«Crist no va ser sacerdot sinó laic. Considerat des del punt de vista de l’israelita, no posseïa jurídicament cap ministeri». J.Ratzinger, El nuevo pueblo de Dios 

Els sagraments, i en especial el baptisme.- Vistos pel grup Cristians Segle XXI, de Gràcia.                    

Com avui, 2007, veiem i interpretem aquests sagrament.- Treball a partir d’un qüestionari fet per un teòleg. 

Què són els sagraments?

• A que obeeix l’actual ignorància religiosa?
• El baptisme:
  • Com ho veiem els cristians?
  • Què hi diu l’Església?
• Qui ha de demanar el baptisme? Condicions:
  • Es pot batejar a qui no té fe?
  • Què és primer, la fe o el baptisme?

·       El baptisme d’infants:

•  
  • Quin significat té?
  • Què requereix, en tot cas?

·       Baptisme i fe. Cristians batejats i no practicants, fins i tot no creients… Què planteja a la consciència del cristià?·       Com caldria plantejar avui una veritable i seriosa pastoral del baptisme o dels sagaments en general?·       Propostes 

Què són els sagraments?González Faus.- «L’essència dels sagraments consisteix a manifestar mitjançant signes sensibles el misteri ocult de Déu, anunciar l’Invisible en el regne de les coses visibles i mostrar el camí cap a ell» 

El grup.- Són viscuts en molts casos com actes socials. Alguns pares volen batejar els seus fills, perquè: no els farà cap mal i l’avia estarà contenta!·         Els sagraments a vegades són interpretats com actes religiosos, amb un fort component social. Que se celebren al temple o parròquia (sobretot el baptisme, la comunió i el matrimoni).·         Els sagraments apareixen fins i tot en els que els practiquen com una espècie de fórmules màgiques, i d’eficàcia miraculosa, i que serien atribuïts, de forma més o menys arbitrària al mateix Jesucrist.La pregunta és ben legítima des de la nostra perspectiva de creients, ja que planteja molts interrogants. Sobretot si no s’han actualitzat els conceptes, i el llenguatge, que estableix la Lumen Gentium del Concili Vaticà II.El catecisme deia (o encara diu) que els sagraments són 7, i segons el Dret canònic, dóna una gran importància a la forma en que s’administren. Això fa perdre el goig de descobrir la seva «riquesa» i ens mantenen la ignorància del seu significat.  

  Després de la reflexió, descobrim que:

• Els sagraments són «misteris» (mysterion, en grec) i (sacramentum) en llatí
• Però de quins misteris (o sagraments) estem parlant?

–Del misteri/sagrament cristià.

• I, quin és el misteri/sagrament cristià?.

–Des de la seva condició històrica, «És el signe de la veritable presència del senyor de la Glòria” 

El sagrament s’ha d’entendre des del punt de vista històric, i de la fe. Jesucrist ens ha salvat, i l’Església fa visible aquests fet invisible en els signes sacramentals; en fa un memorial. És a dir, ens situa en el veritable present. Que és el present etern del Senyor.   

La presencia sacramental es realitza en comunió, amb Jesucrist i entre tots els germans, nosaltres. 

Actes religiosos.- A diferència dels actes màgics que tracten de dominat el misteri i manipular-lo, són actes en els que un s’entrega humilment al misteri; no s’entenen massa però si creu des de la fe.  

Ritus sacramentals.- Són símbols per a expressar coses diverses. Quan són expressió d’una experiència o vivència, aquest ritus serà un sagrament.L. BOFF no creu que la gent hàgim perdut el sentit del simbòlic. El que passa és que ens hem tornat cecs davant de certs ritus o sagraments que s’han tornat anacrònics. La culpa és del ritus, no de la gent moderna.  

Experiència de Déu.- Que significa que tenim tracta directa amb Déu, sense intermediaris. S’ha acomplert una promesa, ens ha arribat la salvació esperada… Són evidencies de la intervenció divina en algun afer personal o col·lectiu; quelcom que ens implica, que ens fa reaccionar. 

Vers una pastoral dels sagraments.-  

Són un projecta de gràcia.- El món i la seva història són conduïts per Déu. La Creació, tota ella, camina ja sota el signe de l’«Aliança nova» per la mort i resurrecció de Crist. I, ens arriba a nosaltres, com al llarg dels segles, a traves de l’Esperit de Déu que ens transforma i vivifica.  

Jesucrist és el realitzador d’aquests projecte.- Jesús va viure de forma única la intimitat amb Déu. I, va actuar des del convenciment de que amb Ell arribava «ja» l’acompliment de la Promesa, començava la utopia del Regne de Déu. Ho diu l’evangeli: «Si per l’Esperit de Déu expulso els dimonis, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu» (Lc. 4, 18-19) 

L’Església és el cos espiritual de Crist.- Jesús, que era el messies, va formar una petita comunitat, com a símbol d’una «nova humanitat». A la Pentecosta, els primers cristians,  van ser convocats per l’Esperit i van formar la primera Ecclesia (que vol dir reunió). S’entenien, gent de totes les races, perquè parlaven el llenguatge universal de l’amor. «Mireu com s’estimen», deien la gent d’ells. Per això l’Església és la «convocatòria de l’Esperit». És el sagrament (cos visible) de Jesús, mort i ressuscitat.  

Accions comunitàries de culte.- Són la professió pública de la fe, mitjançant paraules i gestos. Per això els sagraments són actes religiosos de culte. No entenem massa bé el que passa però tenim fe.Per això els sagraments expressen la fe de la comunitat, que fan visible la presència renovada de Déu en nosaltres. 

La reiteració dels sagraments.- Els sagraments, com que renoven la presència de Déu en nosaltres han de ser reiteratius, de commemoració. Els jueus en celebrar la pasqua participaven de l’experiència de l’alliberació del seu poble. Feien actual aquell esdeveniment. Els sagraments són «memorials» que fan present un fet del passat. Talment com si fos el mateix Jesús qui l’administra, i nosaltres, la comunitat cristiana, fóssim aquells primers cristians.  

Qui és el ministre dels sagraments?.- És un membre més de la comunitat animat per l’Esperit. Amb la intenció de fer present la presència de Crist, des del misteri. Avui es practica un clericalisme vertical, que potser caldria revisar a fons. 

Eficàcia dels sagraments.- Avui encara és viu el concepte tridentí que relaciona la gràcia amb els ritus sagramentals legislats. Sota aquests punt de vista, la gràcia es pot: produir, augmentar o recuperar.Però desprès del Vaticà II. L’Església ha definit que: Els sagraments no només suposen la fe, sinó que al mateix temps «l’alimenten, l’enforteixen i l’expressen» (SC 59)