Parlar de migracions internacionals vol dir parlar de la injusta distribució de la riquesa al món i de la distribució desigual dels béns de la terra, teòricament destinats a tota la humanitat. Hi ha dues consideracions bàsiques per entendre les migracions: primer el fet de la desigualtat internacional i les asimetries en la distribució en la distribució de recursos a escala global. Segon, que els migrats surten d´un país perquè no hi poden viure bé i arriben a un país receptor on els factors econòmics i demogràfics fan que hi sigui necessària la mà d´obra estrangera.

La immigració i l´asil constituexen un problema de naturalesa estructural. Per això és totalment necessària una estratègia preventiva que combati les causes del problema. Es migra perquè en unes zones del planeta hi ha condicions de vida molt millors que en el lloc d´origen . Si l´esperança de vida a Libèria no arriba a trenta-nou anys, la del Canadà supera els vuitanta. Si la renda per càpita a Haití està per sota dels vuit-cents dòlars anuals, a Irlanda supera els seixanta mil. Si l´analfabetisme al Marroc afecta el 50% de la població, a Europa quasi ha desaparegut. Si en gran part d´Àfrica hi moren els infants per falta de medicació i atenció médica, al nostre país, no fa gaire, s´ha fet un trasplantament de diversos òrgans a la vegada a un infant, etc…. Perquè ens omplim la boca parlant de drets humans?

Som conscients que una immigració massiva, incontenible i torrencial podria crear situacions impossibles i provocar colapses socials sense sortida. Però, per altra banda, la tendència del Primer Món, particularment Europa, a encerclar-se d´un món d acer, defensant amb policies i armes, en front d´una massa creixent de famolencs del món, és una postura èticament inhumana i políticament , a llarg termini suïcida.  Però aquí ens podem fer vàries preguntes: podem obrir les nostres fronteres a tots els que vulguin traspassar-les o hem de regular l´accés mitjançant algun control? Control de quina mena? Els sistemes emprats fins ara per la LLei d´Estrangeria ens semblen força injustos des del punt de vista cristià. Preval una visió utilitarista (ma d´obra), militarista i criminalitzadora de la immigració i els centres d´acollida (Centres d´Internament d´Estrangers) més aviat com a presons.

Hem de considerar la integració com l´exercici ple i efectiu dels drets de les persones, construir un marc de convivència on tohom vegi reconeguts els seus drets fonamentals, culturals, socials, econòmics i polítics i deixar de banda la por al que és diferent. Els cristians no podem ni volem considerar la persona migrant únicament com a mà d´obra que justifiqui la seva presència pública de comunitats diferenciades i dissenyar maneres d´incorporar les seves propostes a la vida cívica i comuna.

Potser sí que les principals dificultats per a la integració provenen de les deficiències de les lleis i de la seva posada en pràctica, però no podem oblidar que, a vegades i amb bona voluntat, les entitats socials proimmigrants, fins i tots les cristianes, es comporten amb un sentit paternalista que genera dependències més que un sentiment d´igualtat. “La veritable acollida transforma les nostres relacions i les nostres relacions transformen la realitat” (Daniel Izuzquita, sj.)

El neoliberalisme econòmic, amb les seves concepcions d´Estat mínim, creixement econòmic quantitatiu, desatenció a allò qualitatiu, a allò humà, a l´ecologia, a les creixents desigualtats i a les bosses increïbles de misèria que es van generant en el món, és una cosmovisió falsa, no científica, que té l´arrel en la insaciable cobdícia del diner que Jesús estigmatitza (MT 6-24 - Ningú no pot servir a dos senyors…..), (Lc 16-13.- Cap criat no pot servir…..) Presentar com a model per al segle XXI, un occident cristià i lligat als valors del neoliberalisme és trair l´herència de l´Evangeli. El punt de partida de l´autèntic Jesús és la compassió per les víctimes de la injustícia en el món.

