ESCASSETAT DE CAPELLANS

L’escassetat del que habitualment s’anomenen vocacions religioses és un fet fàcilment constatable i acceptat per tothom. Potser caldria remarcar que, des d’aquesta perspectiva, ens trobem ja en una situació de migradesa per sota de límits raonables. Malgrat aquesta coincidència, quan es tracta d’analitzar, fer el diagnòstic i proposar camins de sortida, les conclusions són molt diverses.

 Podríem presentar tres actituds fonamentals:

1.- Els que atribueixen la crisi a causes alienes: el materialisme, l’hedonisme, el relativisme… Proposen un reforçament de l’ortodòxia i un replegament a les trinxeres doctrinals dels concilis de Trento i Vaticà I. Per a ells l’acció més eficaç és intensificar les pregàries i rogatives perquè Déu ens atorgui aquest do tan preuat de les vocacions.

2.- Els que intenten posar-hi pedaços agrupant parròquies en els nuclis més grans o multiplicant els serveis sagramentals d’un capellà anant de poble en poble. Aquest sistema agrada molt a la jerarquia perquè no canvia res de l’estructura actual. En alguns llocs com al nostre bisbat, s’apunta cap a una participació més forta del laïcat en els llocs on no hi ha capellà, preparant-lo per animar cerimònies litúrgiques i Celebracions de la Paraula

3.- Els que pretenen substituir l’estructura piramidal actual per una església/comunitat que sigui el Poble de Déu, tal com diu el Vaticà II. Voldrien retornar als trets més genuïns dels ministeris i carismes que animaven les primeres comunitats cristianes. Cada comunitat tindria la persona escollida d’entre ells per presidir-los.

Després de tant de temps d’exercitar les dues primeres actituds sense aconseguir cap dels objectius previstos, estem convençuts que han fracassat rotundament i han fet evident el seu anacronisme, que han caducat irreversiblement . Es podria concloure que Déu no escolta aquest precs, perquè no són del seu grat.

Davant dels reptes que tenim sembla que l’Esperit no ha bufat per allà cap on ens entossudim anar. Ens convé, per tant,  escoltar millor l’Esperit, discernir amb més cura els signes dels temps i aprofundir els punts de referència que ens ha suggerit de forma especial a través de la veu autoritzada del concili Vaticà II. El sentit de la fe de tota l’Església també empeny en aquesta direcció.

Tots aquests aires ens porten a recuperar l’experiència d’aquelles primeres petites comunitats que tenien molt clara la fita cap on avançar, malgrat els esculls i les limitacions amb què s’entrebancaven: maldaven per tenir un sol cor i una sola ànima, perquè ningú no visqués en la indigència (Actes 5 32-24) i perquè les vídues i els orfes tinguessin una llar. La seva manera d’acomplir el manament bàsic de Jesús era servir i compartir el que eren i tenien: la fe, els béns i les capacitats, el poder i els ministeris. En el Regne de Déu que anaven construint, encara molt tendre i feble, no hi havia senyors ni súbdits, primers ni últims, generals ni tropa. Havien entès que ningú no s’ha de fer dir mestre, perquè de mestre només n’hi ha un i tots els altres som germans (Mateu 23, 8).

No tenim pas constància que hi hagués oficis excloents ni funcions reservades a persones marcades en cerimònies rituals. Sant Pau insisteix molt en la diversitat de dons que l’Esperit distribueix a discreció per a l’edificació de l’únic Cos de Jesucrist. És la comunitat que reconeix aquests dons i els organitza per al seu creixement i maduració. Els serveis i ministeris no es legitimen per la crida i consagració dels jerarques, sinó per l’encàrrec de la comunitat, que sovint és ratificat pel bisbe o per l’apòstol.

La persona escollida presideix les celebracions eucarístiques en què s’exerceixen els diversos carismes (predicar, denunciar, discernir, compartir, interpretar…), tot garantint la pluralitat i la participació de tots en igualtat d’oportunitats. I, és clar, no hi havia discriminació ni incompatibilitat per raó de sexe o d’estat civil a l’hora d’exercir aquest ministeris.

Ara, que som a prop del Dia del Seminari, oferim aquestes reflexions a qui es senti interessat en el tema. Pot participar en el debat de moltes maneres: en la reflexió personal, en conversa amb els amics o enviant les aportacions al blog del Fòrum.

