PROBABLEMENT DÉU SÍ EXISTEIX
“No diràs el nom de Déu en va!”. Les associacions Ateus de Catalunya i Unión de Ateos y Librepensadores, han reivindicat un espai públic per a manifestar que Probablement Déu no existeix. I, ho han fet recollint una iniciativa del Regne Unit, com és la de publicitar-ho a través de les línies de bus 14 i 41 de Barcelona.
D’entrada cal dir que aquests adverbi probablement deixa la porta oberta a la seva existència, com va dir Josep Torrens al diari Avui (11 de gener): «deixa la porta oberta perquè cadascú s’ho plantegi». En aquests sentit, tampoc els catòlics podem afirmar l’existència de Déu de forma rotunda; es tracta simplement d’un acte de fe, de creure en el que ens va dir Jesucrist, i en la seva resurrecció, de la que en van donar testimoni els apòstols que el van veure i van parlar amb Ell després de mort. Per tant aquests anunci no nega més del que els cristians podem afirmar.
Signes cristians en un entorn catòlic
Després de tants segles en que la catolicitat s’ha manifestat de forma tant absoluta, amb creus de terme a les poblacions, el nom de sant en els registres civils, i en els nomenclators de carrers i avingudes, a les aules escolars, fins i tot en els indicadors de les farmàcies –com ens assenyalava Salvador Cot a l’Avui (18 de gener), hem de reconèixer el dret a que algú es manifesti, també públicament, en contra. L’article 16 de la Constitució espanyola diu: 1r. Se garantiza la libertad ideológica… I, 3r Ninguna confesión tendrá carácter estatal. En us d’aquesta constitució s’ha reclamat, via tribunals, la supressió dels crucifix de les aules escolars i moltes associacions catòliques i ens mostrat favorables. Sembla doncs contradictori que els mateixos, ara reclamin un espai públic facin la seva campanya sobre l’existència o no de Déu, en autobusos que són propietat d’empreses municipals –públiques, per tant– , com és el cas de TMB. Es pot titllar d’una campanya poc seriosa i a més incongruent. En un Estat no confessional, les institucions no haurien de propiciar slogans ofensius (o que puguin ofendre esperits sensibles) per una part de la població, I els qui reclamen la supressió dels crucifix dels espais públics, per coherència, no poden exhibir propaganda en contra de les creences d’una part dels ciutadans. El que no vulgui per a tu, no ho vulguis per ningú, diu el refrany.
Un anunci provocador?
¿Què han pretès els Ateus de Catalunya i Unión de Ateos y Librepensadores, amb la publicació del seu anunci, provocar als catòlics i religiosos d’altres confessions? Doncs la majoria d’entitats religioses no han caigut en la trampa de pensar que sense Déu es pot gaudir de la vida. Alí Abbas, del Centre Islàmic–Qaim, es pregunta: «Què vol dir gaudir de la vida? El lema no recull els valors d’humanisme i solidaritat de l’ateisme». Per Sebastià Dolgones, de la Comunitat Jueva Atid Catalunya, «La campanya és una tonteria. No val la pena posar-se a la al mateix nivell i propugnar l’existència de Déu». Iqbal Mohamed, del Centre Islàmic Camí de la Pau creu que: «Totes les opinions són respectables. Una altra cosa és usar una empresa pública per fer la campanya». Són alguns dels testimonis que el diari Avui (ja citat), va recollir de diverses entitats. Hem seleccionat deliberadament les no catòliques, perquè són les que no han tingut, al llarg dels anys, la mateixa llibertat d’expressió, i per tant les més legitimades a dir el que en pensen.