I cal, també, que a nivell de les nostres actuacions ens preguntem: què fa l´Església Catòlica al nostre país? i les Esglésies Evangèliques? Què fem els que ens diem cristians? On és la missió profètica de l´Església? És bo de fer notar que “allí on hi ha problemes socials greus hi trobem una religiosa o una comunitat que de manera discreta treballa, resa i serveix” com diu el jesuïta Jesús Renau. I, realment en trobem molts exemples com la Red Acoge que fa molt bona feina en diferents punts d´Espanya, o els franciscans a Andalusia o tants d´altres…… També els cristians evangèlics acullen en les seves comunitats i ajuden els immigrants (especialment sudamericans)

I l´Església Institució? Al nostre bisbat hi havia una delegació d´immigració on treballaven 7 persones, actualment només n´hi queda una; el bisbe de Madrid va tancar tota la delegació. Sí que ho han passat a Càrites, però no creiem que ja no sigui necessària una delegació d´immigració que aculli, orienti i ajudi en els tràmits burocràtics i altres “fronteres” difícils de traspassar pels immigrants.

Llegim a l´Antic Testament: “Quan un immigrant vingui a instal.lar-se al vostre costat, en el vostre país, no l´exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima´l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants al país d´Egipte” (Lv.19, 33-34.) És que ja no recordem el temps en què tanta gent d´aquests país va haver d´emigar a Alemanya o a Suïssa o a veremar al sud de França perquè aquí no tenien res per viure?  Pensem-ho una mica: “Tot allò que feu a un d´aquests….. (Mt. 25, 35-40)

Diu Mª Dolors Ollé: “Cal recórrer el camí de la por vers la confiança. Perquè la por és una consellera dolenta i genera afirmacions identitàries que exclouen els de fora” i el jesuïta Daniel Izuzquita ens recorda que: “No podem perdre de vista que els cristians som convocats i reunits pel Déu Trinitari que d´una manera admirable manté la unitat-en-la-diversitat”.

Ens cal pensar seriosament en les segones generacions, els fills de les persones migrades, moltes vegades nascuts aquí i que cal que coneguin en quina societat viuen. Aquí intervé directament l´àmbit educatiu. És evident que, sobretot, en ciutats grans, aquests nois i noies s´acumulen en determinades escoles, generalment les públiques, amb el perill que això comporta de continuar separats de la societat receptora i formar guetos difícils de superar.  Seria un gest profètic per part de les escoles catòliques que, sense ànim de proselitisme, posessin el màxim esforç en revertir aquesta situació.

A nivell mundial la Unió Europea i l´ONU, hauran d´evolucionar molt fins a convertir-se en instruments efectius d´ordenació universal al servei dels drets humans, tant els de llibertat com els de contingut social i constituir una mínima solidaritat efectiva. A curt termini cal que tots nosaltres insistim i exigim que tots els països desenvolupats facin efectiva la contribució del 0′7% del PIB a favor dels més pobres. Però en criteris d´absolut interés econòmic per part dels països donants i mai per finançar el comerç d´armes, com, per desgràcia, passa tant sovint.

Fonts d´informació: Congrès de Teologia de l´Associació de Teòlegs Joan XXIII.

Quaderns de Cristianisme i Justícia nº 152, 157 i 169

Aquesta és una definició que diu molt poca cosa. Ens sembla millor la que fa Cori Casanova en el seu article “Ser laic avui”. Diu: “Ser laic en la nostra Església significa per a mi, una manera activa d´assumir, en mig del món que a cadascú ens toca viure, la tasca i la joia de descobrir-hi la presència de Jesús i les llavors del seu Regne per a fer-les créixer des de l´Església i en l´Església”.

Admesa aquesta definició ens toca ara reflexionar si avui dia això és una realitat o una utopia.

A partir del Concili Vaticà II s´ha acabat la teologia antiga en la qual la jerarquia era el primer, essencial i decisiu en l´Església, mentres que els fidels només eren la clientela del clergat.Ara l´essencial és la comunitat, el poble de Déu. El que passa és que això només és en teoria perquè el Concili va fer la renovació teològica però no la renovació de l´organització eclesial i per això les idees van per una banda i la realitat per una altra. Realment encara, en l´Església actual, una cosa és la teoria que s´ensenya i una altra molt diferent el que es fa en la pràctica.

