Sobre la COPE i el Giménez Losantos.- Cristianisme al Segle XXI ens ha passat un document en el que es dona constància que el Tribunal Eclesiàstic de la Rota desestima la denúncia feta contra l’emissora, de la que la CEE (Conferència Episcopal Española) és accionista majoritària, i tenen accions de percentatge divers algunes congregacions i ordes religioses. Per tant, una emissora sustentada per institucions de l’Església. Sembla que pels jutges d’aquell Tribunal, proclamar mentides diàriament difamant el poble català i les seves institucions i representants polítics, no és delicte contra l’evangeli, que dona constància del Regne de pau i de justícia establert per Jesús i continuat pels primers apòstols i cristians. El que per a molts catòlics actuals que estimem la nostra terra, com Jesús va estimar la seva, i ens sentim ridiculitzats i menystinguts (a part d’insultats) pel senyor Giménez Losantos, a les jerarquies catòlics (cardenals, bisbes i nunci), sembla que els deixa totalment indiferents. En les paraules d’aquests periodista no hi ha pau i amor, sinó odi i rancor. Els pastors de l’Església haurien de ser més sensibles i evangèlics, i no amagar el cap sota l’ala. Sobretot els bisbes de Catalunya, que també en són perjudicats. Suggerim a l’Associació Cristianisme al Segle XXI, que orientin l’acció cap a la justícia ordinària. Els tribunals civils, ja sigui amb el Codi Civil o el Penal a la ma, potser siguin més receptius que el Tribunal de la Rota amb el seu Dret Canònic.        

Josep Lluís Martínez Sistach, cardenal.- En primer lloc volem felicitar cordialment al nostre arquebisbe per la seva propera imposició del birret cardenalici. El felicitem perquè dintre de l’organigrama de l’Església arriba al primer nivell, i això vol dir que com a eclesiàstic ha fet una bona carrera. No posem en dubte que dins l’ordenament jeràrquic actual, no s’ho mereixi. Del que dubtem és de la necessitat d’anar fent cardenals, que representen la inculturació del cristianisme a l’època medieval, quan els senyors exigien aquesta dignitat pels seus. (Era una dignitat, que en aquella època no exigia ser clergue, i tenia com a funció principal la d’elegir papa, i “evitar que aquest no fos italià”). Ser nomenat cardenal ara, també és una dignitat que comporta poder ser elector del nou Papa o resultar-ne elegit. Però pastoralment, per a l’església de Barcelona i de Catalunya, no representa –a priori- res que modifiqui o alteri transcendentalment la deslluïda, monòtona i poc esperançada vida eclesial actual.  

Segons l’Oficina de Premsa de la Santa Seu (actualitzada el 16/09/2007), a Espanya hi ha set cardenals. Amb Martínez Sistach (69 anys), i l’arquebisbe de València, Agustín García Gascó (76 anys) –que també serà nomenat cardenal–, s’elevarà a nou el número d’aquests “prínceps de l’Església espanyola.” Però només sis podran elegir Papa –i en el seu cas arribar a ser-ho–, perquè tenen menys de 80 anys, que és l’edat límit. Són: Carlos Amigo (Sevilla, 73 anys), Rouco Varela (Madrid, 71 anys), Cañizares (Toledo, 62 anys), Julian Herraiz (President de la Comissió Disciplinar de la Cúria Romana, 77 anys), i els dos esmentats de Barcelona i València.   Aquests monsenyors podran elegir –quan sigui el moment–, el nou Papa i, segons quina sigui l’elecció, i per tant, decidiran sobre les línies a seguir pel catolicisme les properes dècades. Però que no oblidin que ells han estat elegits per la burocràcia vaticana, no pas pel Poble de Déu.

Que lluny que queda l’esperit del Concili Vaticà II.

Trobada, 18 d’octubre de 2007

T’agradaria una Església compromesa amb tots els que sofreixen?

T’agradaria una Església més propera a l’estil de l’Evangeli de Jesús?

T’agradaria una Església  que retornés a l’esperit del Concili Vaticà II?

T’agradaria una Jerarquia més sensible i propera als fidels?

No t’agrada la litúrgia encarcarada i fora de context?

No t’agrada que l’Església hagi quedat ancorada segles enrere?

