“…Això va passar en una parròquia de Lugo.
Des de feia anys, s’estava celebrant el perdó d’una manera comunitària molt treballada per la comunitat i amb uns resultats molt seriosos, tan en el sentit del pecat com al referent al sentit del perdó de Déu. En mica en mica, la gent havia anat descobrint comunitàriament la gràcia de demanar junts el perdó i de rebre’l també junts del Pare.Hi va haver un canvi de capellà, i també un canvi de criteri al respecte al perdó comunitari. El capellà no es va parar a considerar si la manera de celebrar el perdó tal com es feia en aquesta comunitat si s’estava fent d’una manera seriosa i eficaç: el bisbe deia que s’havia de fer de la manera com s’havia fet sempre , i així s’havia de fer.

Va arribar el dia, i el capellà es va presentar amb companyia d’un altre capellà per facilitar la confessió. Després de les oracions de rigor i per preparar les consciències, arriba el moment d’anar al confessionari, i allà s’hi dirigeixen els capellans. Passen els segons, els minuts…, i ningú es movia. Tot d’una, una dona s’aixeca d’enmig dels assistents i comença a demanar perdó públicament; després d’ella, una altra, i una altra i altra. Al final, el capellà surt del confessionari i, en un gesta que l’honra, enmig de la comunitat demana també ell perdó pels seus pecats.

Els assistents a aquesta celebració –igual que es demanava en el concili català que s’aprovés com a fet normalitzat la continuïtat de la pràctica de les celebracions comunitàries del perdó amb absolució col•lectiva- votaven amb la pràctica per una manera nova de deixar-se reconciliar comunitàriament entre sí i per Déu”

(Andrés Torres Queiruga, en el seu llibre “Recuperar la creación, por una religión humanizadora”, Ed. Sal terrae)

Què pensen de nosaltres els immigrants? 

1. Tanquen els avis en asils. La seva concepció de la família és molt reduïda i excloent.

2. Quan acollim persones nouvingudes a casa nostra ens diuen que ens amunteguem i vivim tots junts.

3. Són poc religiosos i la seva escala de valors és molt pobra. I, a més a més, no entenen les nostres pràctiques religioses.

4. Només ens volen per treballar i solament per les feines que ells ja no volen fer

 5. Ens claven mirades com si fóssim delinqüents; i darrerament, com si fóssim terroristes. Són mirades de permanent qüestionament sobre qui som, què fem aquí, etc.

6. Són racistes perquè els nostres fills són mal vistos a les escoles. Si som massa gent de fora a una mateixa escola, ells marxen.

7. Són racistes perquè ningú no ens vol llogar pisos.

8. Practiquen la doble moralitat. Ningú no és racista fins que no té un immigrant al costat. Quan més lluny millor!.

9. Han oblidat les seves arrels històriques. Mitja Espanya és àrab. Fa només uns anys Espanya era un país d’emigrants i avui encara hi ha molta gent fora. S’han instal·lat en la comoditat. Només saben regar el seu jardí!

10. Creuen que tots venim del mateix lloc, d’una mateixa cultura. És casa seva i és normal que ens interessem per la seva cultura però ells no saben o no els interessa qui som, d’on venim, per què venim, 

Què pensem nosaltres dels immigrants?

1. Els immigrants treuen feina als espanyols en atur.

2. Els immigrants tenen costums tant diferents als nostres que fan impossible la convivència.

3. Els nens immigrants ocupen les places de guarderia i obliguen als espanyols a buscar guarderies privades. En algunes escoles ja no s’hi pot estar.

4. A les presons cada cop hi ha més immigrants. Per alguna cosa serà!.

5. No els hi podem llogar pisos perquè ho deixen tot brut i en mal estat. Viuen amuntegats.

6. De tots els immigrants, els pitjors són els moros; sobretot després dels atemptats terroristes de Nova York, Madrid i Londres. Preferim els negres perquè no es queixen tant.

7. No volen integrar-se perquè no fan cap esforç per parlar la nostra llengua.

8. A la feina no compleixen com nosaltres. Arriben tard, treballen menys, sempre tenen l’excusa del ramadà, etc.

9. Els centres d’atenció primària són plens d’immigrants. La sanitat pública és per a ells.

10. De fora en vingueren i de casa ens tragueren. Hi ha una autèntica invasió d’immigrants. 

Pensem: A què ens porta tot això? Què podem fer per canviar aquesta dinàmica? Quina seria l’actitut de Jesús avui?

            Des del Grup Paraula i Acció de la Parròquia hem decidit posicionar-nos davant el que considerem la campanya electoral dels bisbes, és a dir, la manifestació  i els mítings que van fer «en defensa de la família» a Madrid,  i que preparen per fer també a Barcelona.  Lamentem aquestes accions de la Jerarquia i reivindiquem que L’ESGLÉSIA  no són ELS BISBES:

            1) Els bisbes són els màxims representants de l’Església catòlica, encapçalats pel Papa. Però cal recordar que aquests no han estat mai escollits democràticament, ni pels capellans ni pels fidels.

La veritat que condemna, no és veritat. La veritat només allibera.

La veritat que sotmet, no és veritat. La veritat només deslliga cadenes.

La veritat que exclou, no és veritat. La veritat només uneix.

La veritat que exigeix acatament, no és veritat. La veritat només serveix.

La veritat que desconeix la veritat d’altres, no és veritat. La veritat només és reconeixement.

La veritat que no mira altres veritats, no és veritat. La veritat només és acolliment sense temor.

La veritat que engendra duresa, no és veritat. La veritat només genera amabilitat i tendresa.

La veritat que desuneix, no és veritat. La veritat només unifica.

La veritat que es lliga a fórmules, per concises que siguin, no és veritat. La veritat només és lliure de formes. Si la veritat es lliga a fórmules, té que condemnar, excloure, desunir, té que exigir acatament, donar per falses altres veritats.

Marià Corbí, Director del Centre d’Estudis Tècnics Religiosos. Del llibre: «L’espiritualitat després de les Religions»