Els laics hem sigut formats tradicionalment com a subordinats: l´Església són els clergues, ells són l´autoritat, els detentors del sagrat, i el sentit del sagrat és misteriós, separat del poble. Nosaltres no ens sentim responsables.

Fa segles que es va esquinçar el vel del temple que separava del poble el Sancta Santorum on només podia entrar el Sum Sacerdot: precisament quan Jesús va morir. L´autoritat hauria d´aproximar. Quan hi ha proximitat tots som iguals, però quan l´autoritat es creu per damunt dels altres, separa i marca barreres per preservanse´n. És que els estaments jeràrquics eclesials tenen por que els laics, poble de Déu, prenem decisions? Si ens conformem amb aquesta situació som cómplices d´una injustícia. Es hora, com diu Teresa Forcades, de “substituir la imatge d´una Església-objecte (fora de nosaltres) per una altra imatge: Església-subjecte, que m´inclou, em necessita i confia en mi”.

El laic, com a batejat, participa del sacerdoci que es comú a tot el poble de Déu i per tant és responsable de l´anunci del Regne, el projecte de Jesús. Per sort, o més ben dit, perquè l´Esperit Sant no dorm, hi ha laics i laiques que no accepten aquest rol de suplència, que conèixen el valor de la pròpia consciència i no permeten que els sigui substituïda amb fòrmules magisterials. Això és un veritable signe del temps (Teresa Forcades) i una gran esperança per a la renovació de l´Església.

Amb tot hem de reconéixer que només és una minoria i que, de vegades, som els creients mateixos que tornem a posar el vel, quan creem altres déus de qui ens interessa ser amics. L´estructura actual de l´Església és de l´Edat Mitjana. El concepte d´Església com a societat perfecta està acabat. ´l´Església és la comunitat de tots els batejats, on tots som iguals i només ens diferenciem pels diversos carismes, que formem ja, aquí i ara, per gràcia de Déu, un tot orgànic; en el benentès que hi ha d´haver algú que vetlli per la comunió de tots.

En general falta formació entre els creients i aquesta és una tasca urgent que hem de dur a terme. Som responsables de fer-ho entendre als creients i no creients que ens envolten, però també als clergues i a la jerarquia perquè, en general, no s´han dedicat a fer-ho saber saber i comprendre. Cal que els laics siguin acollits en l´Església amb plena responsabilitat i enviats per ella a evangelitzar, a ser testimonis de la Bona Nova del Regne.

De la Teresa Forcades i la Cori Casanova recollim aquestes dues frases: “La tasca és mostrar que es pot viure la vida de cada dia, la vida normal, la de tothom, la vida que és no com voldríem des de l´amor i la reconciliació” (Teresa Forcades)

“Existeixen en el món xarxes no confessionals de persones que han fet una aposta ética per a la humanitat. En aquesta xarxa de relació, els laics cristians hi són imprescindibles. És el que en diem viure en “la frontera de l´Església”. (Cori Casanova)

Hi estem totalment d´acord, falta compromís cristià en el món, però creiem que els laics també tenim dret a decidir, a prendre part en l´organització i les grans decisions de l´Església tal com es feia al principi quan l´important era la comunitat i la fe. Tot això des de l´amor a l´Església, un amor lliure que no es deixa manipular per tapar forats perquè tot segueixi igual.

Però també, i això és important, hem de pregar amb pregària individual i de grup. Pregar per aquesta Església que té por de perdre els privilegis, confiant sempre en que mai faltarà l´assistència de l´Esperit Sant si es compleixen les regles del joc de la inclusió i del tracte igualitari entre batejats.

Tenim el que cal per treballar pel Regne i ho hem de fer lliurament, segons la crida i la disponibilitat interior de cadascú.

       Grup Joan XXIII de Reus  - Febrer del 2011 

Gürtel, Pedofília, València, Pretoria, Garzón, i un llarg etcètera molt negre. Politització en justícia, en economia, en mitjans de comunicació, en deports, en religió, i tot això, envoltat d´un anticatalanisme més que evident.