No t’agraden certes manifestacions desfasades?

No t’agrada ser tractat com un súbdit?

Així penses com molts de nosaltres !!!

Vols compartir i debatre amb nosaltres les teves inquietuds?

Vols posar en comú les teves opinions?

Vols una Església més propera i compromesa amb la gent senzilla?

Sàpigues que les portes del nostre grup estan obertes !!!

Cristians Segle XXI de Gràcia

     cristians21gracia@gmail.com

                                                                                                                                         “Associació Cristians SXXI-CAT”  “Església Plural BCN”

Des que vaig començar a imaginar la secció Sense Cotilla volia parlar de la Teresa Forcades (Barcelona, 1966). Doctora en salut pública (Universitat de Barcelona) especialista en medicina interna (Universitat de Nova York), llicenciada en teologia (Universitat de Harvard i Institut de Teologia Fonamental de Sant Cugat), investigadora, escriptora, feminista, monja benedictina. Darrerament pocs llibres m’han interessat tant com el seu La teologia feminista en la història i és que hi ha pocs plaers intel•lectuals comparables a llegir o escoltar a qui parla d’un tema amb un coneixement tan acurat, meditat, sospesat. La Teresa Forcades ens parla de la dona, de l’ètica en medicina o de Déu amb una barreja d’entusiasme vital i rigor crític difícil de trobar en aquest món on qualsevol pelacanyes es pensa que ho sap tot i que no li deu a ningú la seva presumpta saviesa.

El llibre La teologia feminista en la història (Fragmenta Editorial, 2007), que inclou els contrapunts de Miriam Díez Bosch, Marta Pessarrodona i Abdennur Prado, es presentà el dia 1 d’octubre a l’espai Francesca Bonnemaison.

Publicat a: elSingular.cat, el 8 d’octubre del 2007

Valentí Fàbrega ha escrit a El Pregó nº 324 (15 de setembre de 2007) un article titulat Tenalles vaticanes, en relació al Vaticà i el control dels bisbes. Ara ja és de tots sabut que el Concili el papa Joan el va convocar sense que a la Cúria romana els fes cap mena de gràcia, i que després fes mans i mànigues per manipular els text conciliars i finalment per deixar en suspens l’anomenat esperit del concili , que vol dir una interpretació oberta dels  signes del temps. Doncs bé, l’article esmentat ens crida l’atenció sobre dos punts concrets, que qualifica de neuràlgics: el bloqueig de la corresponsabilitat episcopal en el govern de l’Església sencera i un control rigorós dels nomenaments dels bisbes mitjançant la corresponent congregació vaticana i les nunciatures. El primer dels punts tenallats, fa referència als sínodes de bisbes als quals s’han convertit en merament consultius, sense que es coneguin els continguts. El segon és degut a l’aplicació restrictiva del nou Dret Canònic, que diu: “El Summa pontífex nomena lliurament bisbes o confirma els elegits legítimament” (can. 377) i també: “El Pontífex Romà té el dret nadiu i independent de nomenar els seus legats i d’enviar-los tant a les Esglésies particulars en les diverses nacions o regions com, a la vegada, als estats i autoritats públiques” (can.362). Fixem-nos que el Dret Canònic no fa esment al bisbe de Roma, que tindria un sentit pastoral, sinó al Summa Pontífex. Es pot saber d’on surt aquesta atribució? De l’evangeli, per descomptat que no. Aquest atribut ens transporta a la Roma dels emperadors i estretament vinculat al poder temporal. Quan l’elecció dels bisbes pel Pontífex, a més, es presentat pel nunci (via diplomàtica), a sant de què els bisbes nomenats poden dir, com diuen, que ha estat voluntat de Déu?. És que Jesús quan va elegit els apòstols va demanar permís a Pilats o Herodes? Els va presentar a Anàs o Caifàs…?

Joan XXIII que estàs en el cel, ajuda’ns a netejar l’Església d’hipocresies, que torni l’esperit del concili, que entre tots ajudem a construir el Regne, tal com Jesús ens encomanà, que l’Església esdevingui veritablement Poble de Déu, que els bisbes siguin pastors del poble i deixen de ser funcionaris de la Cúria vaticana. Amén.  Salvador Sol