El segle XX i el segle XXI estan determinats per una situació de desequilibris econòmico-socials i de moviments migratoris que constitueixen un fet històric de conseqüencies imprevisibles. No podem tancar els ulls davant dels problemes que això ens planteja. Les migracions són un fenomen social de primera magnitud que està contribuint molt a la reconfiguració de la realitat en què vivim.

Parlar de migracions internacionals vol dir parlar de la injusta distribució de la riquesa al món i de la distribució desigual dels béns de la terra, teòricament destinats a tota la humanitat. Hi ha dues consideracions bàsiques per entendre les migracions: primer el fet de la desigualtat internacional i les asimetries en la distribució en la distribució de recursos a escala global. Segon, que els migrats surten d´un país perquè no hi poden viure bé i arriben a un país receptor on els factors econòmics i demogràfics fan que hi sigui necessària la mà d´obra estrangera.

La immigració i l´asil constituexen un problema de naturalesa estructural. Per això és totalment necessària una estratègia preventiva que combati les causes del problema. Es migra perquè en unes zones del planeta hi ha condicions de vida molt millors que en el lloc d´origen . Si l´esperança de vida a Libèria no arriba a trenta-nou anys, la del Canadà supera els vuitanta. Si la renda per càpita a Haití està per sota dels vuit-cents dòlars anuals, a Irlanda supera els seixanta mil. Si l´analfabetisme al Marroc afecta el 50% de la població, a Europa quasi ha desaparegut. Si en gran part d´Àfrica hi moren els infants per falta de medicació i atenció médica, al nostre país, no fa gaire, s´ha fet un trasplantament de diversos òrgans a la vegada a un infant, etc…. Perquè ens omplim la boca parlant de drets humans?

Som conscients que una immigració massiva, incontenible i torrencial podria crear situacions impossibles i provocar colapses socials sense sortida. Però, per altra banda, la tendència del Primer Món, particularment Europa, a encerclar-se d´un món d acer, defensant amb policies i armes, en front d´una massa creixent de famolencs del món, és una postura èticament inhumana i políticament , a llarg termini suïcida.  Però aquí ens podem fer vàries preguntes: podem obrir les nostres fronteres a tots els que vulguin traspassar-les o hem de regular l´accés mitjançant algun control? Control de quina mena? Els sistemes emprats fins ara per la LLei d´Estrangeria ens semblen força injustos des del punt de vista cristià. Preval una visió utilitarista (ma d´obra), militarista i criminalitzadora de la immigració i els centres d´acollida (Centres d´Internament d´Estrangers) més aviat com a presons.

Hem de considerar la integració com l´exercici ple i efectiu dels drets de les persones, construir un marc de convivència on tohom vegi reconeguts els seus drets fonamentals, culturals, socials, econòmics i polítics i deixar de banda la por al que és diferent. Els cristians no podem ni volem considerar la persona migrant únicament com a mà d´obra que justifiqui la seva presència pública de comunitats diferenciades i dissenyar maneres d´incorporar les seves propostes a la vida cívica i comuna.

Potser sí que les principals dificultats per a la integració provenen de les deficiències de les lleis i de la seva posada en pràctica, però no podem oblidar que, a vegades i amb bona voluntat, les entitats socials proimmigrants, fins i tots les cristianes, es comporten amb un sentit paternalista que genera dependències més que un sentiment d´igualtat. “La veritable acollida transforma les nostres relacions i les nostres relacions transformen la realitat” (Daniel Izuzquita, sj.)

El neoliberalisme econòmic, amb les seves concepcions d´Estat mínim, creixement econòmic quantitatiu, desatenció a allò qualitatiu, a allò humà, a l´ecologia, a les creixents desigualtats i a les bosses increïbles de misèria que es van generant en el món, és una cosmovisió falsa, no científica, que té l´arrel en la insaciable cobdícia del diner que Jesús estigmatitza (MT 6-24 - Ningú no pot servir a dos senyors…..), (Lc 16-13.- Cap criat no pot servir…..) Presentar com a model per al segle XXI, un occident cristià i lligat als valors del neoliberalisme és trair l´herència de l´Evangeli. El punt de partida de l´autèntic Jesús és la compassió per les víctimes de la injustícia en el món.

I cal, també, que a nivell de les nostres actuacions ens preguntem: què fa l´Església Catòlica al nostre país? i les Esglésies Evangèliques? Què fem els que ens diem cristians? On és la missió profètica de l´Església? És bo de fer notar que “allí on hi ha problemes socials greus hi trobem una religiosa o una comunitat que de manera discreta treballa, resa i serveix” com diu el jesuïta Jesús Renau. I, realment en trobem molts exemples com la Red Acoge que fa molt bona feina en diferents punts d´Espanya, o els franciscans a Andalusia o tants d´altres…… També els cristians evangèlics acullen en les seves comunitats i ajuden els immigrants (especialment sudamericans)

I l´Església Institució? Al nostre bisbat hi havia una delegació d´immigració on treballaven 7 persones, actualment només n´hi queda una; el bisbe de Madrid va tancar tota la delegació. Sí que ho han passat a Càrites, però no creiem que ja no sigui necessària una delegació d´immigració que aculli, orienti i ajudi en els tràmits burocràtics i altres “fronteres” difícils de traspassar pels immigrants.

Llegim a l´Antic Testament: “Quan un immigrant vingui a instal.lar-se al vostre costat, en el vostre país, no l´exploteu. Al contrari, considereu-lo com un nadiu, com un de vosaltres. Estima´l com a tu mateix, que també vosaltres vau ser immigrants al país d´Egipte” (Lv.19, 33-34.) És que ja no recordem el temps en què tanta gent d´aquests país va haver d´emigar a Alemanya o a Suïssa o a veremar al sud de França perquè aquí no tenien res per viure?  Pensem-ho una mica: “Tot allò que feu a un d´aquests….. (Mt. 25, 35-40)

Diu Mª Dolors Ollé: “Cal recórrer el camí de la por vers la confiança. Perquè la por és una consellera dolenta i genera afirmacions identitàries que exclouen els de fora” i el jesuïta Daniel Izuzquita ens recorda que: “No podem perdre de vista que els cristians som convocats i reunits pel Déu Trinitari que d´una manera admirable manté la unitat-en-la-diversitat”.

Ens cal pensar seriosament en les segones generacions, els fills de les persones migrades, moltes vegades nascuts aquí i que cal que coneguin en quina societat viuen. Aquí intervé directament l´àmbit educatiu. És evident que, sobretot, en ciutats grans, aquests nois i noies s´acumulen en determinades escoles, generalment les públiques, amb el perill que això comporta de continuar separats de la societat receptora i formar guetos difícils de superar.  Seria un gest profètic per part de les escoles catòliques que, sense ànim de proselitisme, posessin el màxim esforç en revertir aquesta situació.

A nivell mundial la Unió Europea i l´ONU, hauran d´evolucionar molt fins a convertir-se en instruments efectius d´ordenació universal al servei dels drets humans, tant els de llibertat com els de contingut social i constituir una mínima solidaritat efectiva. A curt termini cal que tots nosaltres insistim i exigim que tots els països desenvolupats facin efectiva la contribució del 0′7% del PIB a favor dels més pobres. Però en criteris d´absolut interés econòmic per part dels països donants i mai per finançar el comerç d´armes, com, per desgràcia, passa tant sovint.

Fonts d´informació: Congrès de Teologia de l´Associació de Teòlegs Joan XXIII.

Quaderns de Cristianisme i Justícia nº 152, 157 i 169