Perfil de corrupció: pistolers de camí ral i tir a la nuca, lladres del diner del poble. Quin fàstic!

Què és un aforat? Hi ha gamma altes entre les persones? A més cultura i més alt càrrec, més responsabilitat i igual càstig. Hom pot ser ministre, primer president, portar una toga al cap, birret o mitra o presumir d´uns punys blancs amidonats de punta. Què hi fa?

El cas pedofília és vell. En la cristiandat l´església era intocable. Hi havia uns privilegis pels quals els clergues havien de ser jutjats per un tribunal eclesiàstic i subjectes a lleis eclesiàstiques no civils. La raó no era altra que una església protegida, diguem-ne Constantiniana. Avui la societat és laica, en aquest sentit més justa, i el poble s´ha alliberat d´aquells atàvics condicionaments religiosos. Els familiars d´aquestes víctimes difonene els fets i desenmescaren les realitats.

El pontífex actual va ocultar durant anys aquestes monstruositats. Actualment ha iniciat una actitud de canvi. Ara, doncs, ens arriben els casos del proteccionisme ancestral junt amb el que hi pugui haver d´actual. Cal afegir la premsa, àvida de fets tremendistes. El que abans era un encobriment com a sagrat, avui és delicte públic, delicte per a tots igual.

Què és aquesta cosa estranya del celibat sacerdotal obligatori? Un altre tema.  

Al Concili Provincial Tarraconense de 1995, la conclusió nº 7 demanava la creació d´un projecte global de catequesi per a les diócesis de Catalunya, la qual cosa no s´ha volgut tenir en compte.

Se´ns imposa un catecisme, traduit directament de l´elaborat per la Conferencia Episcopal Española, amb vuitanta-sis preguntes i corresponents respostes: estil i sistema de fa setanta anys. Avui, tothom, infants, joves i adults, no són com els de fa setanta anys. Volem dir que el nostre cristianisme “ha de ser intel.lectualment presentable, es a dir, compatible amb les evidències culturals vigents i viscudes a l´aire de la cultura laica, no reclòs en el gueto d´una subcultura eclesiàstica medievalitzant” (P.Ll. Font)

Avui la fe s´escapa de dogmatismes i cal interpretar-la des de l´estudi actual de la Bíblia i en la llibertat de les persones. La base i el contingut de la nostra fe és Jesucrist i això és el que s´ha de fer entendre, adaptant-ho a infants, adolescents i adults. Prou persones tenim a Catalunya amb l´intel.lecte ben lúcid per elaborar el catecisme que necessitem. La fe porta un ingredient de terra i de poble; Catalunya té la seva idiosincràsia i l´Església l´ha de respectar i promoure.

El catecisme que volem ha de tenir present que l´Església catalana té futur en la mesura que evangelitzi als infants i joves que, en l´avenir, serán els homes i dones que dirigirán el món.

No ha de confondre el creure amb acceptar uns continguts, sinó amb una crida continuada de conversió.

Els teòlegs, bisbes, preveres, catequistes, no poden reduir-se a explicar els misteris de la nostra fe amb el vocabulari teològic de sempre, sinó que tenen la gran responsabilitat de traduir fidelment els continguts de la fe a les circumstàncies del nostre poble i de la nostra cultura.

El catecisme que volem ha de plantejar-nos una espiritualitat que sàpiga donar sentit a la nostra vida. No es tracta de veure la fe com un dipòsit que ens han transmès, sinó com una resposta que compromet tota la persona.

Ha de saber aclarir que el vel que suposadament amaga Déu, no ha existit mai. Tenim Déu al descobert davant nostre: tota la seva obra. I ha de ser una ajuda perquè cada un de nosaltres poguem arribar a trobar el Creador amb el simple ús de les facultats que ens ha concedit.

