No ho hem anat a buscar ni hem fet cap campanya a la premsa. Però en sortir dimecres a totes les edicions de El Punt, arreu de Catalunya,  el missatge s’ha escampat i rebem trucades de tot arreu. Les persones que ens demanen de signar, poden descarregar-se el full de la pàgina principal de la nostra web.

El text és aquest:  

Jo estic a favor del matrimoni homosexual, de legislar l’avortament, de que no hi hagi concordat Església-Estat, que no hi hagi assignatura de religió catòlica a l’escola, de que hi hagi assignatura de cultura religiosa per a tothom, de que hi hagi l’assignatura d’Educació per a la ciutadania, crec amb un final de negociació amb ETA, crec que no perilla cap democràcia pel fet de ser laica…..i no estic d’acord amb molts bisbes (R.M. seguidor de Jesús) 

També podeu llegir la notícia que va aparéixer a El Punt:

Diversos membres d’aquesta comunitat, a l’igual que molts altres catòlics, hem lamentat molt l’actitud dels bisbes en aquests dos mesos pre-electorals. Primer va ser el míting i manifestació del 30 de desembre a Madrid, en què, amb l’excusa de defensar l’anomenada “família cristiana”, es va atacar el govern Zapatero.  Després, el 31 de gener, els bisbes van fer una nota en què a base de ressaltar molt intencionadament uns determinats temes, i ometent expressament uns altres, donaven com a única opció possible de vot per al 9 de març la del Partit Popular. I els bisbes catalans no van ser capaços de marcar cap mena de distància. Sort de l’abat de Montserrat, que ens va salvar la dignitat. I de col.lectius de cristians laics i de capellans de diversos fòrums catalans i espanyols que s’han anat pronunciant. 

El nostre rector, en Ramon, també es va pronunciar públicament en resposta als bisbes i va ser dels primers que ho va fer. Ho va fer a títol individual i de forma contundent, penjant una declaració personal a la web de la parròquia. Davant d’això, alguns ens vam sentir feliços, però alhora preocupats perquè no és el mateix pronunciar-se en solitari que fent pinya. Per això, el grup Paraula i Acció de la Parròquia de Poblenou proposem que totes aquelles persones que estiguem d’acord amb el que ha escrit en Ramon ho signem també.  

També hem de dir que manifestem el nostre profund respecte per aquelles persones que pensin diferent i no ho signin. A diferència de la Jerarquia, creiem que en una comunitat cristiana, sigui petita com la de la nostra parròquia, o sigui més gran com és el conjunt de l’Església, hem de poder conviure tots, pensem com pensem, i garantint alhora que la comunitat de Poblenou sigui sempre una comunitat de portes obertes.

Els papers per signar són a l’entrada de l’Església.

TEXT:

Jo estic a favor del matrimoni homosexual, de legislar l’avortament, de que no hi hagi concordat Església-Estat, que no hi hagi assignatura de religió catòlica a l’escola, de que hi hagi assignatura de cultura religiosa per a tothom, de que hi hagi l’assignatura d’Educació per a la ciutadania, crec amb un final de negociació amb ETA, crec que no perilla cap democràcia pel fet de ser laica…..i no estic d’acord amb molts bisbes

(R.M. seguidor de Jesús) 

Una comunitat és veritablement cristiana, si s’aplega al voltant de Jesús.

Si posa la persona de Jesús i el seu projecte per damunt de dogmes, ritus i normes.

Si anuncia bones notícies al món, com Jesús, i no es fa propaganda d’ella mateixa.

Si s’aplega pensant en el sofriment dels altres, i no capficada pels seus petits problemes.

Si treballa, com Jesús, pels més pobres, i no serveix altres interessos humans.

Si gosa denunciar, com Jesús, la injustícia, i no es deixa utilitzar pels poderosos.

Si es recolza només en la força de Jesús, i no en les seves amistats i influències.

Si mira de viure amb la senzillesa de Jesús, i no cerca el prestigi i les grandeses.

Una comunitat cristiana interessa i atrau la gent, si viu com Jesús; ell interessa sempre!

La comunitat no s’afebleix per ser pecadora, sinó perquè no pensa prou en Jesús.

No es destrueix perquè hi ha tensions internes, sinó perquè Jesús no n’ocupa el centre.

No s’empetiteix quan mina en nombre, sinó quan no hi fa prou lloc a Jesús.

No s’ofega només perquè es tanca als altres, sinó perquè hi asfixia la Veu de Jesús.

Una comunitat només es perd, quan abans ha perdut Jesús.

Una comunitat resta unida, si Jesús s’hi fa present.Una comunitat mereix el nom de cristiana, si es deixa conduir per l’Esperit de Jesús.

