luter King: «He somniat…» perquè voldria dir que encara tenim il·lusió i esperança. Voldria dir que encara estem compromesos en viure el Regne i treure tota injustícia i desigualtat. I la dona, Francesc, germà, i la dona? No creus que hauríem de lluitar plegats per canviar aquesta situació de marginació que viu la dona en el sí de la nostra església? També esgrimiràs les dues raons eternes: la tradició i que entre Jesús no hi havia cap dona?

Per acabar et faria un prec: no pateixis pel món que vivim: ni per la llibertat, ni per la democràcia, ni pel relativisme…hi vivim i hi hem de viure i hi viurem amb més o menys felicitat si sabem pensar amb l’altre, d’això n’estic segur. El món no s’acaba aquí ni que vulguem. Tu també a la teva parròquia de Granollers has patit el davallament del nombre de gent que s’aplega a la parròquia. Com ho vius: amb resignació? No seria hora de dir: som una altra església, hem d’anar cap a una altra església?

No pateixis com pateix el nostre bisbe ja emèrit, que pateix pel relativisme, enyora la influència que té la religió a EEUU d’Amèrica (que el nom de Déu estigui a la moneda–feliçment tretes ja de les nostres) i que els polítics encara jurin davant la Bíblia; suposo que deu enyorar també l’espiritualitat que fa omplir carrers i places. Tampoc li agrada els capellans aplegats en el Fòrum Joan Alsina – més aviat, desprecia i ha volgut marginar-ne el col·lectiu. Jo com a membre del Fòrum n’estic molt content de ser-ne i he après molt durant tot aquest temps.

Francesc, germà i col·lega, em queden deu anys per la jubilació. Mentrestant, esperarem que es produeixi el miracle de petits gestos: que a la guia de l’església gironina no hi figuri el títol sinó la condició davant del nom de cadascú; que no facis servir ni anells ni bàculs i barrets ni ornaments que ens recordin el passat–sigues senzill fins i tot amb això; no et facis dir «senyor» –que de «senyor» només en tenim un, ens diràs moltes vegades; quan rebis queixes o denúncies de nosaltres, ens preguntis i parlis primer amb nosaltres abans d’emetre cap judici; no et preocupi les estructures –que amb el temps que vivim són molt canviants i efímeres; i que no t’oblidis que abans que bisbe guardià ets capellà pastor.

Res més, voldria dir més coses però no em vull allargar. Sigues benvingut a casa nostra. Benvingut a la meva comunitat que també serà la teva si vols. Estàs convidat a fer un «pa amb tomata» el dia que vulguis amb mi i la comunitat. Posa la data.

Ramon Masachs, agost del 2008, Poblenou – Pineda de Mar

Recomana aquest article
Imprimeix aquest article

En Xevi i la seva samarreta de Superman

Saturday, September 6, 2008

En Xevi Castellà, que acostuma a participar de l’Eucaristia del diumenge, va venir aquest cop amb una samarreta de Superman. Ens ho va explicar. Fa deu anys d’un article de l’Espinàs que parlava d’ell. I fa 15 anys, quan en tenia 20, va patir un accident amb el tren a Calella, a causa de la força del vent que el va arrossegar: “Després del traumatisme craneo encefàlic vaig estar a l’UVI 55 dies assegut en una cadira de rodes sense parlar ni raonar”. Per això en Xevi ens va dir: «Jo celebro la meva diada el 15 de setembre. Aquell dia vaig tornar a néixer.»  I sovint també aclareix, com una clara reivindicació: “No vull fer pena!”.

Aquest és l’article que li va dedicar Espinàs:

SUPERMANS I PEDRES   superman.jpg Com és sabut, Christopher Reeves. L’actor que interpretava superman al cinema, està immobilitzat d’espatlles cap avall. Muntant un cavall, l’animal es va negar a saltar una tanca i el va tirar a terra. He llegit que això va passar l’any 1995, i si no és una errada no ho puc entendre: ja fa més de dos anys, potser tres, d’aquell accident? Encara em sembla una notícia recent. «El temps fuig com s’envola una oreneta», avisa la cançó. És una història dura, la de Christopher Reeves. Com d’altres. Reeves té la sort de poder mantenir un equip d’infermeres i d’ajudants, no tothom pot dir el mateix. És especialment trist que l’àmbit dels discapacitats pateixi una desigualtat d’opcions tan semblant a la de la societat en general. Però a més de recursos externs, l’actor ha comptat amb aquesta força pròpia que és «l’energia del somriure».I ha aprofitat la immobilitat per dictar les seves memòries. Ben fet, en les fotografies, a Reeves sempre se’l veu somrient. Potser ara ha descobert el secret d’un superman. Una forma de lluitar amb les barreres és explicar- se. Christopher Reeves ho fa amb les memòries. Altres…Abans de Sant Jordi, a Calella de la Costa, se’m va acostar un noi que anava amb cadira de rodes. Després d’intercanviar unes quantes frases –li costava una mica- em va donar un paper escrit a màquina per ell mateix. Me’l vaig guardar i he estat un mes sense decidir-me a copiar-ne – amb una mínima correcció- algunes frases. «Jo estic en el centre La Gavina, vaig patir un TCE (vol dir traumatisme craneoencefàlic) però no sóc cap invàlid, tinc algunes dificultats en el caminar i es deuen creure que sóc tonto, però mira, jo em faig el longui, sóc un periodista amb el xassís tocat. El que més em preocupa són les etiquetes que em posa la societat sense conèixer-me. Jo crec que he viscut a dues pells, parlo sincerament, abans de l’accident creia, amb perdó, que una cadira de rodes era un subnormal. I no, jo sóc en Xevi Castellà i Tubert. Fa molt de temps que volia escriure-us, però fins ara no he pogut escriure (jo era tonto per no dir-ho o què????). La lluita només acaba de començar i el camí per a un noi com jo no és fàcil i amb una forta pujada i no m’ho imaginava des del punt de vista d’una cadira de rodes, o caminant, i és el camí que ara faig, és diferent, fa molta pujada, hi ha pedres…» A Los Angeles, a calella, a cada carrer del món. Supermans que volen per damunt de pedres. Josep M. Espinàs. «Avui» dijous 21 de maig de 1998

Recomana aquest article
Imprimeix aquest article