Pensem que el problema és el sistema vigent de l´el.lecció de l´episcopat. La història ens parla de l´el.lecció de bisbes fins al s.XIV:    “…..que sigui ordenat bisbe amb el consentiment de clergues i laics i els bisbes de la província……” (Joan I papa, any 991)       “……elegit pel clergat i pel poble….” (Gregori VII, any 1080). Referències del llibre “Ningún obispo impuesto” de José Ignacio González Faus (Sal Terrae. Santander 1992). Ben diferent és el sistema d´ara.

L´obdiència als poders de dalt no ens deixar ser el que som. Això és un pecat contra l´essència i la llibertat de l´home. Així anem.  

La crisi és global: del poble, del clergat, de l´episcopat i d´altes esferes. Tota l´església es troba en una certa decepció, un cert atur, potser d´espera per a un gran canvi.     La fe té la forma d´un cor humà i l´alé de Déu a dins. El misteri deu ser que aquest alé de Déu és canviant, tal com canvia el món. El miracle de l´Evangeli és que aquest es fa actual sempre. És el mateix al segle XVI que avui, però avui el llegim amb el nostre temps.  Déu s´adequa a cada temps i avui fóra inútil buscar Déu com fa cinc-cents anys feien els nostres avanpassats. La fe no és una espiritualitat fora de temps. L´hem d´expressar en formes humanes i en el context actual. Hem de canviar tots: fidels i clergat. Ja no ens val “em van ensenyar”. No ens val la rutina, devocions arcaiques,  moltes genuflexions, petons a imatges, jubileus, indulgències, novenes, clergues repartint sagraments sistema funcionari i un llarg etcétera.

Ens entristeix el poc interès religiós d´avui, l´escassetat de capellans (que no es pot solucionar només resant), el sols que es senten, el desànim de molts i la deserció d´alguns. L´home d´església no pot ser una persona diferent dels altres.

El Grup Joan XXIII de Reus en les nostres limitacions no volem ser un grup més d´església, sabem que som tinguts com un grup molt marginal, quan no, molest. Voldríem ser signe de nou camí que es va obrint, volguem o no i que només podrem veure amb els ulls molt oberts, sense pors i amb molta esperança. Qualsevol grup cristià ha de tenir com a primeríssima eina “La Bíblia” i fer-ne estudi constant amb persones preparades, car som faltats de cultura bíblica. Hem passat anys amb processons i múltiples devocions. Només la paraula de Déu ens pot portar a la fe Cristo-cèntrica. O caminar o anar morint a poc a poc fins a trobar-se, un dia, fora de l´església.

Mirar d´enxamplar amb més membres actius el nostre Grup, donant un especial relleu

amb persones joves amb l´edat i amb l´afany de treballar èticament i amb esperit cristià.

Tornar a estudiar el tema de celebrar a la pròxima primavera el IV Fòrum Cristià de Reus.

Mantenir contactes d´una manera més coordinada amb Cristianisme i Justícia.

Fer una consulta amb el Monestir de Sant Benet de Montserrat, per acordar una possible

Conferència a Reus, amb alguna de les seves integrants.

Reforçar els contactes, (ja existents) amb la Taula Ecumènica de Reus.

En les nostres comentaris sobre l´actualitat social i religiosa, hem posat de manifest la forta secularització que viu actualment  Catalunya, fruit en gran part de la indiferència

i la falta d´engrescament religiós que fa anys s´està produint a la nostra societat catalana.

La causa de la qual, creiem que hauria de portar a un seriós estudi de caire sociològic.

Per altra banda, volem també fer constatar les disparitats de caire econòmic, que s´estan

produint a la nostra societat, (la qual cosa, creiem que és un escàndol), entre els sous que

guanyen la gran majoria de la població, comparats amb els sous que perceben alguns jugadors de futbol. Creiem que això genera un desconcert i un tanmefotisme, sobretot

en els sectors més joves de casa nostra.

Hem acordat trobar-nos de nou el dia 17 d´aquest mes, a les set del capvespre.