Un any més, a la parròquia de Poblenou, tirem endavant l’assemblea que ens ha de servir per valorar i reflexionar sobre els temes que considerem rellevants dintre la nostra comunitat. La comunitat parroquial no són els edificis ni els rituals sinó les dones i homes que en formem part i que ens hi sentim La comunitat cristiana a Poblenou -feta d’homes i dones, nens i nenes, nois i noies- es troba cada diumenge a celebrar la seva fe i així va sentint-se comunitat. L’eucaristia ens aglutina a molts. Altres - que sense sentir-se creients- estan amb nosaltres i a partir de nosaltres fan un servei també a la comunitat que és a Poblenou. A tots, a uns i altres que fem comunitat, o bé amb l’Eucaristia que ens dóna la identitat i/o el servei que ens dóna la raó de viure a tots, us convidem a expressar les llums i ombres d’aquesta nostra comunitat.  

23-24 de febrer: A les eucaristies: «Llums i ombres» de la nostra comunitat

4 d’abril, divendres, 2/4 de 10 vespre: Xerrada informativa «Economia del bisbat»

18 d’abril, divendres, 2/4 de 10 vespre: economia de la parròquia 

Cadascú de nosaltres té la responsabilitat de deixar, abans d’anar-se’n, un estel encès en la nit de la vida. La llum d’aquest estel tindrà la intensitat de l’amor que som capaços de donar i de rebre. Quan vivim el missatge de l’evangeli, construïm el regne de Déu, som llum de la terra, i quan vivim egoistament, som foscor pels nostres germans.  Ens trobarem a l’assembla

Senyors bisbes de la Conferència Episcopal espanyola:Eminències, perdonin la gosadia, sóc un simple prevere al servei d’una parròquia i d’un bisbat. Però suposo que la gran majoria de vostès, abans de ser bisbes o cardenals, han estat rectors de poble. Només volia dir que m’agradaria que no ho oblidessin mai. Els ho dic amb tota l’estimació i comunió fraterna. Estic segur que tenen un bon record d’aquells anys de ser rector de parròquia, de ser l’home proper, que trepitja els mateixos carrers que la gent, que menja el pa pastat al forn del poble. L’home de portes obertes a tothora, que escolta les angoixes de les persones, que pateix amb els problemes de les famílies, que intenta donar resposta a tants drames que ens arriben i que són de l’alçada d’un campanar, Déu meu. El capellà de parròquia, que no escridassa el poble perquè coneix les xacres dels veïns i perquè, al capdavall, se’ls estima massa per renyar-los tant. El servidor de la Paraula, que predica l’Evangeli, però que sap que està fet del mateix fang que la gent que l’escolta. El pastor que sap que no ha vingut a condemnar sinó a aplicar a les ferides de tantes ovelles esgarriades l’escalf de la misericòrdia de Déu.  

Vostès eren aquell rector de poble que celebra la litúrgia senzillament, sense parafernàlies; aquell rector que bateja, sense dissimular quan queda embadalit de la mirada d’un infant. Eren aquell rector que casa les parelles, però tot comprenent la fragilitat interior del jovent. Eren aquell rector que ensenya la doctrina, però tocant de peus a terra, com Jesús i com la gent. Eren aquell mossèn que mai de la vida havia negat el perdó ni la comunió ni la comprensió a ningú; com el mateix Jesús…

Ah, se’n recorden de quan anaven a fer gestions al seu bisbat? Aquells sostres tan alts del palau episcopal, aquells passadissos tan llargs i freds, aquelles reverències tan forçades… No, el seu lloc no era allà sinó al poble, tornar al poble, a tanta gent que ens ha ensenyat a estimar i a sentir-nos capellans estimats.

Eminències, no facin cas dels títols i doctorats que hagin assolit; pel que es veu, no són cap garantia per arribar a la gent. En canvi, si us plau, no deixin mai de ser rectors de poble. Tothom els ho agrairà.

Miquel-Àngel Ferrés (Carta al Punt Diari del dia 8 de febrer.)

Ens posarem el perfum (fet d’espígol, planta aromàtica que serveix per rentar, refrescar i perfumar, també per fer olis i ungüents de tota mena i per calmar els cops i els dolors…..). Simbolitzem que ens posem en camí, ens posem en actitud de conversió i girem la mirada cap a Déu i als germans amb el cor alegre, plens d’esperança, amb il·lusió que el món de Déu està enmig nostre. Estem cridats a ser portadors de la Bona Nova de Jesús.  I això ho fem en comunitat, no estem sols, altres també estan en camí, amb les seves olors, els seus perfums….tal com vol simbolitzar el perfum d’olors diferents.

El perfum que avui ens posem és signe del que hem de transmetre: estar bé en un mateix i amb els altres, perquè estar bé amb un mateix dóna felicitat, seguretat, harmonia; i estar bé amb els altres dóna alegria, desig de compartir, deixar les presses…

 Una nota de la permanent de la C.E.E. ens preten fer reflexionar sobre el vot de les properes eleccions. Us convidem a comentar-ho. Aquí trobareu la nota:

http://www.conferenciaepiscopal.es