Les idees que avui s’ofereixen s’avenen plenament a les que han publicat fa poques setmanes un grup de teòlegs i teòlogues alemanys i que han rebut nombroses adhesions. També estan en la línia del pensament del teòleg Castillo i d’un document que fa temps van publicar un grup de dominics holandesos.

Fòrum Joan Alsina. Girona, febrer 2011

Amb motiu de la celebració del desè aniversari, al Fòrum Joan Alsina vàrem fer la revisió de la nostra llarga travessa. En vàrem remarcar els encerts i reconèixer els errors i les mancances; havíem posat massa  atenció en les nostres inquietuds i angoixes, a les nostres esperances i il·lusions.

Quan, aquest curs, ens vàrem proposar de reflexionar sobre el rol del capellà, va reaparèixer el toc d’atenció: el que havíem desenvolupat fins ara, amb tendència al clericalisme i a l’assumpció de tasques directives, ja havia caducat i calia dibuixar un perfil i una funció que s’avinguessin millor als principis democràtics, que han arrelat tan profundament a la cultura moderna.

 Tot just començada la feina, ja es van plantejar les coordenades bàsiques, que havien de marcar la ruta: el capellà, doncs, corresponsable i servidor, ha de fer camí amb les comunitats, sumant i potenciant les capacitats i carismes que l’Esperit escampa arreu. És el que ens reclama a tots el servei de l’Evangeli i la fidelitat al projecte de Jesús. Per tant, resultava prioritari acostar-se a les comunitats i, en tot cas, continuar la tasca conjuntament.

El pas següent venia rodat: contactar amb els grups o comunitats que es confessen cristianes per endegar, amb els que s’hi sentissin engrescats, un projecte de consolidació del moviment comunitari, amb la voluntat de fer i de refer la xarxa, de reforçar la seva identitat com a Poble de Déu.

Ens ha semblat, per tant, que valia la pena de trobar-nos amb representants d’aquests grups o comunitats, plantejar-los la qüestió i acordar, si sembla convenient, un pla de treball a diversos terminis, gràcies al qual puguem fer el projecte suggerit més amunt, nucli essencial del missatge cristià.

Que quedi clar que no pretenem dirigir ni governar cap nova associació, sinó treballar colze a colze amb sincera fraternitat per anar bastint una casa comuna, que tots tinguem com a nostra. Ja que no som pas pocs, però estem força dispersos, bastir un espai comú on trobar-nos per compartir i celebrar la fe en Jesús pot ser reconfortant.

Us preguntem, doncs, simplement si el projecte us sembla engrescador, si hi voldríeu participar i, si s’escau, quines condicions voldríeu posar sobre la taula per garantir la fidelitat de tots als objectius fonamentals. Pensem que el primer pas, com us hem dit suara, hauria de ser un trobada amb representants de cada grup o comunitat, a fi que, amb aportacions representatives de veritat, definíssim i concretéssim més afinadament els objectius i les fites.  Per afavorir una convocatòria adient, aniria bé que concretéssiu les vostres disponibilitats pel que fa als dies i als horaris de la trobada.

Moltes gràcies per l’atenció que ens heu atorgat. Confiem que voldreu acceptar la invitació o, si de cas, dir-nos com podríem modificar-la perquè us resultés atractiva.

 Fins aviat.

Atentament,

Fòrum Joan Alsina

desembre de 2010

-Document de treball “rol del capellà” (maig 2010)

            -es comença a les 12 llegint el document

            -es llegeix a petició de Jordi Bachs l’aportació que va fer ell en el subgrup i que creu que no està reflectit i que creu que el Concili ja té definit el ROL de capellà i que s’hauria de començar per aquí.

            -S’insisteix per part del moderador que el que hem de fer ara és establir programa de treball de cara al curs vinent.

            -Intervenen diversa gent amb les següents idees:

                        -De les idees de sacerdoci que tenim, el poble en “passa”, té una altra idea. Nosaltres diem el que hem après però a l’aplicar-la no correspon a la pràctica. Hauríem de ser més entenedors.

                        -No hi ha res de nou en el que hem dit en el resum, és impersonal. Hem de definir la FE: què, com, quan, on, qui,….i tot un seguit de matisos a cada punt.

                        -El punt 2.8 és el que hauríem de dir. SER en el FER. Dir alguna cosa nova sobre el capellà perquè sinó estem perdent el temps. Ser capaços de donar respostes a les preguntes noves. Buscar una figura del capellà que respongui a això. No hem de recuperar res. Buscar uns TRETS nous del capellà quer respongui a les preguntes d’avui.

