Seguint en l’apronfodiment de quí era realment Jesús, reproduim uns comentaris a un article de Santiago Ramentol que Salvador Sol, membre del nostre grup, ha publicat al web del  Fòrum Català de Teologia i Alliberament .           

Al web de Cristianisme al Segle XXI llegeixo un article del professor de periodisme científic Santiago Ramentol que amb el títol: El segrest, explica a la seva manera qui va ser Jesús. Ell mateix justifica la definició del personatge enumerant les moltes lectures que ha fet dels llibres, en català i castellà –diu- que s’han escrit sobre el tema, passant pels evangelis canònics i apòcrifs. Cita el llibre de Pagola: Jesús. Aproximación histórica, i el que ell tenia en ment escriure quan se’l va trobar, ja redactat, per Juan Arias, amb el títol: El gran secreto de Jesús.   

Avui les conclusions d’en Santiago ja no ens sorprenen. Som molts els qui creiem que l’Església ens ha presentat Jesús lluny del que el personatge històric va ser. Pagola ho deixa bastant clar –per això ha tingut problemes amb el seu llibre-. A la jerarquia catòlica no li interessa aquests Jesús, que segons Ramentol « havia estat un profeta i líder espiritual (ara diria, millor, un gran pensador), que predicava un igualitarisme religiós i social, centrat en l’amor al proïsme, en la bondat, en l’esforç personal, en la pau i en la defensa dels pobres i dels exclosos; que practicava un judaisme inclusiu (sense exclusions ni fronteres), de vocació proselitista i universal (obert a les aportacions externes, sobretot helenístiques); de pensament potser proper a algunes de les branques socràtiques, partidari del fet que la virtut pot ser ensenyada, d’idees antijeràrquiques, d’actitud anticonvencionalista, afany de contestació, vinculació amb la natura i cosmopolitisme; i que proclamava un regne de Déu sense intermediaris i amb lleuger to apocalíptic (probablement empeltat), molt propi, d’altra banda, de l’època» (Conferència pronunciada a la UCE, l’agost de 2006).

Llegim a Mt 16,16 que Pere respon a la pregunta, «vosaltres, qui dieu que sóc? Simó Pere li respongué: –Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» Jesús no li va dir: t’equivoques, sinó: «Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!» I, encara afegeix: «Et donaré les claus del Regne del cel». Després, diu l’evangelista: «va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies». Ens podem aventurar a pensar que tota aquesta narració tenia només un sentit catequètic? La influència de la Pentecosta podia jugar un paper important en la predicació.  Però si donéssim per vàlida aquesta hipòtesi, quin sentit tenen les paraules també de Pere, quan en el seu primer discurs, diu: «Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d’ell, miracles, prodigis i senyals. […] Per tant, que sàpiga de cert tot el poble d’Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar». Si Déu va acreditar Jesús…, és que Jesús no era Déu? Si l’«ha constituït Senyor i Messies» és que abans no ho era? Aquest fet constituent s’ha d’entendre que es produeix després de la mort i en el moment de l’encarnació?  Joan sembla que ho tenia clar, quan afirma: «A Déu, ningú no l’ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat» (Jn 1, 18). La pregunta pot ser estúpida, però deixeu-me-la fer. Aquests Fill de qui parla Joan és el Jesús de Natzaret que va viure 33 anys a Palestina? Fill de l’home no té on reposar el cap.

En algun lloc he llegit que Déu va voler fer una experiència humana i va viure amb les pitjors de les condicions del gènere humà. Néixer en un estable, viure com a treballador sense feina fixa en una família sense terres, fer una experiència mística al desert i viure sense  tenir «on reposar el cap» (Mt 8,20) i morir de la forma més ignominiosa. Ho diu el Deuteronomi: «tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu». (Dt 21-23). Jesús va subvertir el sistema. Diu Leonardo Boff: «los que asumen la causa de los pequeños e indefensos son individuos subversivos, enemigos de los hombres, maldecidos por la religión y abandonados de Dios […] ¡Son los que pretenden subvertir el orden!» (Leonardo Boff, Pasión de Cristo, pasión del mundo).

Lluny de teologies més o menys acreditades i dels meus dubtes, sembla que Santiago Ramentol té algunes coses molt clares. «Un incògnit, però erudit i clarivident, pensador jueu, nascut a un recó del món, va anunciar fa més de dos mil•lennis que calia tornar bé per mal, estimar els altres com a un mateix, fins i tots els enemics; que calia no jutjar per no ser jutjat, ni condemnar si no es volia ser condemnat; que els primers serien els últims, i els últims, els primers; i que aquells últims (que serien primers) eren els exclosos (en aquells temps, també les dones), els pecadors, els malalts i els pobres». I podríem seguir amb una afirmació del mateix Jesús: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu». (Mt 21, 31)

L’articulista acaba dient: «I alguns que s’atribueixen l’exclusiva de la seva representació ens l’han segrestrat».

Totalment d’acord Santiago.