Els titulars de la premsa
Durant aquesta setmana hem llegit titulars que deien: Dios viaja en autobús (Pilar Rahola, La Vanguardia del dia 11); La Campanya del busos ateus… (Marta Ciércoles, Avui+); Existeixen els ateus? (Salvador Cot, Avui del dia 18); Los ateos sí existen (Jerónimo Andreu, El País del dia 18); Yo tampoco existo (Juan José Millás, Dominical de El País). Segurament que els promotors volien provocar debat i reflexió, i almenys a nivell de mitjans han aconseguit el seu propòsit, malgrat el caràcter light de l’anunci. El «Déu ha mort» de Nietzsche estava més fonamentat i no ha resistit el pas dels anys. Els organitzadors s’han conformat a copiar una campanya anglesa –promoguda per la British Humanist Association i finançada amb diners demanats a través d’un web–, i repetir-ne el dubte amb l’adverbi probablement. Plantejar-se l’existència o no de Déu a través d’un slogan penjat a les parets exteriors dels autobusos és senzillament una banalització del fet transcendent, i de la pregunta que tots ens fem: hi ha vida, o no, després de la mort? Si tot l’argument que tenen és: deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida, és d’una pobresa descomunal i contradictòria. Com pots deixar de preocupar-te si et diuen que la no existència de Déu només és probable? I, que volen dir quan ens inviten a gaudir de la vida? És que el Déu de Jesús amb el que creiem els cristians –que és Amor i ens estima–, ens nega la felicitat? La Cristina Monteys al diari Avui (ja citat) planteja que: «No s’hauria de tenir tanta por que la gent digui el que pensa». No Cristina, si no ens fa por la gent que diu el que pensa. Quan podem començar a tremolar és quan el que diuen no és el que pensen, i ho diuen a mitges, i encara creen més confusió als que no pensen. Perquè gaudir de la vida s’ha de situar al nivell de consciència de cadascú. O és que són els ateus i lliurepensadors els qui ho han de definir? Si fos així, es convertirien, ells, en els nous jerarques espirituals de la societat, cosa que critiquen que faci l’Església. Aleshores només canviaríem de dictadors del que es pot i el que no es pot fer per gaudir de la vida.
Maniobra de distracció
No serà tot plegat una maniobra de distracció, promoguda pel capitalisme –i altres amb mala consciència–, per fer-nos oblidar la crisi econòmica, les morts innocents que el poderós exèrcit d’Israel està fent als palestins de Gaza, pels problemes de genera la immigració –principalment pels immigrants–, per les condicions de vida dels que viuen en l’anomenat quart món… Perquè sempre hi ha qui cau en la provocació i mentre anem parlant del transcendent anem oblidant que les injustícies en el món són cada cop més severes. Com s’explica, sinó, que les entitats religioses dels marges s’ocupin poc de l’anunci en qüestió, i en canvi, tingui preocupats un grup de cristians –de tarannà integrista i més aviat relacionats amb les oligarquies–, estan preparant una rèplica, amb una inversió de molts milers d’euros, i a Madrid ja circulin autobusos que afirmen que: Dios sí existe. Disfruta de la vida en Cristo. Tot plegat poc seriós, però el debat està al carrer i tindrem opinions d’una bàndol i un altre per estona, i mentrestant els gestors dels grans negocies se seguiran enriquint amb les stock options, i els polítics del món predicaran la pau, però seguiran armant els exercits i justificant intervencions militars.
La paraula Déu és un substantiu. Això vol dir, segons el diccionari: Que (la paraula) constitueix l’essència, la part principal d’una cosa, que n’integra els principis. Per tant sàpiguen els Ateus de Catalunya i Unión de Ateos y Librepensadores, que quan diem Déu, ja ens estem referint a Ell. L’escriptor argentí Jorge Luís Borges, explica aquest fet d’una manera molt senzilla quan diu que: en la palabra rosa está toda la rosa contenida. En la present campanya s’escriu la paraula Déu i això vol dir que –potser involuntàriament– s’accepta la seva existència. Els col•lectius i institucions que promouen aquesta campanya tenen un problema: els molesta Déu. Tenen mala consciència.
Salvador Sol
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