                        -Això que s’acaba de dir està reflectit en el document sobre el capellà que havíem fet el Fòrum i que tenim aparcat (Comunitats i ministeris). Els punts numero 1 és més del mateix, es continuació del que ja tenim, s’ha de fer trencament.

                        -Hauríem de ressaltar la COMUNITAT, és el que hauríem de treballar el curs vinent. Fer el que feia Jesús. Les comunitat de base, què vivim, com vivim, amb qui vivim, i com avancem com a persones.

                        -Reflectir l’experiència que tenim. Transmetre el que hem descobert. El servei de manar això ja s’ha acabat. Quan un acaba el servei a la comunitat se surt per la porta del darrera. Hauríem de tenir una correlació entre nosaltres, comunicar-nos.

                        -La manera que hem viscut és a extingir. Buscar altres maneres. La jerarquia ens demana resar per les vocacions, fan venir capellans de fora. Hi ha molta “carconeria” a Alemanya.

                        -Proposo parlar de l’experiència.

                        -Cal posar en “qüestió”: que la imatge del capellà no està clar. L’església és pluriforme, no monolítica. Com el Fòrum podem fer una aportació?. El rol del capellà quin és? Que es posi en qüestió.

                        -D’aquest tema ja en vam parlar en els “referents lluminosos”(2006) i s’hi destaca tres trets: lleialtat a un mateix, a Jesús i al poble. Tenim aquesta base i cal construir sobre una base.

                        -Centrar-ho en el rol SER i FER. El prefaci del Concili Tarraconense és vàlid per fer aquest treball del rol del capellà.

                        -Parlar de comunitat. L’experiència del capellà.

                        -El Papa ha dit a Portugal que hem de “començar a veure i aprendre les altres veritats”.

                        -El moderador torna a insistit quin programa pot sortir?. Es fan tres intervencions més:

                        -Fent-nos aquestes preguntes: quines són les preguntes que fa el món avui a l’església?

                        -Llegir el que diuen els laics en el llibre del Fòrum dels 10 anys que sortirà. Diuen que “el capellà sigui un cristià” i que “cal desclericalitzar la figura del capellà”

                        -Hauríem de començar dient el que no “volem” per desfer-lo i per construir el que volem.

S’acaba aquest tema a la 1 del migdia dient que si algú té alguna idea de com podem encarar aquest tema ho faci saber a algú de la comissió que es reunirà el 31 de maig per preparar la següent trobada.

(document de treball —-esborrany…..)

ROL DEL CAPELLÀ     (19 d’abril de 2010)

1.- Aportacions del grup de capellans en exercici

1.1.- Ha de ser consiliari, el que acompanya en la fe i el compromís, el que ajuda a fer comunitat. Ha de ser la persona que treballa pel món d’avui i de la cultura d’avui.

1.2.- La persona que anuncia la Paraula de Déu en el servei i la disponibilitat a tothora

1.3.- El que està en crisi no són les vocacions, sinó el mateix estatut (status) del capellà. Convindria identificar els condicionaments anacrònics i acomplir els engrescadors, els que puguin respondre als reptes que presenta la cultura d’avui.

1.4.- El paper del capellà d’abans ha de desaparèixer: no ha de ser l’intermediari entre Déu i els homes, ha de deixar de ser l’home/orquestra.

1.5.- Hem de caminar plegats, laics i clergues. És urgent la desclericalització del capellà; ha de ser un més de la colla.

1.6.- Ha de ser el moderador de diferents persones i opinions, perquè, entre tots, formin l’Església. Reconduir la comunitat d’acord amb la norma de l’Evangeli.

1.7.- La missió del capellà està lligada a la de la comunitat. La comunitat cristiana és la responsable de l’evangelització, de la celebració de la fe i de l’exercici de la caritat

1.8.- És el coordinador o responsable de la comunitat, sortit de la mateixa comunitat. A partir de la concepció d’Església per la qual s’hagi optat, en sorgirà la concepció de capellà

1.9.- No hi ha d’haver sacralització. Cal ser testimonis de la Resurrecció; el capellà és elegit per donar-ne testimoniatge.

1.10.- Ajudar-nos a formar comunitat i a seguir Jesucrist.

1.11.- El capellà ha d’enterrar-se amb el poble, ser un amb el poble. Cal tornar a Natzaret. No ha de venir des del poder, sinó de reconeixement que en fa el poble.

1.12.- Què ens demana el poble sobre què ha de ser el capellà.