Entre tants altres punts: Espiritualitat cósmica, Déu i el món. La vida, espiritualment encarnada. Espiritualitat, la dimensió humana més profunda. Espiritualitat laica, l´Església és el Poble, ens cal alliberar-nos de l´espiritualitat clerical. Cada teologia és una imatge de Déu determinada. A Déu, res del que és humà li és aliè.

Jesús allibera des de la impotència de la creu. El pitjor esclavatge és estar segur de tot. Quan no som lliures busquem seguretats: compliment de normes, conducta moral intocable. Compartir les experiències de Déu en comunitat: això ens porta a una vivència increible de la llibertat. Per a ser lliures hem d´estimar.

Tres quarts de pregària i reflexió abans de dinar en una capella acollidora, amb salms curts, cants curts i pregàries espontànies i sinceres ajudats pel Joan Oñate. A la tarda debat amb Mn. Gil i la teòloga Adelaide Baracco.

Un fòrum adequat al temps que ens toca viure, lliure de condicionaments ortodoxos i de contingut altament evangèlic, signe de creixement en una fe oberta a Déu i a l´home.

Alguns que havien optat per venir només al matí, van anar a dinar a casa i van tornar a la tarda portats per l´interès de la temàtica i tot l´ambient que es va crear.

Sense direcció clerical ni sentit clerical, la consciència de laïcitat és do de Déu……….. som Església en camí.  

Lloc:       Col.legi La Salle Reus.  Plaça Pastoreta

 Horari:  de 9′30 a 18h.

Tema:    ESPIRITUALITAT I LLIBERTAT

Ponent.  MN. JOSEP GIL I RIBAS

 L’espiritualitat és un tret comú a tota persona humana al marge de si es condreta o no en una determinada opció religiosa.

L’evangeli de Jesús és una invitació permanent a acceptar la naturalesa espiritua

Les xerrades han tingut lloc a l’església catòlica de Crist Rei i a l’anglicana de la Nativitat.  D’una manera molt intencionada el pastor protestant Narcís de Batlle i Teixidor ens ha parlat a l’església catòlica i els preveres catòlics Creu Saiz i Joan Magí , a l’anglicana.  El que voliem era sentir-nos tots acullits com a casa nostra ja que creiem que barrejant-nos ens coneixerem i coneixent-nos ens estimarem, com dèiem als fulls-convocatòria.  Que cèssin les separacions i les discòrdies. Arriba l’hora de la unitat, de la mateixa fe en el mateix Déu i la mateixa Paraula, la mateixa Bíblia, la Interconfessional, que durant onze anys van traduir i enriquir de notes professors i tècnics professionals catòlics i protestants.

Sóm molt conscients que, sobre tot els catòlics que ja tenim algun any, ens hem format en sagraments atorgats d’una manera rutinària i formulària, en processons, devocions infinites, sants i santes, sermons i quimèriques confessions i sofriments de consciència, però no en la Paraula de Déu, dita Bíblia.. És hora de la unitat, del Cristocentrisme. En tota comunitat cristiana, en tot grup d’església, en tota parròquia la Paraula de Déu ha de tenir el lloc més important. En la pastoral d’una diòcessi la bíblia ha de ser la primera eina de treball. I encara no és així…  Desgraciadament altres afers del dia a dia semblen preeminents.

Donada la dificultat que avui hi ha per moure la gent en actes religiosos ens ha sorprès agradablement l’assistència a totes set sessions, entre cinquanta i un centener de persones en cada un.  Hem de confessar que tenim un cristianisme, en massa ocasions, intel.lectualment impresentable. La fe heretada, primària, miraculosa, de grans concentracions, per exemple papals, devocions culturals i cultuals locals, te el seu valor i mereix respecte però la fe cristiana, avui més que mai,ens demana un aprofundiment dels conceptes i una expresió compatible amb el temps actual  no tancada en el gueto d’una subcultura eclesiàstica medievalitzant i poc atenta a l’Esperit, com diu el Lluís Font.

És tasca del cristià d’avui obrir camins nous en el món globalitzat, sorollós i mercantilitzat.  D’Esperit encara en queda i encara ens crida. Fe i praxis sempre juntes.