1.13.- Servei a la comunitat, a l’estil de Jesús; no líder, sinó fer present Jesús.

2.- Aportacions del grup de capellans fora d’exercici

2.1.- La primera qüestió  que es planteja és la del sentit de la paraula “rol”  que fa pensar més en el que fa la persona que no pas en el que és realment, sentit aquest que és el que especialment interessa en aquest cas.

2.2.- El Concili Vaticà II va parlar poc dels preveres i encara en un aspecte negatiu, ja que diu que és l’eclesiàstic que no té la plenitud del sacerdoci, com tenen els bisbes.

2.3.- El Concili va reconèixer que tots els batejats, laics inclosos, participen del sacerdoci reial de Crist i que, per tant, tots són igualment sacerdots en aquest sentit.

2.4.- Els teòlegs avançats d’avui sostenen que els preveres no són els únics que poden presidir l’Eucaristia.

2.5.- Si avui no surten vocacions, malgrat les repetides pregàries que es fan arreu, podria ser perquè la providència vol un altre mena de sacerdoci.

2.6.- De fet, un antic principi escolàstic ja deia que “prius est ESSE quam operare.”  Això és: és més important el SER que el ROL, o sigui, el fer.

2.7.- En una xerrada del doctor Estela a mitjans dels anys cinquanta al Seminari, ja explicava que, en les primeres comunitats cristianes, era el poble qui elegia la persona que havia de presidir les reunions eucarístiques. Normalment s’escollia aquell que es considerava més bon home entre els germans, tingués l’ofici que tingués, com per exemple el de fuster. En canvi, es reservava la missió de predicar la paraula de Déu a la persona que posseïa aquest carisma.

2.8.- Aquesta explicació del doctor Estela es troba clarament reflectida en el document sobre els serveis per a les comunitats, elaborat pel propi Fòrum a finals del  2008. Aquest document diu que el prevere pertany a la comunitat, que li encarrega la funció de presidir l’eucaristia, no perquè hagi rebut el poder de fer una cosa que els altres són incapaços de fer, sinó perquè li han encomanat d’actuar per compte de tots i en nom de tots. I afirma que “les formes institucionals han de ser pronunciades, d’una manera o una altra, per la comunitat, ja que reservar-les com a prerrogativa exclusiva del sacerdot suposaria atribuir-los ressonàncies ja superades de l’Antic Testament i poders assimilats a la màgia o al fetitxisme”.

2.9.- Hi ha un document del Concili Vaticà II sobre la vida dels capellans que avala aquests punts de vista. Concretament el  document diu que un dels problemes és la solitud, problema que es solucionaria en bona part si el capellà fos un més de la comunitat. I el mateix Concili afegeix que cal tenir coratge per fer avui les adaptacions convenients a l’exercici del ministeri.

2.10.- Tots els presents reclamen que es publiqui com més aviat millor l’esmentat document sobre els serveis a la comunitat.

¿On van a parar els diners del VATICÀ?

o millor..

¿Parlem dels “soterranis del Vaticà?

Ens han proposat que intercanviéssim aquest debat.

Vaticà o Jesuïtes? o Concili Vaticà II o Vaticà?
Posem-n´hi un de tercer o un quart ?

Si en el bateig, en cas de perill de mort, pot batejar tothom -home o dona- qui tingui la intenció de fer el que fa l’església……a l’eucaristia, en cas de perill de mort (s’entengui que una comunitat no té capellà), no pot presidir un home o dona que tingui intenció de fer el que fa l ‘església?

El 19 d’octubre a la catedral de Girona ordenaven i prenia possessió Franccesc Pardo com a bisbe de Girona.

És així  com al segle XXI s’han de fer aquests tipus de cerimònies? Aquesta cerimònia és exponent del que es viu a les nostres comunitats, a la nostra església?

Es por parlar d’una laïcitat positiva? que hi ha laïcitat negativa?

En el nostre petit món -l’occidental- tenim un espai nou: multiculturalitat i multireligiositat. El laïcisme ha de garantir la igualtat de tracte de les diferents religions.

Sabrem viure junts uns valors humans?

La permanent de la C.E.E. ens ha sorprès amb un altre document donant orientacions davant les eleccions generals del 9 de març 2008. Comencen dient que volen estimular l’exercici responsable del vot i acaben demanant al Senyor que il.lumini i ens enforteixi a tots per actuar en consciència i d’acord a les exigències de la convivència en justícia i llibertat